Racons de Catalunya: Vulpellac (Baix Empordà)

Vulpellac amb la torre del campanar i la del castell sortint pel damunt de les taulades del poble.

Vulpellac és un poble medieval el qual el seu nucli antic en l'octubre de l'any 2009 fou declarat com a bé cultural d'interés nacional. Aquest nucli de població que fins al 1977 fou un poble independent, pertany al municipi de Forallac juntament amb els pobles de Fonteta i Peratallada.

Per arribar-hi és força fàcil, sortint de Palafrugell direcció La Bisbal de l'Empordà per la carretera c-66, abans d'entrar en aquest últim trobem una rotonda en la qual haurem de prendre la segona sortida i seguidament entrarem dins del poble, ara mateix a l'entrada trobarem un pàrquing on deixar el cotxe (coordinades GPS. N - 41º 57' 30.2'' E - 3º 03' 21.7'').

Després de passar pel davant de l'ajuntament entrem al nucli urbà.

Deixem el vehicle i seguim pel carrer tot passant pel davant de l'ajuntament, als pocs metres ja entrem dins el casc del poble arribant a la "Plaça Llarga" on començarem a trobar vestigis medievals. Per l'any 894 dins del comtat d'Empúries ja era esmenat un lloc dit Volpeyliacho, i en els anys 904 i 911 apareix en llurs documents com a Vulpiliaco.

Part de la muralla i absis de l'església.

Torre del castell amb porta d'entrada al recinte murallat.

A la banda de llevant, on ens trobem, veiem al costat de l'església una part de llenç el qual conserva les espitlleres i tot seguit la torre-portal, aquesta és de base quadrada amb un portal angular, axó vol dir que la sortida de la zona murallada es feia per dues portes que estaven en la torre. Entrem dins la torre per la porta amb arc capalçat i veiem que dins està coberta amb volta de canó, sortim per l'altre portal i ens anem endinsant pels estrets i pintorescs carrers del nucli antic.

Carrer de la Torre mirant cap al portal interior de la torre.

Interior de la torre mirant cap al carrer de la Torre.

Enfilem pel carrer de la Torre, passem de llarg el carrer de Sant Antoni (que ens queda a la dreta) i arribem al final, llavors tombem a la dreta per un carreró i l'anem seguint fins a arribar a una plaça on trobem un vell pou, la travessem avall i anem a parar al carrer de Sant Antoni, aquest poble és com un petit laberint de carrers i carrerons. Quan prenem el

Vell pou en mig d'una plaça.

Pintoresc carrer del nucli antic.

carrer de Sant Antoni, tombem a l'esquerra i als pocs metres entrem al carrer de Santa Basilissa tombant també a l'esquerra fins a arribar al carrer de Sant Joan on a l'igual tornarem a trencar cap a l'esquerre, seguim endavant i just al davant del camí del Pi veurem una torre cilíndrica del castell que està entremig de dues cases, aquesta torre junt amb la quadrada i la muralla, és a dir, tota la fortificació està datada entre els segles XIII i XIV. Seguim endavant pel carrer de

Torre cilíndrica entremig de dues cases al sud-oest del poble

Sant Joan i a uns vuitanta metres, en arribar a la plaça del Forn ens trobarem davant del Palau del Castell, aquest encara conserva una bona part de l'estructura del s. XIV amb moltes reformes efectuades el s. XVI que afectaren la distribució interior i la decoració, pel 1725 patí una altra renovació i més tard l'edifici es convertí en casa de pagès. El castell és una edificació de dues plantes, que juntament amb l'església formen un petit pati interior, la torre mestra, la més gran del castell, és de planta rectangular i data del s. XIV, té molt poques obertures i va ser aixecada sobre les restes d'una altra torre més antiga.

Palau i església del castell.

Sobres aquest castell hi pesa una llegenda, tot bé d'una inscripció que va fer escriure en Miquel Sarriera en el 1533 a una finestra renaixentista: "Ego sum pecavi" (Jo sóc el que vaig pecar).
Diu que per la proximitat d'aquest castell amb el de Cruïlles hi havia entre els dos senyors una estreta amistat i molt sovint es visitaven. El senyor de Cruïlles havia anat al darrere de l'esposa d'en Miquel abans que aquest és cases amb ella i com que aquesta mai el va correspondre ell va escampar diversos rumors difamatoris de fets impropis d'una dama tan formal i casta com era ella. Amb el temps aquests rumors varen arribar a les orelles d'en Miquel Sarriera el qual entra en ira i gelosia, tancà a la seva esposa a la torre de càstig fent-la torturar per després emparedar-la viva a la cambra de la torre. Al cap d'uns anys en Miquel s'adona de la falsedat d'aquells fets que el senyor de Cruïlles, el seu "amic" havia posat sobres la seva esposa, ple de ràbia el va fer agafar empresonant-lo fins a la mort. El senyor de Sarriera ara torturat pel que va fer va consultar amb el seu confessor i aquest l'hi aconsellà que anés a Roma a explicar-li tot al Papa i així aconseguir el perdó pels horribles crims que havia fet. El baró així ho va fer i en retornar al castell va actuar com un home nou, amable i senzill, tot el contrari de com actuava abans, llavors va ordenar fer una rapida reforma al castell i un dia aparegué gravat a l'escut de la baronia que presideix el pati d'armes aquelles paraules que hem esmenat abans.

Creu de terme, torre major del palau i església.

Palau, Església i creu de terme.

Al costat del palau, quasi tocant a la torre major, trobem l'església de Sant Julià i Santa Basilissa de Vulpellac, la qual en temps anteriors havia sigut la capella del castell, però en l'actualitat estan separats ambdós per una tanca de ferro. L'edifici actual del s. XVI està edificat sobres un altre possiblement romànic, consta d'una sola nau amb contraforts exteriors i coronada per un absis, la coberta és de teula a dos vessants. Al centre de la façana hi trobem una petita rosassa i a sobre un inacabat campanar de paret del qual hi ha els pilars, el campanar és de base quadrada i molt allargassat. L'interior està cobert amb volta de creueria i en algunes impostes encara hi figura l'escut dels Sarriera.

Interior de l'església de Sant Julià i Santa Basilissa de Vulpellac.

Doncs bé, un pic vist això podem fer un vol tranquil pel poble que a part de tot el que us he explicat té altres racons força pintorescs i tranquils, a més als afores es troben masies força boniques.