En aquest bloc anirem visitant alguns llocs del nostre país: Catalunya, el que està ple d'indrets pintorescs i de gran bellesa,
tant natural com humana.
Entrada del castell de Solius (foto presa des de l'interior del castell).
El castell de Solius el trobem dins l'entitat de població de Solius, la qual pertany al municipi de Santa Cristina d'Aro, comarca del Baix Empordà, província de Girona.
Per anar a aquest curiós castell primer haurem d'arribar a l'església barroca de Santa Agnès de Solius, edifici barroc del
Santa Agnès de Solius, i monestir cistercenc de Santa Maria de Solius.
s. XVIII, el qual es troba al costat del monestir cistercenc de Santa Maria de Solius on hi ha una plaça amb molt espai per poder deixar el vehicle, just al punt GPS: N - 41º 48' 52.0" E - 2º 57' 43.0". Un pic ben deixat el cotxe, tornarem a peu un tros enrere fins a trobar un desviament cap a la dreta, aquest camí ens adreçarà cap a una urbanització que travessarem
Plànol orientatiu.
pel mig. Seguirem pel carrer principal tot deixant un desviament a la dreta, més endavant el camí es bifurca, nosaltres anem cap a l'esquerre i a uns 200 metres ens sortirà un corriol a la dreta, el prenem i no el deixem fins a arribar al peu del castell. Arribarem a una esplanada plena de pins i alzines i cap a l'esquerre trobarem l'entrada a la fortalesa.
Part de la muralla i entrada al recinte del castell de Solius (foto presa des de l'exterior del castell).
D'aquest castell situat dalt d'una penya escarpada en queden pocs vestigis, una part es va reedificar amb motiu de les guerres del s. XIX. En una paret fortificada es conserva una porta d'arc rebaixat que dóna accés a un petit pati d'on surten unes escales, la majoria d'elles estan picades directament a la pedra, a la dreta en trobem unes que pugen cap a la muralla i enfront unes altres que es dirigeixen a dalt del castell, a la part sobirana, tot pujant per les escales observem uns forats rodons els quals servien per posar estructures de fusta i així tancar l'accés al recinte. També a mitja muntanya es conserva una cisterna feta de pedra, la qual està mig tapada per la boscúria.
Escales esculpides a la pedra que pugen cap a la part sobirana i la torre.
El castell de Solius o també dit en l'antiguitat castell de la Roca, és un castell d'època medieval, sent bastit entre els segles XII i XIII. El 1057 Ramon Berenguer I i la seva esposa Almodis, esmenten que Ramon Seniofred d'Olius tenia un alou en propietat a Solius i per posar fi a les disputes pels límits territorials, aquest es compromet davant dels comtes a no tenir cap castell ni torre sense el seu permís, això vol dir que per aquells temps no hi havia cap fortificació a la zona, és a dir que el castell de Solius era una casa normal, però en perill de guerra es transformava en fortalesa.
Escales que pugen cap a la torre.
Escales que pugen per la dreta a la muralla.
El castell de la Roca s'esmena per primer cop l'any 1208. El 1210 era possessió d'Arnau de Creixell, bisbe de Girona, que en el seu testament del 1214 en parla com el "meum castrum integro de Ruppe". Per raons econòmiques el seu successor el permutà al sagristà Guillem de Montgrí, això incomodà al monestir de Sant Feliu de Guíxols el qual inicià un procés judicial que no es resolgué fins al 1394 a favor de la sagristia major de la catedral de Girona, aconseguint dominar tot el terme des de la riera de Ridaura fins al mar fins al s. XIX.
Arribant al recinte sobirà.
Vista de la muralla des de baix.
Durant la Guerra Civil Catalana, el 1462 el castell cobrava impostos als ramaders que portaven bestiar cap a la capital catalana, cosa que va ajudar a formar un conflicte per la indignació dels pagesos remences el 1467. El castell també apareix documentat en un document del 1485 quan se n'apoderà Miquel Safont de Cassà de la Selva en plena Guerra dels Remences. Durant aquesta guerra el castell va anar canviant de mans, i entre d'altres, s'hi va mantenir un escamot de cent pagesos a les ordres de Narcís Goxat de Llambilles.
Petita muralla de la part alta del castell.
Al final d'aquests conflictes el castell tornà als seus propietaris i amb el temps va anar perdent importància a causa del seu difícil manteniment. L'any 1830 en plena època Carlina, el propietari de can Dalmau (finca veïna) hi va fer obres que són les restes que es conserven fins ara.
D'esquerre a dreta: can Dalmau, Turò de l'Home (280 msnm), Pedralta i el Montclar (343 msnm).
Un pic arribem a dalt del castell, ens trobem amb les restes de la torre i casa envoltades per un pati des d'on s'albiren espectaculars vistes de la rodalia, entre la que destaquem la penya on es troba la Cova dels Moros o del Forn on hi ha una cova picada a la roca que hom creu d'origen prehistòric.
Penya on es troba la Cova dels Moros o del Forn.
A causa de la poca solidesa de les últimes obres, la part que quedava al sud-est, va ser enderrocada per una forta tramuntana que bufà el nou de setembre de 1969, però encara en podem veure les restes.
També des de dalt del castell vistes de Santa Cristina d'Aro i Platja d'Aro.
Vist això i amb molta cura de no caure ni malmetre res tornem a baixar fins a la porta el castell i d'allà a l'esplanada de pins i alzines, per tornar al cotxe podem fer-ho per on hem vingut o directament més de pressa per un corriol que s'intueix en direcció nord, passant pel costat de les primeres cases de la urbanització i deixant-nos al carrer que entra a ella, tot havent fet una petita ruta circular.
Església de Santa Agnès i monestir de Santa Maria de Solius amb els camps que els envolten.
Ja res més, ara us deixo amb una petita pel·lícula de la visita del castell de Solius.
Les fotografies i la pel·lícula del damunt han estat preses el 08/05/2023.
En aquest bloc visitarem un llogaret realment idíl·lic i prego al qui ho vagi a veure el respecti, ja que l'entorn és summament fràgil.
Fa anys, justament el 19 de març de l'any 2011 vaig descobrir al costat dret del camí que baixa cap al salt de Sallent el preciós Salt del Molí Rodó o Rodor (com surt a l'ICGC), abans si baixava des d'aquest camí per un discret corriolet que et deixava a la mateixa gorga. L'any 2016 hi vaig tornar a anar, però el petit corriol ja havia desaparegut, només vaig poder prendre des del camí un parell de fotografies d'un altre salt que no es corresponia a aquell al que feia anys vaig baixar, això em va fer rodar el cap i em pregunta a mi mateix: hi haurà més salts?...
Foto presa el 28 de maig del 2016.
Passaren uns quants anys més i un bon amic, en Jóse (amb el qual compartim moltes sortides junts amb les dones) em va dir que sobre el Salt dels Sabaters l'hi havien dit que hi havia més salts i gorgs, ben segur que eren els que jo vaig fotografiar.
Doncs un bon dia les dues parelles ens encaminarem cap allà, per fer més via, vàrem deixar el cotxe al pàrquing que hi ha passat Sant Joan de Fàbregues, just al punt GPS: N - 42º 00' 32.6" E - 2º 28' 19.1" i a peu travessarem la riera de Rupit fis a arribar davant del salt de Sabaters. Un pic allà, vàrem veure que no hi havia cap camí i optarem per grimpar
En Jóse i jo abans de començar a grimpar pel costat del salt de Sabaters.
pel cantó esquerre del salt cap amunt, és un tros bastant feixuc, però en arribar a dalt semblà com si haguéssim arribat al paradís, quanta bellesa junta, no hi ha paraules per expressar el que es veu:
Salvem aquest preciós gorg tot grimpant per la seva esquerra, i amb molt de compte, perquè anant carregat amb les cambres podria ser fàcil donar-te una bona remullada, és a dir seny i precaució. Un pic som a dalt d'aquest altre saltiró, un altre meravella per la vista, això és preciós:
Podríem dir que hem arribat al paradís, al nostre davant ens ha aparegut un gran gorg i al fons uns salts, els mateixos que vaig veure l'any 2016 des de dalt del camí.
Salt de sota el salt del Molí Rodó.
Just ací dalt es troba el salt del Molí Rodó, però grimpar més ja pot ser més perillós, val més que ens quedem ací gaudint d'aquest espectacle natural amb tota la pau del món, només escoltant la remuga de l'aigua i el cantar dels ocells.
Vist tot aquest bé de deu i gaudit de la pau que ens dóna la Natura, tornarem sobres les nostres passes amb molt de compte i vigilant de no malmetre res cap a baix del salt de Sabaters, on ens esperen les nostres mullers per buscar un espai per anar a dinar i continuar gaudint plenament de la natura.
El grup de l'excursió, d'esquerra a dreta: Josep (jo), Pilar (la meva esposa), Montse i Jóse (els nostres companys de fatigues).
*Si bé ús i fixeu, he posat "Jóse" per contes de José perquè al meu amic l'hi diem així.
Les fotografies del damunt han estat preses el 28/05/2016 i el 24/05/2021.
Aquesta peculiar roca de granit que es troba al límit entre Santa Cristina d'Aro i Sant Feliu de Guíxols, no és més que el clàssic exemple d'una pedra cavallera oscil·lant (en la seva configuració original abans del despreniment), forma típica, però poc abundant de les regions de modelatge granític com la que tenim al massís del Montclar.
Per poder anar-la a veure no és gens difícil, ja que si pot accedir en cotxe mitjançant una pista asfaltada que surt des de Sant Feliu de Guíxols, ara mateix us en faig cinc cèntims:
Plànol orientatiu.
Tant si venim de Barcelona com de Girona per l'autovia C-31 en direcció cap a Palafrugell, sortirem per la sortida 310 direcció Sant Feliu de Guíxols tot prenent la carretera C-65, entrarem al poble i passada la segona rotonda, a la dreta veurem un indicador que posa "Pedralta", tombarem per allà i no deixarem aquesta via fins al final, en haver passat uns 3,7 km arribarem al nostre destí, just al punt GPS: N - 41º 47' 27.4" E - 2º 58' 58.1". Allà ens trobarem una gran esplanada plena d'alzines i pins, deixarem el cotxe ben aparcat i anirem a veure aquest preciós fenomen geològic.
Ermita de Pedralta.
Primer que res ens trobarem amb l'ermita que aixopluga la imatge de la verge de l'Ascensió, a aquesta se li va posar la primera pedra en el transcurs de l'aplec celebrat l'11 de maig del 1961. Des d'aquest punt ja es veu la immensa roca de Pedralta i ens hi encaminarem cap al seu davant.
Pedralta.
La gran pedra de Pedralta està situada a uns 297,4 msnm, pesa unes 101 tones i té unes mesures aproximades de tres metres d'alçada, tres d'amplada i sis de llarg, sent així la pedra basculant més gran existent a Europa.
Cap al 1890 un grup de Guixolencs varen pujar-hi posant-li una creu al damunt, la qual va desaparèixer misteriosament al cap d'uns anys. L'any 1960 s'organitzà un aplec per restituir aquella creu, això succeir el 26 de maig, dia de l'Ascensió i des de llavors cada any s'hi fa l'aplec.
Tradicionalment, el paratge de Pedralta és un lloc de referència per la gent de la Vall d'Aro.
Pedralta.
Foto de la cara nord.
El 10 de desembre de 1996, aquest gran bloc de granit es va despenjar del seu lloc caient pel cantó de ponent. El dia abans de la caiguda va ploure intensament i hom pensà que havia caigut per culpa de la tempesta, però després de valorar totes les possibilitats es suposa que va ser per raons humanes, ara ho explico: Com si es tractés d'una tradició, molta gent que puja a la Pedralta té per costum de posar una ampolla de vidre sota la pedra i amb les mans fer-la bascular rebentant l'ampolla pel pes de la pedra, això fa que en la part de llevant sota el gran bloc de pedra s'acumulin vidres, els quals protegeixen de l'erosió a la pedra, en canvi, en la part de ponent l'erosió segueix el seu curs normal, anant el procés més ràpid. Això va ser el que va fer desequilibrar la pedra fent que s'anés decantant cada cop més cap a ponent fins que el centre de gravetat va quedar al límit i amb qualsevol petit moviment va fer que es desplacés del tot provocant la caiguda. Ja ho veieu, les coses que semblen ben innocents i insignificants poden alterar el curs natural de les coses, com menys manipulem la Natura, molt millor.
Cara nord de Pedralta.
Els pobles de l'entorn varen quedar consternats després de la caiguda del bloc superior de Pedralta i es va decidir fer una col·lecta per recaptar fons i així poder tornar la pedra al seu lloc original. El tres de juny de 1998 varen començar els treballs d'ascensió de la pedra mitgenca dues grans grues i el vint-i-cinc de maig de 1999 va quedar posada en el seu lloc original, el que ara està fixada i ja no bascula com abans.
Pedralta (cara de llevant).
Un pic ben vist aquest monument natural ens encaminarem cap al darrere de l'ermita, lloc d'on surt el camí cap al mirador (indicat), caminarem uns 300 m i al final pujarem per unes escales de pedra que donen al mirador que ens donarà unes vistes de 380º dominant sobre la vall d'Aro, les Gavarres, el Montclar, el turó de l'home, Solius i molts indrets més.
El punt més alt d'aquesta cresta és el Turó de l'Home.
Vistes des del mirador de Pedralta (mirant a llevant).
Vistes des del mirador de Pedralta mirant a ponent).
Després d'admirar aquestes precioses vistes ja només ens queda que tornar sobres les nostres passes cap al cotxe, sempre mirant de deixar-ho tot net i polit millor de com ho hem trobat.
Per si ho voleu veure amb moviment, us deixo amb la petita pel·lícula que vaig fer aquell dia:
El gorg de la Mola d'en Valls el trobem dins el curs fluvial de la riera de Corbera, dins el terme municipal de Corbera de Llobregat a la comarca del Baix Llobregat. Encara que tot el seu entorn està poblat és un racó força bonic i pel moment bastant feréstec.
Per arribar-hi és força senzill, la manera més ràpida d'anar-hi és des del poble de Sant Andreu de la Barca, un pic allà, haurem de buscar la cruïlla dels carrers Josep Tarradellas i Lluís Companys i per allà deixar el vehicle, jo el vaig aparcar més o menys al punt GPS: N - 41º 26' 36" E - 1º 58'34.5".
Plànol orientatiu.
Un pic ben deixat el cotxe al carrer Josep Tarradellas, anirem a buscar la cruïlla amb el carrer Lluís Companys i allà prendrem dit carrer en direcció sud tot anant cap a la Soleia, passada la primera corba a la dreta, veurem que ens surt un
Cruïlla dels carrers Josep Tarradellas i Lluís Companys
Punt del carrer des d'on surt el corriol.
corriol a l'esquerre, el prenem i aquest ens portarà a un camí de terra més gran, el seguim i més endavant abans que el camí comenci a pujar, ens surt un corriol que baixa al nostre esquerre, el prenem i sense deixar-lo veurem que ens porta
Corriol que baixa de la carretera al camí.
Prenent el corriol que baixa al gorg.
fins a sobre mateix del gorg. Hi ha un tram de baixada que és una mica feixuc, sobretot si el terreny està moll, però si es va amb compte, no ha de passar res.
Gorg de la Mola d'en Valls.
Doncs bé, ja hem arribat al gorg, des de sobre es veu molt bonic, però la perspectiva des de baix de la riera és molt més bona, espectacular, però baixar-hi és bastant feixuc, un xicot que ens vàrem trobar allà em va recomanar que no hi baixes i molt menys carregat com anava amb les càmeres, m'ho vaig mirar bé i l'hi vaig fer cas. Però perquè veieu com és des de baix, un company d'Instagram, en Mimun Llop, m'ha deixat posar una foto seva del gorg, és un xicot de natura i us recomano que veieu la seva pàgina d'Instagram clicant ACÍ.
Gorg de la Mola d'en Valls (des de baix). (Foto cedida per Mimun Llop).
Per si no us ha quedat prou clar el camí, us deixo amb la pel·lícula del dia en què hi vaig anar:
Les fotos i la pel·lícula del damunt han estat preses l'11/01/2023.
El poble de Bertí és el que dóna nom a la cinglera que va des de la conca del Tenes a la conca del Congost tot separant el Vallès del Moianès, està situat dins el terme municipal de Sant Quirze Safaja a la comarca del Moianès.
Per anar-hi és recomanable fer ús d'un tot terreny o un cotxe alt, que no vagi arrossegant la panxa per terra, ja que passarem per pistes forestals, de tota manera si es pot millor anar amb bici o a peu. Ara us faig cinc cèntims de com arribar-hi.
Plànol orientatiu.
En primer lloc, vingueu des d'on vingueu cal anar fins a Sant Miquel Sesperxes, petita parròquia del veïnat que porta el mateix nom pertanyent al municipi de Sant Martí de Centelles. S'hi pot arribar des de Centelles per la C-1413b o venint de la C-59 per la mateixa via, les coordinades són: N - 41º 44' 45.0" E - 2º 13' 25.1" (Nota important pels que porteu GPS: us recomano primer configurar-lo fins aquest punt i des d'ací configurar-lo fins a Bertí, ja que si no, podria portar-vos per alguna pista en mal estat per alleugerir temps).
Sant Miquel Sesperxes.
Aquesta església on ens trobem al davant, té una referencia documental que ens porta a l'alta edat mitjana, probablement del s. XII, és a dir romànica encara que no ho sembli, ja que va ser molt reformada entre els anys 1680 i 1690 quedant pocs vestigis de l'original. El 1777 va ser decorada la cúpula de la nau i les voltes amb relleus barrocs de
Façana.
Cementiri (esquerre) i campanar.
guix. El 1809 durant la invasió francesa fou saquejada totalment igual que el 1936 amb la Guerra Civil Espanyola. En l'actualitat, parcialment restaurada depèn de la parròquia de sant Martí de Centelles.
Vista aquesta bonica església continuarem tot recta i seguidament entrarem en una pista de terra, la qual ens portarà cap al nostre destí final, però abans encara passarem per preciosos llogarets els quals anirem veient. A uns 550 m arribem al collet de can Borla on hi ha una cruïlla, nosaltres recte, a 600 m més en trobarem un altre al coll de Gasents i continuem seguint recte, passem pel costat dels camps de Bellavista, de can Volant i als 2,9 km a l'esquerre veurem un
La Taula de Pedra, lloc d'on s'albiren precioses vistes.
lloc per aparcar, deixem el cotxe i a uns 100 m a peu trobarem la "Taula de Pedra", un lloc des d'on albirarem precioses vistes del Montseny i al fons el Cabrerès. Tornem cap al cotxe i continuem el camí, a uns 500 m passarem pel costat del que queda de ca l'Esmolet i 50 m més endavant veurem que ens surt un camí a l'esquerre, deixem ben aparcat el cotxe i
Ca l'Esmolet.
Ca l'Esmolet.
el seguim a peu tot endinsant-nos cap a la boscúria i al cap d'uns 350 m arribarem a la imponent masia del Clascar, també dita el castell de Bertí. Aquesta casa fortificada està documentada l'any 1298 i s'identifica amb el castell de Bertí, del qual se'n conserven notícies documentals des de l'any 978, en un document del 1370 apareix Guillem de Clascar sota
Masia del Clascar o altrament dit, Castell de Bertí.
el domini de la família Centelles. L'any 1615 s'anomena "domus" i passa als senyors de Bell-lloc. A principis del s. XX és reformar l'antiga masia i és transformar en un castell, barrejant-se elements gòtics autèntics i imitacions. L'obra iniciada pels últims propietaris, els Almirall, va quedar inacabada (hi havia un projecte per convertir-lo en hotel, però no es va dur
Capella dedicada al Sant Crist.
Una de les parets de la masia.
a terme). Al costat de la masia hi ha una curiosa capella dedicada al Sant Crist.
Tornem sobres les nostres passes cap al cotxe i reprenem el camí cap al poble de Bertí, no hauran passat 450 m que ja
Cal Magre, al fons Sant Llorenç del Munt, el Montcau i a la dreta els cingles de Sant Sadurní.
guitarem cal Magre amb Sant Llorenç del Munt, el Montcau i els cingles de Sant Sadurní o de Gallifa de fons, amb 300 o 400 m més arribarem al nostre destí. En arribar a la masia de cal Magre mirarem de trobar un punt per deixar el cotxe, sobretot mirant que no destorbi el pas i sense posar-nos dins de cap propietat privada, pels que porteu GPS les coordinades del lloc són les següents: N - 41º 43'12.6" E - 2º 13' 41.8". Ben deixat el cotxe, ens encaminarem cap a cal
Cal Magre i al seu costat ca l'Escolà.
Magre, masia que data entre finals del s. XVII i principis del segle XVIII, la qual està adossada a cal Escolà i té a la façana principal orientada a migjorn un gran portal adovellat amb un escut a la dovella clau amb la inscripció: PAU CARCS - 1681. En aquest punt, ens trobem al nucli central de l'antic poble de Bertí situat més o menys al centre de la cinglera que porta el seu nom i a uns 808 msnm, aquest poble estava format a part de per l'església i la rectoria, també
Rectoria i església de Sant Pere de Bertí.
per un bon nombre de masies disseminades per tota la cinglera: la de Bernils, can Borra, can Can·nela, can Carrau, la Casanova, la Caseta, la Feu, cal Mestret, can Niolda, l'Onyó, Puigciró, cal Quitzo, cal Regàs, can Rellamat, can Rombella, cal Rosso, can Saloma, la Serra, el Soler de Bertí, el Sot del Grau, el Traver, l'Ullar, can Volant i per les que hem passat i visitat anteriorment (ca l'Esmolet, el Clascar, ca l'Escolà i can Magre), com podeu veure era una zona força poblada i ara ben poques cases queden dempeus. Des de la masia cal Magre (la qual en el moment de fer el bloc està habitada per unes noies que recullen mel portant una petita empresa dita: "Les Apicultores", per cert, una mel molt bona i de qualitat) prendrem el camí que surt des de la façana principal i ens dirigirem cap a l'església on abans d'arribar trobarem la rectoria, la qual està adossada al temple i va ser venuda fa uns quants anys a uns particulars que ho tenen
Façana de la rectoria.
Vista del campanar des del pati de la Rectoria.
com a segona residència, a la façana ressaltarem la porta amb arcada adovellada i alguns elements nous com un rellotge de sol i una imatge al costat de la porta. Caminem quatre passes més i ens plantem al davant mateix d'unes escales de
Entrada a l'església i al cementiri.
pedra amb forma de ferradura que donen accés a la porta del barri de l'església. Entrem dins el recinte i cap a la dreta hi queda el cementiri, a l'esquerre trobem un comunidor de planta quadrada i enfront, la porta de l'església.
La planta del temple és d'una sola nau quasi rectangular, amb volta apuntada feta amb pedres de cantell i absis carrat. Posteriorment, s'hi afegiren dues capelles laterals a la cara sud i s'alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals amb l'accés per l'exterior. La porta d'accés és adovellada i es troba a migjorn. L'any 1659 es va reconstruir amb volta massissa, el campanar va ser reformat prenent la forma actual on hi havia quatre campanes les quals varen ser destruïdes l'any 1936 i l'entrada la varen fer per l'interior del temple. El juliol de l'any 1998 s'hi va posar una nova campana que porta per nom Clara.
Entrada amb porta adovellada i a la dreta l'absis.
El lloc apareix ja documentat l'any 978, com a castrum Bertini o Brertlli, però com indret eclesiàstic apareix documentat en el 1031 on s'anomena Bertino. Durant el segle XIII apareix esmenat entre les parròquies del bisbat de Vic. En aquest moment disposava de tres altars, ja que tenia tres advocacions: a Sant Pere, a Sant Jaume i a Santa Maria, per això se sospita que pogués tenir absidioles les quals podien haver sigut enderrocades al s. XV o al s. XVI en el moment de fer-se
Entrada al recinte, al costat un comunidor i al fons cal Magre.
Darrere de l'església amb l'absis i el petit cementiri.
la sagristia i la capella de la Verge del Roser. Durant la Gerra Civil Espanyola va ser espoliada i en l'actualitat només s'hi fa missa un cop a l'any i sol ser el diumenge més pròxim a Sant Pere a la tarda.
Per si no us hagués quedat prou clar, us convido a veure la petita pel·lícula que vàrem fer aquell dia:
Les fotos i la pel·lícula varen estar preses el 12/04/2023.
.jpg)
