Translate

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallès Occidental. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallès Occidental. Mostrar tots els missatges

dijous, 31 d’octubre del 2024

Gorg Negre (Gallifa).

El Gorg Negre.

   Aquest preciós i amagat gorg el trobem en el curs fluvial de la riera de Gallifa dins el terme municipal de Gallifa al Vallès Occidental (província de Barcelona).
   Per arribar-hi no és del tot difícil, però sí un xic enrevessat, ara us en faig cinc cèntims. Si pot arribar des de diferents llocs, crec que he triat el més senzill. 

Plànol orientatiu.
   Si venim de Caldes de Montbui per la carretera C-59 en direcció Moià, en arribar a Sant Feliu de Codines trencarem a l'esquerre cap a l'ajuntament, tot prenent la carretera  BP-1241 direcció a Gallifa, poc abans de sortir del poble trencarem a l'esquerre cap al cementiri, des d'on surt una pista que passa pel seu darrere la qual haurem de prendre. És la mateixa pista que vàrem prendre per anar al Gorg de les Elies, però passarem de llarg  d'aquell punt i continuarem endavant direcció a Gallifa, a l'alçada de les runes de l'ermita de la Mare de Déu del Grau, un xic més amunt trobarem una cruïlla, 

Cruïlla de camins on hem deixat el cotxe.
just ací haurem de deixar el cotxe. Mirant en direcció a la pista que va cap a Gallifa tal com veníem, a la dreta surt una altra pista la qual està tancada amb una cadena, però al seu costat ens surt el camí que hem d'agafar, aquest va baixant fins a arribar a una mena de verneda que es troba a la llera del riu, cal dir que m'he trobat arbres tirats pel mig del camí, però es podia passar, seguim doncs i el camí remunta una mica més, als pocs metres, ens surt un corriol a la dreta que baixa dret cap al riu i ja està, allà davant nostre ens apareix el Gorg Negre amb tota la seva esplendor.

Espai del Gorg Negre, amb la riera de Gallifa i el gorg al fons.
   Un pic hem arribat al lloc només ens queda que gaudir d'aquest meravellós espai natural ple de vegetació de ribera acompanyat del cant dels ocells i les granotes.

























   Ben reposats i relaxats, tornarem sobres les nostres passes cap al cotxe, però compta a despistar-se, hi ha un altre camí que puja tot dret cap a la pista de la cadena, si us equivoqueu i el preneu, en arribar a la pista heu de tombar a l'esquerre i us portarà a la cruïlla on hem deixat el cotxe tot veient unes bones vistes dels cingles de Sant Sadurní.

Vista dels cingles de Sant Sadurní.
   Un pic arribats a la cruïlla on hem deixat el vehicle, al cantó esquerre surt un camí paral·lel al que hem vingut, si el seguim avall a uns dos-cents metres, trobarem primer la vella casa en runes de can Polvoré i tot seguit l'ermita romànica de la Mare de Déu del Grau.

Ermita romànica de la Mare de Déu del Grau.
   Aquesta església d'una sola nau rectangular capçada per un absis semicircular i un petit campanar d'espadanya, fou documentada per primer cop l'any 1227 amb el nom de "Santa Maria de Gradu". Al llarg dels anys ha sofert moltíssimes restauracions i consolidacions degut a la precarietat de l'obra. L'any 1643 va tornar a ser beneïda, suposadament perquè 

Ermita de la Mare de Déu del Grau (absis i contraforts).
s'hi devien haver fet unes obres de reforma importants. En els anys 1702 i 1753 s'hi prohibí el culte per raons de seguretat i en el 1766 es torna a permetre, senyal que ja s'havien fet els arranjaments necessaris. En el 1848 se substituí la coberta de fusta per una volta de pedra, la qual era molt pesant i el 1850 es tornà a suspendre el culte fins al 1866 que ja s'havien posat uns contraforts per reforçar la volta. També en el 1982 s'hagué de tornar a reforçar aquesta volta.

Façana de migdia on trobem la porta tapiada.
   En l'actualitat trobem aquesta ermita en estat ruïnós, amb el sostre mig ensorrat i la porta d'entrada tapiada. Un pic vista aquesta ermita tornem cap al cotxe sobres les nostres passes i per tornar tant ho podem fer seguint la pista fins a arribar a Gallifa o bé tornar per on hem vingut cap a Sant Feliu de Codines.
   Per si no us ha quedat prou clar el camí, us deixo amb una petita pel·lícula de l'excursió:


Les fotografies i la pel·lícula del damunt han estat preses el 03/05/2023.


 

dimarts, 1 d’octubre del 2024

Els Gorgs del Turell (Castellar del Vallès).

Gorg del Turell.
   Els gorgs del Turell els trobem dins el curs fluvial del riu Ripoll al terme de Castellar del Vallès i a uns 1300 m de Sant Feliu del Racó, tot dins la comarca del Vallès Occidental. Per anar-los a veure no és pas gens complicat, us faré una ruta molt fàcil, menys que un passeig, només haureu de caminar uns 500 m.

Plànol orientatiu.
   Prendrem de punt de Partida el poble de Castellar del Vallès, allà haurem d'agafar la carretera B-124 que va a Sant Llorenç Savall i a 3100 m trencarem a l'esquerra en direcció a Sant Feliu del Racó tot travessant un pont i prenent la carretera BV-1249, a uns 650 m a l'esquerre veurem un bon lloc per deixar el cotxe, si no el treuen, hi ha un banc per seure al costat de la carretera. Pels que porteu GPS el punt és: N - 41º 37' 40.3"  E - 2º 04' 01.6".

Lloc on deixem el cotxe.
   Un pic ben deixat el cotxe, veurem que d'allà surt un camí que baixa avall per trobar-se amb un altre que ve de Sant Feliu del Racó tot vorejant el riu Ripoll i està marcat amb unes fites blaves, el seguim i a pocs metres passarem pel costat

Molí d'en Barata.
del Molí d'en  Barata. El molí, també és anomenat de la Barata o d'en Cames, està en desús i en un estat molt ruïnós, millor no acostar-se gaire. Aquest molí fariner havia sigut propietat d'Antoni Barata i Montaña, pagès de Matadepera (de qui l'hi ve el nom). Segons un document de 1710 l'Antoni el va comprar a en Bonaventura i Joan Umbert, uns pagesos de

Molí d'en Barata.
  
Molí d'en Barata.













Sant Feliu del Racó. El molí ja està documentat en el reial cadastre de Castellar del Vallès que va portar a terme en José Patiño l'any 1716. La indústria tèxtil, en la qual hi havia una vintena de talers de cotó, estava situada en l'últim edifici edificat en el 1858.
   Però deixem-nos d'històries i anem a buscar els gorgs, com he dit passarem pel cantó de sobre del molí, en acabar-se l'edificació, a la dreta veurem un canal el qual portava l'aigua cap a la bassa del molí, la travessarem per una passarel·la i baixarem per unes escales en direcció cap al riu, només haurem de continuar endavant per aquest corriol, al cap d'uns 
 
Gorg Negre vist des del mirador.
metres, a la dreta veurem com una balconada des d'on es veu el gorg Negre, com podreu comprovar és una gorga bastant grossa, diu que ací s'hi moria bastant gent, ja que el que no el coneixia si anava endinsant i com que que cada cop guanyava en fondària l'aigua també s'anava tornant més freda i a algunes persones per la hipotèrmia els hi venia un atac de cor i es morien (això m'ho explicà un vell habitant de la zona), diu que cap al final hi ha una cova. Continuem pel camí i també a pocs metres passat el gorg Negre veiem un altre corriol que baixa cap al riu allà hi trobarem el gorg de les

Gorg de les Anelles.
Anelles, el qual és molt bonic i per l'altre cantó diu que hi ha un camí que va cap al gorg negre (jo no el vaig buscar). Tornarem al camí principal i continuarem endavant fins a trobar la carretera, seguirem per ella  i travessarem el pont del

Pont del Turell.
Can Turell.













Turell que passa per sobre el riu Ripoll en direcció a can Turell, mireu d'anar força arrambats i amb precaució perquè la carretera és estreta i no hi ha quasi voral, sobretot en travessar el pont, ja des de dalt el pont gaudirem d'una bona vista

Vista del gorg del Turell des de dalt el pont .
del gorg del Turell mirant riu amunt, només haurem d'acabar de travessar el pont i prendre un corriol que entra dins un camp i ben enganxats al pont podrem baixar cap al riu per després arribar al gorg.

Vista del pont des del gorg del Turell.
   Ja res més, tan sols ens queda que tornar sobres les nostres passes cap al cotxe, i pels que el passeig els sembli massa curt, us deixo l'enllaç d'una bona excursió pel riu Ripoll, des de Castellar del Vallès fins a aquestes gorgues, feta per en Xavier Marcos, un bon guia d'excursionisme (són només uns 9,78 km). Per què ho veieu sobre la marxa us deixo amb la petita pel·lícula de la passejada:


 Les fotografies i la pel·lícula del damunt han sigut preses el 22/03/2024.

dijous, 1 d’agost del 2024

La Torre Roja (Sentmenat i Caldes de Montbui).

Torre Roja vista des de Caldes de Montbui.
   El complex arqueològic de la Torre Roja, el trobem en el turó de la Torre Roja, a cavall entre Caldes de Montbui i Sentmenat (la torre està dins el terme de Sentmenat i el poblat iber en terme de Caldes de Montbui). Tant hi podem arribar des d'un poble com de l'altre, des de Sentmenat, haurem d'anar a buscar el carrer del Gato Pérez, que es troba dins el polígon industrial que hi ha al costat del cementiri, just al punt GPS: N - 41º 37' 04.8"  E - 2º 08' 23.7" surt el camí que ens portarà a la cruïlla del "Roure Gros", punt on es troba amb el camí que bé de Caldes de Montbui i es puja cap a la Torre Roja. De tota manera jo ho he fet des de Caldes de Montbui, sortim des de la plaça de la Font del Lleó, que  està 

Plànol orientatiu des de Caldes de Montbui.
a la mateixa plaça que l'ajuntament (Plaça de la Font del Lleó), prenem el carrer del Pont que ens portarà al pont de les Cremades des d'on veurem el pont romànic, passarem pel costat del complex esportiu i del parc de can Rius fins a arribar a la plaça de Taunusstein d'on surt el carrer de la Torre Roja el qual seguirem, passarem per camps masies i hivernacles fins a arribar a un desviament que baixa cap a la font de les Escales, el deixem i seguim amunt fins a arribar a la cruïlla del Roure Gros, allà trenquem a la dreta amunt, passarem pel costat de les runes de l'ermita de Sant Miquel de l'Arn i seguirem camí amunt fins a arribar al collet de la Torre Roja on prendrem un corriol que ens surt per l'esquerre i és el que ens portarà fins al davant de les restes del poblat iber.  

Vista de Caldes de Montbui des del camí.
   En arribar veurem un jaciment arqueològic amb un grapat de pedres disposades com a parets de les cases i carrers, però durant el recorregut per la llera del poblat trobarem uns rètols que expliquen tota la trajectòria de la gent que allà hi vivia i així poder entendre tot el que veiem (almenys quan hi vaig pujar jo hi eren). 
   Abans de començar el passeig per les instal·lacions, cal dir que la primera menció històrica d'aquest turó de 400,6 msnm fou l'any 1335 i se cità com a Puig Castellar i no va ser fins al 1529 que va ser tornat a citar però com a turó de la Torre Roja. 
Restes iberes del poblat de la Torre Roja.
   Aquest poblat el trobem a 377,4 msnm i està datat del s. VI aC, segons els estudis de les troballes es pensa que estaven allà des de l'ibèric antic, finals de l'edat del bronze o principis de la del ferro, el director de les excavacions de l'any 2004 en Abel Fortó, va establir una seqüència cronològica del jaciment, arribant a la conclusió de què es forma aproximadament l'any 750 aC i perdurà fins al s. I aC.
   Podríem dividir aquest assentament iber laietà en quatre fases diferents, el poblat ocupava tot el turó però de diferent manera a cada època, ja que s'han fet excavacions puntuals pels vols on s'han trobat murs de pedra i altres indicis.

Foto presa des del vessant on podem veure diferents èpoques de construcció.
   La primera ocupació humana del lloc es data a partir de la segona meitat del s. VI aC fins a mitjans del s. V aC el poblat es repartia en un perímetre d'uns 600 m² per tot el turó en cabanes escampades sense mantenir cap ordre ni alineació, estaven edificades sobre la pedra mare, semi excavades al subsòl i tenien una sola estança, el material que empraven era punible, rarament algun mur de pedra. A la roca s'hi han trobat uns forats excavats on plantaven els pals pels puntals de les cabanes o per una hipotètica muralla. Aquestes restes són les que es troben a més profunditat tocant directament a la roca.
Sota les bardisses hi ha les restes d'una paret de la primera fase.
    A la segona meitat del s. V aC el poble canvia d'aspecte i l'ocupació es prolonga durant el s. V i IV aC (segona fase). En aquest moment es produeix l'abandonament de les cabanes aïllades, adoptant-se una xarxa totalment urbana estructurada principalment a partir d'una muralla o mur de tancament i un carrer perimetral paral·lel, on a banda i banda

Vista parcial de la zona excavada..
s'edificaren les cases. La muralla perimetral que tenia quasi un metre d'amplada, discorre paral·lela al vessant est del poblat i en l'actualitat es troba molt afectada a causa de les construccions de les cases de fases posteriors. Les cases eren construïdes amb parets de pedres irregulars lligades amb argila o argamassa, la coberta estava composta per un embigat de fusta cobert per una argamassa d'argila lligada amb palla i elements vegetals. Hi havia cases de diferents mides, unes sols tenien una estança i d'altres més, les seves superfícies oscil·laven entre els 20 i 50 m², fins i tot, en una

Vista parcial de la zona excavada.
s'hi ha trobat una llar de foc. La part urbanística constava pel moment d'un sol carrer documentat el qual té unes dimensions de 15 m de llarg per 1,3 m d'ample al sector nord i 2,1 m al sector sud, es troba pavimentat amb lloses planes, per la poca amplada que té, se suposa que només era concorregut per persones i animals de càrrega, no hi podia passar cap carruatge. Aquest carrer es troba a tres metres de la muralla i com he dit abans amb cases adossades a banda i banda, és a dir que algunes cases per un cantó tenien el carrer i per l'altre feien servir la muralla com a paret.  

Vista parcial de la zona excavada.
   A finals del s. IV aC el poblat torna a canviar d'una manera important (tercera fase), sobretot en la seva trama urbana, però no es pot apreciar massa degut a les construccions fetes en fases posteriors, les quals destruïren parcialment aquestes.  La muralla es manté, però el carrer s'amortitza i és ocupat per noves construccions cada cop més complexes. Aquesta etapa es prolongà fins a finals del s. III o als inicis del s. II aC, al final el poblat fou abandonat per complet, segurament en el context de la segona guerra Púnica o bé en les campanyes de Cató. 

Vista parcial de la zona excavada.
   Passa pràcticament una centúria amb el poblat oblidat i abandonat, fins que a inicis del s. I aC es reocupà la zona, pot ser que a finals del primer quart de segle (quarta i última fase ibera). Ara la muralla desapareix, però en alguns trams és aprofitada per fer paret, els habitatges són molt més complexos que les últimes, per edificar buscaven superfícies planes, i si no les trobaven, reomplien el terreny perquè hi quedessin, també aprofitaren els murs i les parets de les antigues cases, per això es troben les fases més antigues mig desaparegudes. Aquestes noves cases tenien diversos habitacles amb un pati central, el qual feia de distribuïdor. Cada habitacle tenia la seva funció, domestica, magatzem, taller, etc. En

Part de la primera casa entrant al poblat (fase 4).
una de les cases es descobrí un habitacle obert, sense sostre, el qual el feien servir per fondre ferro, els ibers tenien molta fama entre els grecs i els romans per treballar molt bé aquest metall. En les cases hi solien haver desaigües per sota de les habitacions per tal de poder desaiguar l'aigua que queia al pati cap a fora de l'habitatge. Les cases tenien una superfície que oscil·lava entre els 180 i els 260 m². També sota d'algunes habitacions, s'hi han trobat enterraments perinatals, en total sis del s. I aC i un documentat del s. III aC, tots tenien una edat entre sis i nou mesos de vida fetal (és una cosa bastant estranya, ja que els ibers incineraven als seus morts). Durant el tercer quart del s. I aC va davallar la producció de materials, el taller metal·lúrgic va ser amortitzat i l'habitacle es dividí en dues habitacions, el poble començar a caure en decadència per acabar desapareixent a finals del s. I aC.

Detall, possible desaigua o espitllera.
    Passaren vuit o nou segles fins que no es tornà a poblar el turó, va ser un petit assentament medieval entre els segles VIII i X dC, se'n té constància per la troballa d'una necròpolis amb unes dotze tombes i unes restes que ho ratifiquen. Se suposa que els enterraments no tenen res a veure amb la Torre Roja, ja que encara que no ha estat mai excavada, per això és difícil de datar-la i sempre se li ha atribuït tradicionalment la funció de vigilància, però no obstant no deixa de ser una hipòtesi i no es pot afirmar si tenien o no relació.

La torre Roja.
La torre Roja.













   A l'extrem més oriental de l'esplanada hi trobem la Torre Roja, es tracta d'una construcció militar medieval, la torre és de planta circular amb dos paraments concèntrics i adossats, amb un diàmetre global d'uns deu metres i una alçària conservada de prop de cinc metres. En l'obra s'observen diverses diferències significatives, que podrien respondre a diferents ocupacions interrompudes. Per les seves característiques i l'ús en la construcció de l'opus spicatum, fa pensar

Porta de la torre.
Interior de la torre.













que podria datar-se en el s. XI, però segons altres observacions es podria recular als segles IX i X, vaja, que fins que no s'investigui més no sabrem una data més certa. 
   La importància que té aquest poblat, és que hi podem trobar tota l'evolució d'un poble iber laietà, des dels principis fins a l'entrada de l'època romana, cosa que en altres només ho podem veure parcialment, ja que o han començat més tard o han acabat més aviat. També veiem l'enllaç dels ibers amb l'època medieval amb la torre Roja que encara que teòricament no està lligada al poblat (almenys és el que sembla) es veu el poblament que hi hagué en èpoques posteriors. 
Vista de la torre des del darrere.
   D'aquesta torre n'hi ha una vella llegenda dels temps d'en Guifre el Pilós, la qual ara us contaré: 

Els Cenyidors de les Sis Donzelles

   Un valent capità anomenat Guillem de Zaportella un dia va ser recompensat pel compte Guifre, l'hi va deixar triar entre una de les tres coses que l'hi oferia en recompensa per la seva lleialtat: en primer lloc l'hi oferí cinquanta almogàvers, en segon lloc, podia fer-lo senyor d'un castell, i per últim, l'hi oferí l'oportunitat d'escollir entre els seus familiars, els sis més intrèpids, als quals Guifre els nomenaria cavallers amb la condició de que servissin al capità Zaportella. Aquest últim va optar per la tercera opció. En arribar el dia de ser nomenats cavallers, el comte els va fer jurar protecció als dèbils, orfes i obediència al seu capità. Un pic acabada la cerimònia marxaren cap al seu campament, però abans d'arribar-hi es varen trobar a uns nuvis, la núvia anava acompanyada de cinc donzelles, el capità oferí a la núvia protecció i en regal de noces l'hi donà una cinta d'or, els cavallers varen fer el mateix amb les donzelles. Arribat el vespre, els cavallers, oblidant el jurament que havien fet, varen anar al poble i prengueren a la núvia i a les donzelles portant-les cap a una torre que hi havia dalt d'un turó prop de Caldes. El marit desesperat, el qual tenia coneixement de la cinta d'or, va corre fins al capità Zarpotella per explicar-li el que havia passat. el capità, el marit, el pare de la núvia i altres familiars de les donzelles pujaren cap a la torre i en entrar-hi, el capità va fer deslligar a les donzelles i ordenà que posessin sis ganxos al sostre amb sis cordes, després demanà a les donzelles les cintes (o lligacames) per fer sis llaços corredissos i penjar als sis cavallers. Malgrat la por, les donzelles demanaren al capità que els perdones la vida, però en Guillem no els va fer cas i preparà la sentencia, però els cavallers l'hi suplicaren que per contes de ser penjats com uns vulgars lladres els deixes que es clavessin la seva espasa al pit. El capità acceptà la seva suplica. Un cop morts el terra de la torre queda banyat per la seva sang. A partir d'aquell moment la torre s'anomena Torre Roja.

Vista de Caldes de Montbui i el Vallès des del costat de la Torre Roja. 
   Ara us deixo amb la petita pel·lícula de la visita que vaig fer a les excavacions i a la Torre Roja:



Les fotografies i la pel·lícula del damunt han estat preses el 19/05/2023 i el 26/01/2024.




dimarts, 1 de juny del 2021

Gorg de les Maioles (Gallifa)

Gorg de les Maioles.
   El Gorg de les Maioles el trobem a una alçada de 572 msnm dins la conca fluvial del torrent de les Maioles o també dit de la Rovira (tot depèn del planell que mirem), dins el terme municipal de Gallifa al Vallès Occidental.

Planell orientatiu.
   Per anar-hi no és gens dificultós, sortint de Sant Feliu de Codines per la carretera BP-1241 en direcció a Sant Llorenç Savall, a uns 2,6 km després d'haver passat la primera entrada del poble de Gallifa i poc abans del punt quilomètric 7 (abans de creuar el pont del torrent de les Maioles), trobarem un espaiós lloc per aparcar el vehicle al costat esquerre de la carretera, just al punt GPS: N - 41º 41' 40.0''  E - 2º 06' 02.5''.

Espai a l'esquerre de la carretera per aparcar el vehicle.
   Un pic ben aparcat el cotxe, ens encaminem a peu cap al pont que hi ha a la mateixa corba de la carretera, el travessem i a l'altre canto, a la dreta veiem que surt un petit corriol el qual s'endinsa cap a la boscúria. Prenem aquest estret i fresc camí que va planejant en direcció cap a ponent, el torrent de les Maioles ens queda a la nostra dreta i a uns 175 metres ens trobem amb una gran taula de pedra envoltada per uns bancs del mateix material, és una petita zona de

Petita zona de pícnic que ens trobem pel camí.
pícnic que ja ens anomena la Marta Dacs en el seu bloc SOM DE PÍCNIC. Seguim doncs corriol endavant i a pocs metres a l'esquerre, en sortir a un petit clar de bosc ens trobem amb dos brolladors d'aigua dels tres que té la font de les Maioles, tots són pràcticament iguals, amb brocs de ferro i  piques de pedra, el del mig podríem dir que està dedicat a santa Amèlia, ja que al seu damunt es troba un mosaic fet amb rajoles de ceràmica amb la imatge de la santa. Diuen que

Font de les Maioles.
l'aigua de la font té propietats mineromedicinals, al costat del mosaic de santa Amèlia hi ha una placa de pedra on està gravat una anàlisi químic de l'aigua que brolla de la font, realitzat l'agost de 1929 pel doctor Pagés Maruny.  Seguirem caminant i uns metres més endavant, també a l'esquerre, trobem el tercer brollador mig amagat en una petita cavitat de

Tercer brollador de la font al costat del gorg de les Maioles.
la roca, també amb el broc de ferro i la pica de pedra tal com he dit abans. Plantats ací al costat de la font, al nostre davant podem veure el preciós gorg de les Maioles el qual en èpoques de pluges ens brinda un meravellós espectacle amb el seu petit salt d'aigües cristallines:

Font i gorg de les Maioles.
   Aquest preciós llogaret d'aigües clares és molt fràgil (igual que tot lloc dins la natura), hem de mirar de respectar-lo i preservar-lo, si trobem brutícia deixada per descuit o per algun brètol, si podem mirem de recollir-la, a tots ens agrada trobar els llocs al que anem tal com la natura els va crear.

Petit salt de les Maioles.
Gorg de les Maioles.













    Després de veure aquest altra meravella de la nostra natura catalana ja només ens queda que tornar sobres les nostres passes cap al cotxe, i per si el camí no us ha quedat prou clar ús deixo amb aquest vídeo:



Les fotografies del damunt han estat preses el 15/06/2020 i el video el 01/08/2020.