En aquest bloc anirem visitant alguns llocs del nostre país: Catalunya, el que està ple d'indrets pintorescs i de gran bellesa,
tant natural com humana.
Entrada del castell de Solius (foto presa des de l'interior del castell).
El castell de Solius el trobem dins l'entitat de població de Solius, la qual pertany al municipi de Santa Cristina d'Aro, comarca del Baix Empordà, província de Girona.
Per anar a aquest curiós castell primer haurem d'arribar a l'església barroca de Santa Agnès de Solius, edifici barroc del
Santa Agnès de Solius, i monestir cistercenc de Santa Maria de Solius.
s. XVIII, el qual es troba al costat del monestir cistercenc de Santa Maria de Solius on hi ha una plaça amb molt espai per poder deixar el vehicle, just al punt GPS: N - 41º 48' 52.0" E - 2º 57' 43.0". Un pic ben deixat el cotxe, tornarem a peu un tros enrere fins a trobar un desviament cap a la dreta, aquest camí ens adreçarà cap a una urbanització que travessarem
Plànol orientatiu.
pel mig. Seguirem pel carrer principal tot deixant un desviament a la dreta, més endavant el camí es bifurca, nosaltres anem cap a l'esquerre i a uns 200 metres ens sortirà un corriol a la dreta, el prenem i no el deixem fins a arribar al peu del castell. Arribarem a una esplanada plena de pins i alzines i cap a l'esquerre trobarem l'entrada a la fortalesa.
Part de la muralla i entrada al recinte del castell de Solius (foto presa des de l'exterior del castell).
D'aquest castell situat dalt d'una penya escarpada en queden pocs vestigis, una part es va reedificar amb motiu de les guerres del s. XIX. En una paret fortificada es conserva una porta d'arc rebaixat que dóna accés a un petit pati d'on surten unes escales, la majoria d'elles estan picades directament a la pedra, a la dreta en trobem unes que pugen cap a la muralla i enfront unes altres que es dirigeixen a dalt del castell, a la part sobirana, tot pujant per les escales observem uns forats rodons els quals servien per posar estructures de fusta i així tancar l'accés al recinte. També a mitja muntanya es conserva una cisterna feta de pedra, la qual està mig tapada per la boscúria.
Escales esculpides a la pedra que pugen cap a la part sobirana i la torre.
El castell de Solius o també dit en l'antiguitat castell de la Roca, és un castell d'època medieval, sent bastit entre els segles XII i XIII. El 1057 Ramon Berenguer I i la seva esposa Almodis, esmenten que Ramon Seniofred d'Olius tenia un alou en propietat a Solius i per posar fi a les disputes pels límits territorials, aquest es compromet davant dels comtes a no tenir cap castell ni torre sense el seu permís, això vol dir que per aquells temps no hi havia cap fortificació a la zona, és a dir que el castell de Solius era una casa normal, però en perill de guerra es transformava en fortalesa.
Escales que pugen cap a la torre.
Escales que pugen per la dreta a la muralla.
El castell de la Roca s'esmena per primer cop l'any 1208. El 1210 era possessió d'Arnau de Creixell, bisbe de Girona, que en el seu testament del 1214 en parla com el "meum castrum integro de Ruppe". Per raons econòmiques el seu successor el permutà al sagristà Guillem de Montgrí, això incomodà al monestir de Sant Feliu de Guíxols el qual inicià un procés judicial que no es resolgué fins al 1394 a favor de la sagristia major de la catedral de Girona, aconseguint dominar tot el terme des de la riera de Ridaura fins al mar fins al s. XIX.
Arribant al recinte sobirà.
Vista de la muralla des de baix.
Durant la Guerra Civil Catalana, el 1462 el castell cobrava impostos als ramaders que portaven bestiar cap a la capital catalana, cosa que va ajudar a formar un conflicte per la indignació dels pagesos remences el 1467. El castell també apareix documentat en un document del 1485 quan se n'apoderà Miquel Safont de Cassà de la Selva en plena Guerra dels Remences. Durant aquesta guerra el castell va anar canviant de mans, i entre d'altres, s'hi va mantenir un escamot de cent pagesos a les ordres de Narcís Goxat de Llambilles.
Petita muralla de la part alta del castell.
Al final d'aquests conflictes el castell tornà als seus propietaris i amb el temps va anar perdent importància a causa del seu difícil manteniment. L'any 1830 en plena època Carlina, el propietari de can Dalmau (finca veïna) hi va fer obres que són les restes que es conserven fins ara.
D'esquerre a dreta: can Dalmau, Turò de l'Home (280 msnm), Pedralta i el Montclar (343 msnm).
Un pic arribem a dalt del castell, ens trobem amb les restes de la torre i casa envoltades per un pati des d'on s'albiren espectaculars vistes de la rodalia, entre la que destaquem la penya on es troba la Cova dels Moros o del Forn on hi ha una cova picada a la roca que hom creu d'origen prehistòric.
Penya on es troba la Cova dels Moros o del Forn.
A causa de la poca solidesa de les últimes obres, la part que quedava al sud-est, va ser enderrocada per una forta tramuntana que bufà el nou de setembre de 1969, però encara en podem veure les restes.
També des de dalt del castell vistes de Santa Cristina d'Aro i Platja d'Aro.
Vist això i amb molta cura de no caure ni malmetre res tornem a baixar fins a la porta el castell i d'allà a l'esplanada de pins i alzines, per tornar al cotxe podem fer-ho per on hem vingut o directament més de pressa per un corriol que s'intueix en direcció nord, passant pel costat de les primeres cases de la urbanització i deixant-nos al carrer que entra a ella, tot havent fet una petita ruta circular.
Església de Santa Agnès i monestir de Santa Maria de Solius amb els camps que els envolten.
Ja res més, ara us deixo amb una petita pel·lícula de la visita del castell de Solius.
Les fotografies i la pel·lícula del damunt han estat preses el 08/05/2023.
Aquesta peculiar roca de granit que es troba al límit entre Santa Cristina d'Aro i Sant Feliu de Guíxols, no és més que el clàssic exemple d'una pedra cavallera oscil·lant (en la seva configuració original abans del despreniment), forma típica, però poc abundant de les regions de modelatge granític com la que tenim al massís del Montclar.
Per poder anar-la a veure no és gens difícil, ja que si pot accedir en cotxe mitjançant una pista asfaltada que surt des de Sant Feliu de Guíxols, ara mateix us en faig cinc cèntims:
Plànol orientatiu.
Tant si venim de Barcelona com de Girona per l'autovia C-31 en direcció cap a Palafrugell, sortirem per la sortida 310 direcció Sant Feliu de Guíxols tot prenent la carretera C-65, entrarem al poble i passada la segona rotonda, a la dreta veurem un indicador que posa "Pedralta", tombarem per allà i no deixarem aquesta via fins al final, en haver passat uns 3,7 km arribarem al nostre destí, just al punt GPS: N - 41º 47' 27.4" E - 2º 58' 58.1". Allà ens trobarem una gran esplanada plena d'alzines i pins, deixarem el cotxe ben aparcat i anirem a veure aquest preciós fenomen geològic.
Ermita de Pedralta.
Primer que res ens trobarem amb l'ermita que aixopluga la imatge de la verge de l'Ascensió, a aquesta se li va posar la primera pedra en el transcurs de l'aplec celebrat l'11 de maig del 1961. Des d'aquest punt ja es veu la immensa roca de Pedralta i ens hi encaminarem cap al seu davant.
Pedralta.
La gran pedra de Pedralta està situada a uns 297,4 msnm, pesa unes 101 tones i té unes mesures aproximades de tres metres d'alçada, tres d'amplada i sis de llarg, sent així la pedra basculant més gran existent a Europa.
Cap al 1890 un grup de Guixolencs varen pujar-hi posant-li una creu al damunt, la qual va desaparèixer misteriosament al cap d'uns anys. L'any 1960 s'organitzà un aplec per restituir aquella creu, això succeir el 26 de maig, dia de l'Ascensió i des de llavors cada any s'hi fa l'aplec.
Tradicionalment, el paratge de Pedralta és un lloc de referència per la gent de la Vall d'Aro.
Pedralta.
Foto de la cara nord.
El 10 de desembre de 1996, aquest gran bloc de granit es va despenjar del seu lloc caient pel cantó de ponent. El dia abans de la caiguda va ploure intensament i hom pensà que havia caigut per culpa de la tempesta, però després de valorar totes les possibilitats es suposa que va ser per raons humanes, ara ho explico: Com si es tractés d'una tradició, molta gent que puja a la Pedralta té per costum de posar una ampolla de vidre sota la pedra i amb les mans fer-la bascular rebentant l'ampolla pel pes de la pedra, això fa que en la part de llevant sota el gran bloc de pedra s'acumulin vidres, els quals protegeixen de l'erosió a la pedra, en canvi, en la part de ponent l'erosió segueix el seu curs normal, anant el procés més ràpid. Això va ser el que va fer desequilibrar la pedra fent que s'anés decantant cada cop més cap a ponent fins que el centre de gravetat va quedar al límit i amb qualsevol petit moviment va fer que es desplacés del tot provocant la caiguda. Ja ho veieu, les coses que semblen ben innocents i insignificants poden alterar el curs natural de les coses, com menys manipulem la Natura, molt millor.
Cara nord de Pedralta.
Els pobles de l'entorn varen quedar consternats després de la caiguda del bloc superior de Pedralta i es va decidir fer una col·lecta per recaptar fons i així poder tornar la pedra al seu lloc original. El tres de juny de 1998 varen començar els treballs d'ascensió de la pedra mitgenca dues grans grues i el vint-i-cinc de maig de 1999 va quedar posada en el seu lloc original, el que ara està fixada i ja no bascula com abans.
Pedralta (cara de llevant).
Un pic ben vist aquest monument natural ens encaminarem cap al darrere de l'ermita, lloc d'on surt el camí cap al mirador (indicat), caminarem uns 300 m i al final pujarem per unes escales de pedra que donen al mirador que ens donarà unes vistes de 380º dominant sobre la vall d'Aro, les Gavarres, el Montclar, el turó de l'home, Solius i molts indrets més.
El punt més alt d'aquesta cresta és el Turó de l'Home.
Vistes des del mirador de Pedralta (mirant a llevant).
Vistes des del mirador de Pedralta mirant a ponent).
Després d'admirar aquestes precioses vistes ja només ens queda que tornar sobres les nostres passes cap al cotxe, sempre mirant de deixar-ho tot net i polit millor de com ho hem trobat.
Per si ho voleu veure amb moviment, us deixo amb la petita pel·lícula que vaig fer aquell dia:
En aquest capítol farem un petit recorregut per la nostra Costa Brava des de la cala d'Aigua Xelida fins al mirador d'un preciós fenomen geològic al qual anomenem el bufador de sa Roncadora. Tot això pertany al terme municipal de Palafrugell (Baix Empordà) i ho trobem una mica més amunt del poblet de Tamariu poc abans d'arribar al terme de Begur.
Plànol orientatiu.
Per anar-hi no és pas gens difícil, sortint de Palafrugell prenem la carretera GIV-6542 en direcció cap a Tamariu, un pic arribats allà, travessem la riera i prenem el carrer dels Pescadors i més endavant trenquem a l'esquerre pel carrer d'Aiguablava, en arribar a una rotonda trenquem a la dreta per l'avinguda de Vicenç Bou, més endavant trobarem una altra rotonda on trencarem a l'esquerre tot prenent el carrer del Montgrí, a uns 280 m tombarem a la dreta pel carrer de l'Avi Xaxu i a uns 260 m més endavant veurem una mena de petit passeig on haurem de deixar el cotxe, més o menys al punt GPS: N - 41º 55' 20.8" E - 3º 12' 50.5".
Final del carrer de l'Avi Xaxu i punt on comença el camí que baixa cap a Aigua Xelida.
Deixem el cotxe ben aparcat i baixem fins al final del carrer, allà trobarem una barrera que limita el pas cap a una urbanització privada, però a la nostra esquerra s'obre pas un camí que baixa cap a la cala d'Aigua Xelida, el prenem i a
Escales que baixen cap a la cala d'Aigua Xelida.
uns 150 m més avall, on es comença a veure alguna casa, a la dreta trobarem unes escales que baixen a la dita cala, les prenem i l'anem a veure, ací t'hi pots tirar una bona estona admirant la seva bellesa i les vistes que si veuen. Si passem
Cala de'Aigua Xelida.
de la "Platja Gran" a un altre de més petita que es troba saltant unes roques, les vistes es fan encara més boniques. Vistes ja aquest parell de petites cales reprendrem el camí un altre cop escales amunt per tornar a agafar el camí per on
Vistes des de la caleta que està al costat de la "Platja Gran" d'Aigua Xelida.
veníem i continuar-lo endavant. Continuem i ens anem trobant cases a l'esquerra i a la dreta quasi totes amb bons jardins fins i tot algunes amb el seu embarcador particular edificat entre les roques com la que veiem quasi sobre la roca dita sa
Camí que baixa cap al embarcador de sa Planassa.
Embarcador de la Platja d'en Gotes.
Planassa, punt on comença la platja d'en Gotes, la qual anem vorejant pel seu damunt tot sortejant els pins que es creuen pel mig del camí, aquesta "platja", com podreu veure no tè ni un gram de sorra, és tota de roca viva.
Ací tenim una vista de la Platja d'en Gotes i al seu començament sa Planassa des del començament de l'Agulla d'Aigua Xelida.
A l'altre cantó de la Platja d'en Gotes, trobem l'Agulla d'Aigua Xelida i la Punta des Banc, lloc des d'on podem veure un parell de feréstegues entrades del mar dins les roques, les quals formen dues cales: la cala Llarga i la cala Ventosa.
Cala Llarga.
Cala Ventosa.
Després de passejar-nos per l'Agulla d'Aigua Xelida, reprenem el camí de ronda i sobtadament entrem dins la boscúria costanera, caminem uns 150 metres més i arribem a una petita clariana on trobem l'espai del mirador de sa Roncadora.
Mirador de sa Roncadora.
Mirador de sa Roncadora.
Sa Roncadora no és més que una gran esquerda oberta entre les roques de granit, la qual tè 52 m de llarg i uns 17 m de profunditat, aquesta comunica directament al mar i els dies que bufa temporal de llevantada s'hi produeix un efecte singular, sembla un guèiser, en picar el mar a les roques, l'aigua puja per l'esquerda i ha arribat a pujar algun cop fins a 5 m per sobre del nivell de la terra. La gent de la zona quan hi ha temporal de llevant, s'apleguen en aquest punt per gaudir
Esquerda entre les roques de granit,: sa Roncadora.
de l'espectacle, també, encara que no faci mala mar quan ens hi acostem sentim un peculiar soroll, com si fos un ronc, pot ser que per això rebi el nom de "Roncadora". Vist ja aquest preciós fenomen natural reprenem el camí, el qual ens portarà cap al carrer de cala Marquesa i seguint-lo tant per dalt com per baix anirem a parar al carrer de l'Avi Xaxu que és on hem deixat el cotxe.
Per si no us ha quedat prou clar, us deixo amb una pel·lícula del recorregut:
Les fotografies del damunt han estat preses el 02/11/2021, i la pel·lícula el 10/01/2023.
Vulpellac amb la torre del campanar i la del castell sortint pel damunt de les taulades del poble.
Vulpellac és un poble medieval el qual el seu nucli antic en l'octubre de l'any 2009 fou declarat com a bé cultural d'interés nacional. Aquest nucli de població que fins al 1977 fou un poble independent, pertany al municipi de Forallac juntament amb els pobles de Fonteta i Peratallada.
Per arribar-hi és força fàcil, sortint de Palafrugell direcció La Bisbal de l'Empordà per la carretera c-66, abans d'entrar en aquest últim trobem una rotonda en la qual haurem de prendre la segona sortida i seguidament entrarem dins del poble, ara mateix a l'entrada trobarem un pàrquing on deixar el cotxe (coordinades GPS. N - 41º 57' 30.2'' E - 3º 03' 21.7'').
Després de passar pel davant de l'ajuntament entrem al nucli urbà.
Deixem el vehicle i seguim pel carrer tot passant pel davant de l'ajuntament, als pocs metres ja entrem dins el casc del poble arribant a la "Plaça Llarga" on començarem a trobar vestigis medievals. Per l'any 894 dins del comtat d'Empúries ja era esmenat un lloc dit Volpeyliacho, i en els anys 904 i 911 apareix en llurs documents com a Vulpiliaco.
Part de la muralla i absis de l'església.
Torre del castell amb porta d'entrada al recinte murallat.
A la banda de llevant, on ens trobem, veiem al costat de l'església una part de llenç el qual conserva les espitlleres i tot seguit la torre-portal, aquesta és de base quadrada amb un portal angular, axó vol dir que la sortida de la zona murallada es feia per dues portes que estaven en la torre. Entrem dins la torre per la porta amb arc capalçat i veiem que dins està coberta amb volta de canó, sortim per l'altre portal i ens anem endinsant pels estrets i pintorescs carrers del nucli antic.
Carrer de la Torre mirant cap al portal interior de la torre.
Interior de la torre mirant cap al carrer de la Torre.
Enfilem pel carrer de la Torre, passem de llarg el carrer de Sant Antoni (que ens queda a la dreta) i arribem al final, llavors tombem a la dreta per un carreró i l'anem seguint fins a arribar a una plaça on trobem un vell pou, la travessem avall i anem a parar al carrer de Sant Antoni, aquest poble és com un petit laberint de carrers i carrerons. Quan prenem el
Vell pou en mig d'una plaça.
Pintoresc carrer del nucli antic.
carrer de Sant Antoni, tombem a l'esquerra i als pocs metres entrem al carrer de Santa Basilissa tombant també a l'esquerra fins a arribar al carrer de Sant Joan on a l'igual tornarem a trencar cap a l'esquerre, seguim endavant i just al davant del camí del Pi veurem una torre cilíndrica del castell que està entremig de dues cases, aquesta torre junt amb la quadrada i la muralla, és a dir, tota la fortificació està datada entre els segles XIII i XIV. Seguim endavant pel carrer de
Torre cilíndrica entremig de dues cases al sud-oest del poble
Sant Joan i a uns vuitanta metres, en arribar a la plaça del Forn ens trobarem davant del Palau del Castell, aquest encara conserva una bona part de l'estructura del s. XIV amb moltes reformes efectuades el s. XVI que afectaren la distribució interior i la decoració, pel 1725 patí una altra renovació i més tard l'edifici es convertí en casa de pagès. El castell és una edificació de dues plantes, que juntament amb l'església formen un petit pati interior, la torre mestra, la més gran del castell, és de planta rectangular i data del s. XIV, té molt poques obertures i va ser aixecada sobre les restes d'una altra torre més antiga.
Palau i església del castell.
Sobres aquest castell hi pesa una llegenda, tot bé d'una inscripció que va fer escriure en Miquel Sarriera en el 1533 a una finestra renaixentista: "Ego sum pecavi" (Jo sóc el que vaig pecar).
Diu que per la proximitat d'aquest castell amb el de Cruïlles hi havia entre els dos senyors una estreta amistat i molt sovint es visitaven. El senyor de Cruïlles havia anat al darrere de l'esposa d'en Miquel abans que aquest és cases amb ella i com que aquesta mai el va correspondre ell va escampar diversos rumors difamatoris de fets impropis d'una dama tan formal i casta com era ella. Amb el temps aquests rumors varen arribar a les orelles d'en Miquel Sarriera el qual entra en ira i gelosia, tancà a la seva esposa a la torre de càstig fent-la torturar per després emparedar-la viva a la cambra de la torre. Al cap d'uns anys en Miquel s'adona de la falsedat d'aquells fets que el senyor de Cruïlles, el seu "amic" havia posat sobres la seva esposa, ple de ràbia el va fer agafar empresonant-lo fins a la mort. El senyor de Sarriera ara torturat pel que va fer va consultar amb el seu confessor i aquest l'hi aconsellà que anés a Roma a explicar-li tot al Papa i així aconseguir el perdó pels horribles crims que havia fet. El baró així ho va fer i en retornar al castell va actuar com un home nou, amable i senzill, tot el contrari de com actuava abans, llavors va ordenar fer una rapida reforma al castell i un dia aparegué gravat a l'escut de la baronia que presideix el pati d'armes aquelles paraules que hem esmenat abans.
Creu de terme, torre major del palau i església.
Palau, Església i creu de terme.
Al costat del palau, quasi tocant a la torre major, trobem l'església de Sant Julià i Santa Basilissa de Vulpellac, la qual en temps anteriors havia sigut la capella del castell, però en l'actualitat estan separats ambdós per una tanca de ferro. L'edifici actual del s. XVI està edificat sobres un altre possiblement romànic, consta d'una sola nau amb contraforts exteriors i coronada per un absis, la coberta és de teula a dos vessants. Al centre de la façana hi trobem una petita rosassa i a sobre un inacabat campanar de paret del qual hi ha els pilars, el campanar és de base quadrada i molt allargassat. L'interior està cobert amb volta de creueria i en algunes impostes encara hi figura l'escut dels Sarriera.
Interior de l'església de Sant Julià i Santa Basilissa de Vulpellac.
Doncs bé, un pic vist això podem fer un vol tranquil pel poble que a part de tot el que us he explicat té altres racons força pintorescs i tranquils, a més als afores es troben masies força boniques.
Carrer amb arcades.
Campanar i muralla des de la plaça llarga.
Si voleu seguir la mateixa ruta que he fet jo per dins del poble, sota aquestes línies us deixo amb ella, des de l'ajuntament fins a l'església:
Planell orientatiu.
Les fotografies del damunt han estat preses el 10/08/2018 i l'11/01/2020.
