En aquest bloc anirem visitant alguns llocs del nostre país: Catalunya, el que està ple d'indrets pintorescs i de gran bellesa,
tant natural com humana.
El Pic del vent és la part més alta de la muntanya del Farell amb 815,6 metres sobre el nivell del mar. El trobem dins el terme municipal de Caldes de Montbui a la comarca del Vallès Oriental a la província de Barcelona. El podríem situar entre el municipi de Caldes i el poblat de Sant Sebastià de Montmajor, la carretera que va a aquest últim travessa la muntanya del Farell.
Plànol orientatiu.
Per anar-hi a peu, surten camins de molts llocs, a dalt estant, vaig trobar a una noia que havia pujat corrent des de Sentmenat, a la web trobareu infinitat de camins que hi pugen, però pels que ja no puguin caminar tant, quasi si pot arribar amb cotxe fins dalt, ara us ho explico:
Assegut dalt el pic del vent contemplant les vistes.
Sortint de Caldes, prenem la carretera BV-1243 que passa pel costat del càmping "El Pasqualet" tot endinsant-se cap a la muntanya del Farell en direcció cap a Sant Sebastià de Montmajor, quan arribem al coll d'en Vila, que és el punt més alt que agafa la carretera dins el Farell, deixarem aquesta per endinsar-nos cap a la urbanització tot trencant a l'esquerre pel carrer Passeig de les Flors, anirem fent siga sagues fins a arribar al carrer Flor de Romaní el qual seguirem fis al final,
Vistes del Vallès i la Serralada Litoral mentre puguem a peu.
on trobarem una mena de rotonda i comença una pista, just al punt GPS: N - 41º 39' 12.7" E - 2º 07' 47.2". Ben deixat el cotxe, caminarem uns trenta metres per la pista i a la nostra dreta veurem que surt el camí cap al Pic del Vent tot passant pel costat d'unes antenes, més endavant passarem pel costat del que queda d'una creu que hi havia al costat del camí (esquerra) i als pocs metres ja coronarem el cim.
Cim del Pic del Vent.
Allà hi trobarem un banc per seure i contemplar les vistes, la senyera amb la placa de l'alçada en què ens trobem i un estel dels vents d'acer inoxidable per orientar-nos, també hi ha un antic vèrtex geodèsic espanyol del qual només en resta la base i és inutilitzable, ja que els avenços tecnològics han fet que aquests vèrtexs hagin quedat en desús. Per
Estel dels vents que trobem al cim.
Pessebre portat pels excursionistes.
cert, allà a dalt també hi vaig trobar en un cantó un pessebre que alguns excursionistes devien pujar en èpoques nadalenques.
Cal dir que aquest cim està inclòs dins el llistat dels 100 cims de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). El que sí que és veritat és que ací dalt a part del vent que hi sol fer, trobes una sensació de pau i llibertat, sembla que estiguis dalt del cel per la gran quantitat de vistes que s'albiren, quasi es veu tot el país.
Identificant llocs des de l'estel dels vents.
Cingles de Sant Sadurní.
El Montseny.
El Montcau.
Sant Llorenç del Munt.
El Canigó.
Ja ho veieu, en un dia clar es veuen des dels cims més propers als més llunyans, és una passada. I per si no us ha quedat prou clar la manera d'arribar-hi, us deixo amb la pel·lícula de la sortida:
Les fotografies i la pel·lícula del damunt han sigut preses el 24/01/2025.
D'esquerre a dreta: Cova del Moro, Grau d'Escaletes i turó de les Onze Hores.
El gorg de les Donzelles el trobarem dins el curs fluvial del torrent de l'Ullar, dins el terme municipal de Bigues i Riells del Fai, just al costat del poble de Riells del Fai, el qual es troba a la comarca del Vallès Oriental (Barcelona). Com a nota curiosa us diré que per trobar-lo vaig trigar tres dies, a causa de les males condicions del camí.
Plànol orientatiu.
Per arribar al punt on hem de deixar el cotxe no és gens difícil, tant si venim de Bigues com si venim de Sant Feliu de Codines haurem de prendre la carretera BV-1483 en direcció Riells del Fai, travessarem el poble i seguirem pel camí de la Vall Blanca, passat el núm. 1 i abans d'arribar a l'última casa (sense número) hi ha un bon lloc per aparcar, just al punt GPS: N - 41º 42' 15.7'' E - 2º 12' 21.9''.
Punt on deixem el cotxe i d'on surt el corriol.
Primer dia:
Ben deixat el cotxe, a l'altre cantó del camí ens surt el corriol que haurem d'agafar, el prenem i amb un bon pendent es comença a enfilar, estem envoltats de matolls i pins petits, també observem uns romanís d'un parell de metres d'alçada, són realment gegantins. Per les clarianes gaudim tot pujant d'unes bones vistes del poble de Riells del Fai i a la llunyania
Turó de l'Ullar.
Turó de les Onze Hores.
es veu Sant Feliu de Codines i tots els cims dels Cingles de Bertí que ens envolten. Continuem pujant i ens trobem una cruïlla a l'esquerra es va cap a Sant Miquel del Fai, però nosaltres continuarem a la dreta, a les poques passes trobarem un senyal que restringeix el pas per aquest camí durant algunes èpoques de l'any, ja que per aquest sector i fan niu unes
Si us plau, feu cas de les senyals que trobeu pel camí, és pel be de tots.
àligues, cal respectar el senyal, però com que veig que no és època de restricció continuo endavant. El camí cada cop es torna més enredat, pedres pel mig, trencalls bruts, fins que més endavant, quasi a sota dels Suros queda totalment tallat per la malesa, és impossible continuar endavant llevat que portéssim un mall per desfer la malesa, només passa per allà el porc senglar, el qual ja hi ha deixat un forat que ho travessa.
El Barbot Negre.
Segon dia:
A la setmana següent hi vaig tornar per prendre un altre camí que diuen que hi ha per sota, vaig deixar el cotxe al mateix lloc i continua recte a peu pel carrer fins a arribar a una corba a la dreta d'on surt un camí a l'esquerra direcció a la Font Fresca i a la Vall de Ros (indicat), aquest camí va resseguint el torrent de Llòbrega, on al fons es troba el salt que porta el mateix nom, més endavant trobo una esllavissada de terra vermella que quasi tapa el camí, ho sortejo i continuo,
Forta esllavissada al costat del camí.
però passat tot això em trobo una pedra de grans dimensions a l'esquerre, enfront, el camí tot tapat per la malesa, salto per sobre la pedra per mirar si puc continuar, però tot està molt malament, és a dir que decideixo tornar enrere i desistir de trobar a les "donzelles".
Després, vaig anar a fer un glop al restaurant can Oliveras de Riells i allà al preguntar com es podia accedir al gorg, em vaig assabentar que els camins s'havien tallat perquè la gent passava fent cas omís del senyal de les aus i perjudicaven la cria de les poques rapinyaires que queden a la zona, manera: fer els camins inviables.
Tercer dia:
Al divendres següent vaig tornar per la zona deixant el vehicle al mateix lloc, ja que volia fer unes fotografies que em faltaven per acabar un reportatge, prengué el mateix camí del primer dia i en arribar al punt on vaig quedar tallat, davant
Albada al costat del turó de les onze hores.
del forat que deixen els senglars al seu pas pel mig de les bardisses, em vaig dir a mi mateix: "si hi passa el senglar, també hi passo jo", i així ho vaig fer, quasi a quatre grapes m'endinsà dins la malesa fins a sortir per l'altra banda on continuava el corriol, aquest estava mig confós pels matolls que el travessaven, a trossos més dret i a trossos més ajupit vaig anar continuant, fins que en el punt d'unió d'una muntanya amb l'altre, per a fi, pogué gaudir de l'anhelat gorg de les Donzelles:
Aquest petit, però preciós gorg, al igual que molts altres té la seva llegenda, la qual ara us explicaré:
L'hereu del mas Vilaplana s'enamorà de la reina de les donzelles o dones d'aigua del gorg de Vall-de-ros. Ella acceptà casar-s'hi amb la condició que no l'hi retrauria mai el seu origen dient-li "dona d'aigua i peu forcat". Es casaren i tingueren dues filles. L'hereu va anar uns dies al mercat. Mentrestant una bruixa va fer acostar una nuvolada de tempesta i la dona,
per salvar la collita, fa segar el blat encara tendre per un escamot de segadors que la bruixa havia fet venir. De cop la nuvolada s'esvaeix. Quan l'hereu torna pregunta qui ha fet segar el camp i enfadat amb la seva dona l'hi diu: "dona d'aigua i peu forcat". En dir això es va desfer l'encanteri i ella va haver de tornar al gorg d'on havia sortit. Les filles l'anaven a veure de tant en tant, i el pare penedit, els diu que s'hi llencin per retenir-la. Ho fan, però la dona d'aigua és la qui s'emporta les filles al fons del gorg.
Gaudint per a fi del gorg de les Donzelles.
A les persones que tinguin dificultat, no els recomano d'arribar-hi, ja que el camí no està bé gràcies als poca-soltes que no fan cas dels senyals i que per la seva culpa està tot impracticable.
Jo em pregunto, perquè som així?, perquè hem de malmetre tot allò per on passem?, a la fi ens fem mal a nosaltres mateixos. No és d'estranyar que tanquin camins, limitin camins i llocs per massificació, i més coses que ens prohibiran si continuem així.
Un bosc ben farcit de ...
El penúltim dia que vaig anar a buscar el gorg de les Donzelles, com que em va sobrar temps em vaig arribar fis a mig camí del Farell, allà hi ha una esplanada a la dreta per on surt una altra carretera que hi puja, vaig baixar del cotxe i amb menys de deu minuts vaig omplir una bossa de deixalles, tant costa recollir el que portem?, jo surto molt de pícnic a la muntanya, de vegades sols amb la dona i altres cops amb amics, o anem a zones de pícnic o bé en un descampat trèiem
les nostres taules i cadires i fem un bon àpat campestre, sempre portem bosses de deixalles al cotxe (no ocupa res) i ho deixem tot millor del que ho trobem, ja que molts cops recollim la porqueria que deixa altra gent. Molts cops com aquest em fa vergonya de veure l'estat deplorable que té el bosc per culpa de quatre brètols que ni tan sols saben el que es fan,
no s'adonen del mal que estan fent, però no tenen res al cap. Crec que caldria educar a tothom i des de ben menuts de cara a comportar-se amb el medi i amb els altres, abans quan jo era xic teníem a col·legi una assignatura específica per això i les persones eren més respectuoses amb tot. En definitiva, crec que hauríem de tirar enrere per poder seguir més i millor endavant. Però això de l'educació és tasca pels de dalt, en les seves mans està, jo seguiré la meva petita lluita per
... que així.
Millor així ...
fer un món i natura millor, espero que el que llegeixi aquestes línies també ho faci i eduqui als seus amb l'estimació i cura de la nostra mare natura.
Per si voleu anar al gorg, us deixo amb la petita pel·lícula que vaig fer:
Les fotografies i la pel·lícula del damunt han sigut presses el 08 i el 15/11/2024.
Placa que es va posar a finals de la dècada dels vuitanta del segle passat.
Aquest petit llogaret el trobem en el turó del Pi de les Tres Branques dins el curs fluvial de la riera de Codonys, la qual neix sota el pic del Vent i travessa el Pascol. Tot això pertany al terme municipal de Caldes de Montbui que està a la comarca del Vallès Oriental, província de Barcelona.
Per anar-hi no és gaire difícil, però sí un xic enredat, ara us en faré cinc cèntims.
Plànol orientatiu.
Sortirem de l'aparcament de la zona esportiva de Caldes de Montbui (just al punt GPS: N - 41º 38' 13.1" E - 2º 09' 28.7") en direcció cap a la plaça de Taunusstein per prendre el carrer de la Torre Roja i el camí de Sentmenat com si volguéssim anar a la Torre Roja, però passat un quilòmetre des de la plaça trobarem una cruïlla, a l'esquerra cap a Sentmenat i a la dreta per un camí més brut, cap al gorg d'en Pèlags, girarem doncs cap a la dreta. Passats uns cent cinquanta metres, haurem de prendre un camí que ens sortirà per l'esquerra direcció cap a la riera, aquest mes endavant
Tronc travessat al camí poc abans d'arribar a la font.
s'estreny prenent baixada i tot seguit travessarem la riera de Codonys. A partir d'ací el camí comença a pujar fins que trobem una canalització d'aigua que va cap a Caldes, allà trenquem a la dreta i anem seguint el camí amunt, sense fer cas de corriols que surtin a la dreta, sempre recta i més o menys a uns 250 o 300 metres passada la riera arribarem a la font del gorg d'en Pèlags. En arribar a la font ens trobarem amb una mena de plaça, a l'esquerre segueix el camí i enfront
Espai de la Font del Gorg d'en Pèlags.
trobem la font, aquesta antigament tan sols era una sortida d'aigua a la qual de vegades posaven un tub metàl·lic o de canya per poder recollir l'aigua. L'any 1980 hi havia un tub de ferro vell i rovellat, el qual estava taponat i l'aigua sobreseia pel costat. A finals d'aquesta dècada un grup de voluntaris forestals la va arranjar, deixant-la en bones condicions d'ús tot
Font del Gorg d'en Pèlags.
Font del Gorg d'en Pèlags
posant-hi una rajola commemorativa, però al cap de poc tornava a estar sense tub fix i amb la rajola trencada (el món està ple de brètols). Des del costat de la font, per on cau l'aigua, s'endevina a sota el gorg, però compta, és molt perillós d'abocar-s'hi. Si hi voleu baixar, hem de recular pel camí per on hem vingut fins a trobar un corriol que trenca a l'esquerre
Petit gorg passada la resclosa.
Petit gorg passada la resclosa.
tot seguint una vella canal d'aigua, la qual ens portarà fins a un punt de recollida d'aigua on es troba una minsa presa, passarem pel seu costat seguint corriol amunt fis a arribar a un petit i bonic gorg, el qual vorejarem i a l'altre canto ens enfilarem pel costat d'unes pedres, vigileu que aquest espai pot estar brut de bardisses, per sobre les pedres a l'esquerre
Cova del Gorg d'en Pèlags.
veurem una mena de cova, hem d'acostar-nos i tombar a la dreta, seguim uns metres més i ens posarem davant mateix del gorg d'en Pèlags. La formació d'aquest gorg es tracta d'un clot pregon en el llit del corrent de l'aigua on aquesta s'entolla o alenteix al seu curs format per la riera de Codonys. El "salt d'aigua" (que normalment és un regalim a no ser en
Gorg d'en Pèlags.
Gorg d'en Pèlags.
el moment de grans pluges) va des de dalt on hi ha la font fins baix el clot on trobem el gorg i al fons s'hi observa una cova, allà on pica el salt hi ha aproximadament un metre de fondària, sent el seu fons sorrós. Hi ha gran varietat de substrats litològics, el que fa que apareguin una gran varietat de comunitats vegetals.
Gorg d'en Pèlags.
Un pic vist el gorg tornarem sobres les nostres passes enrere, però en quant arribem a la cruïlla de camins que van l'un a Caldes i l'altre a Sentmenat seguirem recta direcció a aquest últim i a uns 130 metres, a la segona corba a l'esquerre ens surt un corriol que ens portarà a la font de les escales, un altre petit paratge que per la seva proximitat recomano veure. Un pic entrem al corriol, als pocs metres a l'esquerre veurem unes escales que són les que ens porten a la font, un pic a baix entendreu per què se'n diu així aquesta font.
Paratge de la Font de les Escales.
Ara sí que un pic vista aquesta font continuem per un camí que surt pel seu davant (llevat que vulgueu pujar escales) el qual ens portarà cap al camí que du a Caldes de Montbui on hem deixat el vehicle.
Per si no us ha quedat prou clara l'explicació, us deixo amb una petita pel·lícula on queda tot el camí ben contat:
Les fotos i la pel·lícula del damunt s'han enregistrat entre els dies 20/12/2024 i 10 i 17/01/2025.
El complex arqueològic de la Torre Roja, el trobem en el turó de la Torre Roja, a cavall entre Caldes de Montbui i Sentmenat (la torre està dins el terme de Sentmenat i el poblat iber en terme de Caldes de Montbui). Tant hi podem arribar des d'un poble com de l'altre, des de Sentmenat, haurem d'anar a buscar el carrer del Gato Pérez, que es troba dins el polígon industrial que hi ha al costat del cementiri, just al punt GPS: N - 41º 37' 04.8" E - 2º 08' 23.7" surt el camí que ens portarà a la cruïlla del "Roure Gros", punt on es troba amb el camí que bé de Caldes de Montbui i es puja cap a la Torre Roja. De tota manera jo ho he fet des de Caldes de Montbui, sortim des de la plaça de la Font del Lleó, que està
Plànol orientatiu des de Caldes de Montbui.
a la mateixa plaça que l'ajuntament (Plaça de la Font del Lleó), prenem el carrer del Pont que ens portarà al pont de les Cremades des d'on veurem el pont romànic, passarem pel costat del complex esportiu i del parc de can Rius fins a arribar a la plaça de Taunusstein d'on surt el carrer de la Torre Roja el qual seguirem, passarem per camps masies i hivernacles fins a arribar a un desviament que baixa cap a la font de les Escales, el deixem i seguim amunt fins a arribar a la cruïlla del Roure Gros, allà trenquem a la dreta amunt, passarem pel costat de les runes de l'ermita de Sant Miquel de l'Arn i seguirem camí amunt fins a arribar al collet de la Torre Roja on prendrem un corriol que ens surt per l'esquerre i és el que ens portarà fins al davant de les restes del poblat iber.
Vista de Caldes de Montbui des del camí.
En arribar veurem un jaciment arqueològic amb un grapat de pedres disposades com a parets de les cases i carrers, però durant el recorregut per la llera del poblat trobarem uns rètols que expliquen tota la trajectòria de la gent que allà hi vivia i així poder entendre tot el que veiem (almenys quan hi vaig pujar jo hi eren).
Abans de començar el passeig per les instal·lacions, cal dir que la primera menció històrica d'aquest turó de 400,6 msnm fou l'any 1335 i se cità com a Puig Castellar i no va ser fins al 1529 que va ser tornat a citar però com a turó de la Torre Roja.
Restes iberes del poblat de la Torre Roja.
Aquest poblat el trobem a 377,4 msnm i està datat del s. VI aC, segons els estudis de les troballes es pensa que estaven allà des de l'ibèric antic, finals de l'edat del bronze o principis de la del ferro, el director de les excavacions de l'any 2004 en Abel Fortó, va establir una seqüència cronològica del jaciment, arribant a la conclusió de què es forma aproximadament l'any 750 aC i perdurà fins al s. I aC.
Podríem dividir aquest assentament iber laietà en quatre fases diferents, el poblat ocupava tot el turó però de diferent manera a cada època, ja que s'han fet excavacions puntuals pels vols on s'han trobat murs de pedra i altres indicis.
Foto presa des del vessant on podem veure diferents èpoques de construcció.
La primera ocupació humana del lloc es data a partir de la segona meitat del s. VI aC fins a mitjans del s. V aC el poblat es repartia en un perímetre d'uns 600 m² per tot el turó en cabanes escampades sense mantenir cap ordre ni alineació, estaven edificades sobre la pedra mare, semi excavades al subsòl i tenien una sola estança, el material que empraven era punible, rarament algun mur de pedra. A la roca s'hi han trobat uns forats excavats on plantaven els pals pels puntals de les cabanes o per una hipotètica muralla. Aquestes restes són les que es troben a més profunditat tocant directament a la roca.
Sota les bardisses hi ha les restes d'una paret de la primera fase.
A la segona meitat del s. V aC el poble canvia d'aspecte i l'ocupació es prolonga durant el s. V i IV aC (segona fase). En aquest moment es produeix l'abandonament de les cabanes aïllades, adoptant-se una xarxa totalment urbana estructurada principalment a partir d'una muralla o mur de tancament i un carrer perimetral paral·lel, on a banda i banda
Vista parcial de la zona excavada..
s'edificaren les cases. La muralla perimetral que tenia quasi un metre d'amplada, discorre paral·lela al vessant est del poblat i en l'actualitat es troba molt afectada a causa de les construccions de les cases de fases posteriors. Les cases eren construïdes amb parets de pedres irregulars lligades amb argila o argamassa, la coberta estava composta per un embigat de fusta cobert per una argamassa d'argila lligada amb palla i elements vegetals. Hi havia cases de diferents mides, unes sols tenien una estança i d'altres més, les seves superfícies oscil·laven entre els 20 i 50 m², fins i tot, en una
Vista parcial de la zona excavada.
s'hi ha trobat una llar de foc. La part urbanística constava pel moment d'un sol carrer documentat el qual té unes dimensions de 15 m de llarg per 1,3 m d'ample al sector nord i 2,1 m al sector sud, es troba pavimentat amb lloses planes, per la poca amplada que té, se suposa que només era concorregut per persones i animals de càrrega, no hi podia passar cap carruatge. Aquest carrer es troba a tres metres de la muralla i com he dit abans amb cases adossades a banda i banda, és a dir que algunes cases per un cantó tenien el carrer i per l'altre feien servir la muralla com a paret.
Vista parcial de la zona excavada.
A finals del s. IV aC el poblat torna a canviar d'una manera important (tercera fase), sobretot en la seva trama urbana, però no es pot apreciar massa degut a les construccions fetes en fases posteriors, les quals destruïren parcialment aquestes. La muralla es manté, però el carrer s'amortitza i és ocupat per noves construccions cada cop més complexes. Aquesta etapa es prolongà fins a finals del s. III o als inicis del s. II aC, al final el poblat fou abandonat per complet, segurament en el context de la segona guerra Púnica o bé en les campanyes de Cató.
Vista parcial de la zona excavada.
Passa pràcticament una centúria amb el poblat oblidat i abandonat, fins que a inicis del s. I aC es reocupà la zona, pot ser que a finals del primer quart de segle (quarta i última fase ibera). Ara la muralla desapareix, però en alguns trams és aprofitada per fer paret, els habitatges són molt més complexos que les últimes, per edificar buscaven superfícies planes, i si no les trobaven, reomplien el terreny perquè hi quedessin, també aprofitaren els murs i les parets de les antigues cases, per això es troben les fases més antigues mig desaparegudes. Aquestes noves cases tenien diversos habitacles amb un pati central, el qual feia de distribuïdor. Cada habitacle tenia la seva funció, domestica, magatzem, taller, etc. En
Part de la primera casa entrant al poblat (fase 4).
una de les cases es descobrí un habitacle obert, sense sostre, el qual el feien servir per fondre ferro, els ibers tenien molta fama entre els grecs i els romans per treballar molt bé aquest metall. En les cases hi solien haver desaigües per sota de les habitacions per tal de poder desaiguar l'aigua que queia al pati cap a fora de l'habitatge. Les cases tenien una superfície que oscil·lava entre els 180 i els 260 m². També sota d'algunes habitacions, s'hi han trobat enterraments perinatals, en total sis del s. I aC i un documentat del s. III aC, tots tenien una edat entre sis i nou mesos de vida fetal (és una cosa bastant estranya, ja que els ibers incineraven als seus morts). Durant el tercer quart del s. I aC va davallar la producció de materials, el taller metal·lúrgic va ser amortitzat i l'habitacle es dividí en dues habitacions, el poble començar a caure en decadència per acabar desapareixent a finals del s. I aC.
Detall, possible desaigua o espitllera.
Passaren vuit o nou segles fins que no es tornà a poblar el turó, va ser un petit assentament medieval entre els segles VIII i X dC, se'n té constància per la troballa d'una necròpolis amb unes dotze tombes i unes restes que ho ratifiquen. Se suposa que els enterraments no tenen res a veure amb la Torre Roja, ja que encara que no ha estat mai excavada, per això és difícil de datar-la i sempre se li ha atribuït tradicionalment la funció de vigilància, però no obstant no deixa de ser una hipòtesi i no es pot afirmar si tenien o no relació.
La torre Roja.
La torre Roja.
A l'extrem més oriental de l'esplanada hi trobem la Torre Roja, es tracta d'una construcció militar medieval, la torre és de planta circular amb dos paraments concèntrics i adossats, amb un diàmetre global d'uns deu metres i una alçària conservada de prop de cinc metres. En l'obra s'observen diverses diferències significatives, que podrien respondre a diferents ocupacions interrompudes. Per les seves característiques i l'ús en la construcció de l'opus spicatum, fa pensar
Porta de la torre.
Interior de la torre.
que podria datar-se en el s. XI, però segons altres observacions es podria recular als segles IX i X, vaja, que fins que no s'investigui més no sabrem una data més certa.
La importància que té aquest poblat, és que hi podem trobar tota l'evolució d'un poble iber laietà, des dels principis fins a l'entrada de l'època romana, cosa que en altres només ho podem veure parcialment, ja que o han començat més tard o han acabat més aviat. També veiem l'enllaç dels ibers amb l'època medieval amb la torre Roja que encara que teòricament no està lligada al poblat (almenys és el que sembla) es veu el poblament que hi hagué en èpoques posteriors.
Vista de la torre des del darrere.
D'aquesta torre n'hi ha una vella llegenda dels temps d'en Guifre el Pilós, la qual ara us contaré:
Els Cenyidors de les Sis Donzelles
Un valent capità anomenat Guillem de Zaportella un dia va ser recompensat pel compte Guifre, l'hi va deixar triar entre una de les tres coses que l'hi oferia en recompensa per la seva lleialtat: en primer lloc l'hi oferí cinquanta almogàvers, en segon lloc, podia fer-lo senyor d'un castell, i per últim, l'hi oferí l'oportunitat d'escollir entre els seus familiars, els sis més intrèpids, als quals Guifre els nomenaria cavallers amb la condició de que servissin al capità Zaportella. Aquest últim va optar per la tercera opció. En arribar el dia de ser nomenats cavallers, el comte els va fer jurar protecció als dèbils, orfes i obediència al seu capità. Un pic acabada la cerimònia marxaren cap al seu campament, però abans d'arribar-hi es varen trobar a uns nuvis, la núvia anava acompanyada de cinc donzelles, el capità oferí a la núvia protecció i en regal de noces l'hi donà una cinta d'or, els cavallers varen fer el mateix amb les donzelles. Arribat el vespre, els cavallers, oblidant el jurament que havien fet, varen anar al poble i prengueren a la núvia i a les donzelles portant-les cap a una torre que hi havia dalt d'un turó prop de Caldes. El marit desesperat, el qual tenia coneixement de la cinta d'or, va corre fins al capità Zarpotella per explicar-li el que havia passat. el capità, el marit, el pare de la núvia i altres familiars de les donzelles pujaren cap a la torre i en entrar-hi, el capità va fer deslligar a les donzelles i ordenà que posessin sis ganxos al sostre amb sis cordes, després demanà a les donzelles les cintes (o lligacames) per fer sis llaços corredissos i penjar als sis cavallers. Malgrat la por, les donzelles demanaren al capità que els perdones la vida, però en Guillem no els va fer cas i preparà la sentencia, però els cavallers l'hi suplicaren que per contes de ser penjats com uns vulgars lladres els deixes que es clavessin la seva espasa al pit. El capità acceptà la seva suplica. Un cop morts el terra de la torre queda banyat per la seva sang. A partir d'aquell moment la torre s'anomena Torre Roja.
Vista de Caldes de Montbui i el Vallès des del costat de la Torre Roja.
Ara us deixo amb la petita pel·lícula de la visita que vaig fer a les excavacions i a la Torre Roja:
Les fotografies i la pel·lícula del damunt han estat preses el 19/05/2023 i el 26/01/2024.
