Santuari del Far (Susqueda).

Muntanya del Far (1.125,3 msnm).

   El Santuari del Far el trobem dins el terme municipal de Susqueda, a la comarca de la Selva (Girona). Està situat dalt d'un penya-segat a 1.125 msnm, fitant amb les Guilleries, el Collsacabra i la vall d'Hostoles.

   Per arribar-hi no és pas gens complicat, tant hi podem pujar des de Vic com des d'Olot, només cal que anem a buscar 

Muntanya del Far (1.125,3 msnm).

la carretera C-153, si venim de Vic per Roda de Ter i si venim d'Olot per Sant Esteve d'en Bas, la seguirem fins a arribar al coll de Condreu (1.010 msnm) i allà prendrem la carretera que ens portarà fins al nostre destí. Pels que porteu GPS les coordinades són: N - 42º 01' 17.2"  E - 2º 32' 11,3". Pel qui tingui ganes de caminar, també s'hi pot pujar, però a peu, des de Sant Martí Sacalm (entre anar i tornar uns 11 km). Us deixo un plànol orientatiu sota aquestes línies:

Plànol orientatiu.

   Un pic arribem, ens trobem amb unes acurades i cuidades instal·lacions (procurem deixar-ho tot net i polit a l'hora de marxar, com si n'hi hi aguéssim passat), deixarem el cotxe a la zona de pàrquing i seguirem a peu, a la dreta s'hi troba una bona zona de pícnic amb barbacoes i WC, un petit parc per la canalla, i una petita capella per les ofrenes que porten

Capella de les ofrenes.

Interior de la capella.

els devots a la verge, sempre està plena de ciris i llantions. En entrar-hi observem que és una construcció quadrada i està coberta per una volta de canó de mig punt, tota ella empedrada i al fons s'hi troba una reproducció de la verge.

   Al darrere de la capella hi ha l'església, l'edifici molt transformat, sobretot en el s. XVII, és rectangular i molt allargassat, massís, envoltat de còdols col·locats irregularment i lligats amb morter. Fa l'efecte que estàs en un túnel, ja que no hi ha

Església del Far.

cap arc que defineix o separi la nau del presbiteri. De tota manera, el temple conserva l'orientació de les esglésies romàniques, pel fet que el presbiteri està orientat cap a llevant. A uns tres quarts de la seva llargària, s'obren a banda i banda uns arcs de pedra que separen dues capelles laterals de la nau. La capella de l'esquerre és la més antiga i a la pedra clau del seu arc hi ha gravada la data: 1648, aquesta corresponia a Sant Marc, ara és la del Santíssim, la capella 

Interior de l'església del Far.

de la dreta és més nova, data de 1884 està dedicada a Sant Antoni Abat i té una porta que comunica amb l'hostatgeria. Com que als laterals de l'església posteriorment s'hi edificaren dos cossos, un el 1826 i l'altre el 1860 els quals serviren

Part del presbiteri amb l'altar i la imatge al fons.

per donar alberg a pelegrins o a altra mena de devots, aquesta no té finestres laterals, l'única llum que hi entra és la del rosetó de la façana o la que entra per la porta principal. També en el seu interior podem gaudir de la imatge de la Mare de Déu del Far, és una imatge d'alabastre de 105 cm, gòtica, d'entre mitjans i finals del s. XV, es mostra dempeus sense cap

Mare de Déu del Far.

vel i amb una corona, té el pit descobert i el nen li agafa tot acostant els llavis al mugró.

   En sortir a fora veiem un campanar tot rabassut, només té unes petites finestres en els dos pisos inferiors i a dalt un finestral rectangular per banda, la coberta és un terrat, ja que va tindre alguns ensurts amb els llamps. La façana és  molt austera, la portalada és quadrada amb llinda i muntants de pedra, a la part superior es troba una fornícula on en l'actualitat hi ha una imatge de Sant Jordi donada per uns devots fidels i més amunt un rosetó o ull de bou, al final està coronada per un pinacle triangular amb una creu i uns pilonets acabats en boles.

Santuari del Far pel cantó del bar restaurant.

   Encara que segons les actuals divisions territorials el Far pertanyia a Girona, sempre ha estat del Collsacabra, és a dir de terra osonenca, propietat dels comtes d'Osona i més tard al marquesat de Rupit. 

   Les primeres notícies que tenim del lloc foren el 25 d'agost de 1269, quan en el testament de Pere Jaume, fill de Berenguer de Sesqueions de la parròquia de Sant Martí, que testà per un viatge que havia de fer a Jerusalem, i que, entre d'altres, llegà dotze diners a la capella del Far.

Vista de la zona de pícnic, al seu darrere hi ha el parc infantil.

   El Far també compta amb una llegenda que explica que uns mariners en trobar-se a punt de naufragar a causa d'una forta tempesta, veieren a la llunyania un llum, aquesta llum sortia del cim del Far, i amb ella es varen poder guiar fis a arribar sans i estalvis a la costa, al cap del temps volgueren saber d'on sortia aquell llum que els havia salvat, pujaren fins dalt el cim del Far i allà varen veure que la llum la desprenia la imatge de la Mare de Déu, llavors amb l'ajut d'uns veïns de la zona l'hi edificaren una capella que és l'actual santuari del Far.

 També cal dir que el mot far s'aplica a una foguera que serveix de senyal tant al mar com a la muntanya.

Vistes des del Mirador del Far.

Vista del pantà de Susqueda des del Far.

   Tot el recinte és ideal per passar-hi el dia sencer tant si portem el dinar com si volem menjar al seu restaurant on també trobarem una botiga de records, això sí, el que no es pot deixar de fer és acostar-nos al mirador per gaudir de les precioses vistes que es gaudeixen des d'allà.

Posta de sol des del mirador del Far.

Les fotografies del damunt han estat preses el 04/12/2017 i el 20/11/2023.

Pedralta (Sant Feliu de Guíxols)

 

Pedralta.

   Aquesta peculiar roca de granit que es troba al límit entre Santa Cristina d'Aro i Sant Feliu de Guíxols, no és més que el clàssic exemple d'una pedra cavallera oscil·lant (en la seva configuració original abans del despreniment), forma típica, però poc abundant de les regions de modelatge granític com la que tenim al massís del Montclar.

   Per poder anar-la a veure no és gens difícil, ja que si pot accedir en cotxe mitjançant una pista asfaltada que surt des de Sant Feliu de Guíxols, ara mateix us en faig cinc cèntims:

Plànol orientatiu.

   Tant si venim de Barcelona com de Girona per l'autovia C-31 en direcció cap a Palafrugell, sortirem per la sortida 310 direcció Sant Feliu de Guíxols tot prenent la carretera C-65, entrarem al poble i passada la segona rotonda, a la dreta veurem un indicador que posa "Pedralta", tombarem per allà i no deixarem aquesta via fins al final, en haver passat uns 3,7 km arribarem al nostre destí, just al punt GPS: N - 41º 47' 27.4"  E - 2º 58' 58.1". Allà ens trobarem una gran esplanada plena d'alzines i pins, deixarem el cotxe ben aparcat i anirem a veure aquest preciós fenomen geològic.

Ermita de Pedralta.

   Primer que res ens trobarem amb l'ermita que aixopluga la imatge de la verge de l'Ascensió, a aquesta se li va posar la primera pedra en el transcurs de l'aplec celebrat l'11 de maig del 1961. Des d'aquest punt ja es veu la immensa roca de Pedralta i ens hi encaminarem cap al seu davant.

Pedralta.

   La gran pedra de Pedralta està situada a uns 297,4 msnm, pesa unes 101 tones i té unes mesures aproximades de tres metres d'alçada, tres d'amplada i sis de llarg, sent així la pedra basculant més gran  existent a Europa.

   Cap al 1890 un grup de Guixolencs varen pujar-hi posant-li una creu al damunt, la qual va desaparèixer misteriosament al cap d'uns anys. L'any 1960 s'organitzà un aplec per restituir aquella creu, això succeir el 26 de maig, dia de l'Ascensió i des de llavors cada any s'hi fa l'aplec.

   Tradicionalment, el paratge de Pedralta és un lloc de referència per la gent de la Vall d'Aro.

Pedralta.

Foto de la cara nord.

   El 10 de desembre de 1996, aquest gran bloc de granit es va despenjar del seu lloc caient pel cantó de ponent. El dia abans de la caiguda va ploure intensament i hom pensà que havia caigut per culpa de la tempesta, però després de valorar totes les possibilitats es suposa que va ser per raons humanes, ara ho explico:  Com si es tractés d'una tradició, molta gent que puja a la Pedralta té per costum de posar una ampolla de vidre sota la pedra i amb les mans fer-la bascular rebentant l'ampolla pel pes de la pedra, això fa que en la part de llevant sota el gran bloc de pedra s'acumulin vidres, els quals protegeixen de l'erosió a la pedra, en canvi, en la part de ponent l'erosió segueix el seu curs normal, anant el procés més ràpid. Això va ser el que va fer desequilibrar la pedra fent que s'anés decantant cada cop més cap a ponent fins que el centre de gravetat va quedar al límit i amb qualsevol petit moviment va fer que es desplacés del tot provocant la caiguda. Ja ho veieu, les coses que semblen ben innocents i insignificants poden alterar el curs natural de les coses, com menys manipulem la Natura, molt millor.

Cara nord de Pedralta.

   Els pobles de l'entorn varen quedar consternats després de la caiguda del bloc superior de Pedralta i es va decidir fer una col·lecta per recaptar fons i així poder tornar la pedra al seu lloc original. El tres de juny de 1998 varen començar els treballs d'ascensió de la pedra mitgenca dues grans grues i el vint-i-cinc de maig de 1999 va quedar posada en el seu lloc original, el que ara està fixada i ja no bascula com abans.

Pedralta (cara de llevant).

   Un pic ben vist aquest monument natural ens encaminarem cap al darrere de l'ermita, lloc d'on surt el camí cap al mirador (indicat), caminarem uns 300 m i al final pujarem per unes escales de pedra que donen al mirador que ens donarà unes vistes de 380º dominant sobre la vall d'Aro, les Gavarres, el Montclar, el turó de l'home, Solius i molts indrets més.

El punt més alt d'aquesta cresta és el Turó de l'Home.

Vistes des del mirador de Pedralta (mirant a llevant).

Vistes des del mirador de Pedralta mirant a ponent).

   Després d'admirar aquestes precioses vistes ja només ens queda que tornar sobres les nostres passes cap al cotxe, sempre mirant de deixar-ho tot net i polit millor de com ho hem trobat. 

   Per si ho voleu veure amb moviment, us deixo amb la petita pel·lícula que vaig fer aquell dia:

Bibliografia: 

                      Soc Sant Feliu de Guíxols

                      Caracteristiques Geomorfologiques de la Pedralta de Lluiís Pallí i Buixó i Carles Roqué i Pau

Les fotografies i la pel·lícula han estat preses el 08/05/2023.

Els Munts (Sant Agustí de Lluçanès).

Fita geodèsica dels Munts i al darrere el santuari de la Mare de Déu dels Munts.

   Els Munts és un cim de 1057 msnm el qual està inclòs en el llistat dels 100 cims de la FEEC, el trobem al terme de Sant Agustí de Lluçanès a la subcomarca del Lluçanès la qual està dins la comarca d'Osona.

   És un llogaret al qual tant podem anar tot fent una excursió a peu des de Sant Boi de Lluçanès per exemple o senzillament arribar-hi amb el cotxe per gaudir de les meravelloses vistes que s'albiren des d'allà.

Plànol orientatiu.

   A aquest punt hi podem arribar de diferents llocs, us diré per on hi he arribat jo:

   Venint per la C-17, tant si és ve de Ripoll com de Barcelona, hem de prendre la sortida 82 i després a la següent cruïlla tombar a l'esquerre cap a Sant Agustí de Lluçanès per la carretera BP-4654, passarem pels veïnats de Serradet i Cussons i a 5,9 km d'aquest últim trobarem una altra cruïlla i ens desviarem a l'esquerra direcció a Sant Boi de Lluçanès per la carretera BP-4653, just a un quilòmetre, prendrem un desviament a l'esquerra direcció al santuari de la Mare de Déu dels Munts, seguirem aquest camí durant uns 2,2 km arribant finalment al nostre destí.

Santuari de la Mare de Déu dels Munts.

   Un pic ben deixat el cotxe, ens dirigirem cap al darrere de l'església on trobarem una esplanada i al seu final un vèrtex geodèsic, des d'aquesta esplanada situada en un punt geogràficament estratègic, ja que quasi fita amb quatre comarques (Osona, Ripollès, Lluçanès i Berguedà), i a causa de la seva alçada, amb l'ajut d'uns cartells indicadors i si el dia és clar, podrem veure una bona quantitat de cims i llocs del nostre petit país: cap al nord-oest veurem la serra del Cadí, el Pedraforca i la serra d'Ensija, pel sud-oest veiem Montserrat, a l'est contemplem el Puigsacalm, la serra de Milany, Cabrera i Aiats, pel sud-est una bona part d'Osona acabant al fons amb el Montseny i mirant pel nord-est podem veure des del Pirineu de Núria fins al Canigó, destacant el cim del Puigmal.

Santuari i hostatgeria de la Mare de Déu dels Munts.

   Un pic vistos tots aquests paisatges tornarem cap a l'església que si coincidim que hi ha missa podrem entrar a veure el seu interior.

   La construcció de l'edifici actual és relativament moderna, diríem que de l'època barroca, va ser aixecada en l'any 1695 en substitució d'un altre més antiga, pot ser romànica i més petita. Té l'entrada per ponent precedida per un gran atri al què s'accedeix per una escalinata de pedra, al damunt de la porta d'accés hi ha una pedra amb la inscripció datada de 1700. Al centre de la façana hi destaca un rosetó octogonal i el campanar té una alçada de 15 metres.

Atri amb l'entrada principal sobre la qual hi ha la pedra amb la inscripció: 1700.

   D'aquest temple ja es tenen dades des de l'any 1170 com a Santa Maria del Mont, però no hi ha gaire documentació com per fer un seguiment històric. 

   En el seu interior s'hi conserva un retaule neoclàssic on podem veure al damunt la imatge de Sant Joan Baptista com a patró de l'església, a la dreta uns plafons representant a Sant Antoni, el somni de Sant Josep i les esposalles de Josep i

Retaule neoclàssic.

Interior del temple.

Maria; a la part esquerra, trobem a Sant Domènec, la fugida d'Egipte i l'adoració dels Mags. En l'espai del mig del retaule, es forma una petita capella amb la imatge de la Mare de Déu dels Munts, la qual data del segle XIII.

Imatge romànica del segle XIII de Santa Maria.

   Al costat de l'església, s'hi troba l'antiga hostatgeria la qual va ser transformada en restaurant, que en l'època de la COVID-19 es va veure obligat a tancar i ja veurem si es tornarà a obrir.

Façana principal del temple amb la paret de l'hostatgeria al cantó dret.

   Un pic vist tot tornarem cap al cotxe i esperant que us agradi el lloc us deixo amb un petit vídeo:

Les fotos i el vídeo del damunt han estat presos el 21/08/2022.

 

El Tagamanent (Valles Oriental)

Tagamanent desde el Pla de la Calma

   Aquest cim pertany al terme municipal del poble que porta el seu mateix nom, s'aixeca a 1056 metres d'altura a l'extrem occidental del Pla de la Calma, al bell mig del parc natural del Montseny i al costat de la vall del riu Congost, tot envoltat d'alzinars i rouredes.

   Per arribar-hi, sortirem des de dins del poble de Tagamanent direcció "La Calma", travessarem dos cops l'autovia de Vic per sota fins a agafar una pista que ens farà pujar per salvar el desnivell d'uns 700 m que ens separen del collet de Sant Martí on deixarem el cotxe, més o menys en el punt GPS: N-41º 44' 52.7''  E-2º 17' 54.9'', d'ací continuarem a peu pel corriol que surt al costat de la pista tot envoltat de roures i alzines, a la poca estona arribarem al seu penyal on hi

Camí de pujada del collet de sant Martí al cim.

havia hagut un castell, ja esmenat en l'any 945 i que consta en la llista dels castells Ausonencs empenyorats per la comtessa Ermessenda al seu fill Berenguer. Més endavant, Tagamanent encapçala la llista d'aquests castells donats en dot pel comte Ramon Berenguer III a la seva filla Maria Roderic, l'octubre de 1107, en casar-se amb el comte Bernat III de Besalú. Tanmateix des que el rei va tenir el domini directe el s. XIII, hom el va considerar inclòs a la vegueria del Vallès. A partir del s. XVI desaparegué la informació del castell i suposadament entra en decadència i posteriorment en runes.

   Però en arribar al cim podem veure les restes de l'església de Santa Maria de Tagamanent, que ja es esmenada el 993

Santa Maria de Tagamanent

quan el comte Borrell II l'he concedí uns alous situats al Congost. Després del terratrèmol de Catalunya de 1448, va ser reconstruïda i des del s. XVI figura com a parròquia, al llarg d'aquest segle, es varen fer petites obres de manteniment a l'edifici, però del 1578 al 1619 la remodelació va ser més dràstica, fent unes reformes més notables, afegint dues naus laterals i la capella del Roser, el campanar d'espadanya s'elimina, construint-se un de planta quadrada i refent-se la coberta; és a dir que del Romanic només en resten una part dels murs de la nau central coberta amb volta de canó. Al s. XIX és abandonada i cap al 1940 el seu parroquianatge es traslladat a Santa Eugènia del Congost.

Façana

Porta principal

Interior i altar

                                        
 













 

   L'any 1974 compra els terrenys la Diputació de Barcelona i el 1984 s'inicia la primera recerca arqueològica, parant i reprenent les recerques suposo que per motius econòmics, en el 2013 es varen trobar les restes de la sala comtal del castell de Tagamanent i a l'hora d'escriure aquestes lletres s'està en procés de reconstrucció per la Diputació.

Obres de restauració

Darrera de l'església

Detall de la dreta del temple

    El Tagamanent és un lloc de fàcil accés on tot-hom hi pot pujar, als que els agrada caminar poden fer-ho des de qualsevol indret i allà es pot iniciar un bon recorregut pel Pla de la Calma, on es gaudeixen de precioses vistes, fins a enllaçar amb la carretera que va de Santa Maria de Palautordera fins a Seva (BV-5301) a Collformic. Us deixo doncs amb aquesta vista del dit "Baluard del Vallès" des del Pla de la calma:

El castell i església del Tagamanent 

Les Fotografies del damunt han estat preses els dies 15/04/2013 i 18/03/2014

Del Montcau a la Mola (Valles Occidental)

   Dos cims del Vallès Occidental, dins del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, el Montcau amb 1056,7 m i la Mola amb 1101,9 m aquest últim coronat amb el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt.

   Excursió amb poca per no dir cap dificultat que es pot realitzar amb tres hores i mitja o quatre, o tirar-te tot el dia admirant el paisatge, tot depèn com sempre de cadascú. Pujarem des de Matadepera direcció Talamanca, a mig camí, poc abans de travessar coll d'Estenalles, trobem a l'esquerra uns grans aparcaments (pel punt GPS: N-41º 40' 03.8''  E-1º 59' 33.1'') i a la dreta el Centre d'Interpretació del Parc on si volem, ens donaran tota mena d'informació sobre els seus voltants. Deixem el cotxe i agafem el camí que surt per l'esquerra de la caseta d'informació (allà trobarem uns  WC), al principi està asfaltat, però al cap de poc ja es camí de terra, més endavant el camí es bifurca, a la dreta cap a Coll d'Eres i enfront comença l'ascensió al Montcau.

Pujant amb la mainada cap el Montcau

    Com podeu veure tant hi pugen grans com petits, és bo de mostrar-les la natura de ben menuts així pujaran com roures.

Montserrat al fons

   Tot pujant, a la nostra esquena, ens queda Montserrat i al davant la pujada amb el cim a dalt.

El Montcau

   Ha passat una mitja horeta i ja hem coronat el cim.

La foto me la va tirar la meva dona al fer el cim

    Des de ací podem gaudir en un dia clar d'unes bones vistes i de les formacions rocoses del Parc Natural:

Montserrat des de el cim

La Mola des de el cim

   Un pic hem gaudit d'aquest espectacle, baixem per l'altre canto cap a coll d'Eres per prosseguir la nostra ruta cap a la Mola.

El Montcau des de el Roure del Palau

   Ens endinsem en un bosc típic mediterrani ben farcit d'alzines i roures, fins i tot hi ha un roure amb nom propi, el Roure del Palau que té uns 30 m d'alçada i ens el trobarem a la dreta del camí, des d'allà podrem veure com se'ns allunya el Montcau. Seguim avançant per dins del bosc en un lloc que n'hi diuen les Pinasses, el camí fa un petit descens entre pedregars i arrels d'arbres fins que sortim a una clariana i mentre mengem unes taronges gaudim d'aquesta espectacular vista:

  Reprenem la marxa amb les piles carregades i als pocs metres ens trobem amb una singular roca coronada amb una creu, n'hi diuen "El Morral del Drac", hi ha un petit corriol que ens hi pot fer baixar i entrar-hi a dins.

El Morral del Drac

Vistes des de l'interior

Morral del Drac

     En sortir d'ací, començarem a vorejar el massís de la Mola per la seva cara sud i fent siga-sagues l'anirem pujant,

gairebé al final, ens endinsarem en una canal de roques que és el pas natural per assolir el Cim i en sortir cap a la dreta ens trobarem amb el Monestir de Sant Llorenç del Munt davant nostre.

Monestir de Sant Llorenç del Munt

   Doncs ací el tenim: La primera referència formal del monestir data del 1014, encara que hi han dades més antigues com una del 957 però no tan fiable.

Entrada a l'església des de l'exterior

   Fou habitat de forma continuada per monjos benedictins fins al 1608, encara que fins al 1637 almenys hi havia un sacerdot.

Porta d'entrada al recinte

   Diuen que les tropes Napoleòniques van destruir gran part del monestir el 30 de març de 1808, però segons un relat de Francisco de Zamora escrit en el 1786 deia que el monestir ja estava destruït totalment:

«Vaig pujar a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, en el cim de la qual hi havia un monestir de benedictins. La pujada és molt aspra, però pot pujar-s'hi a cavall. Aquesta muntanya forma una serralada amb la de Montseny i Montserrat, i és una elevació mitjana entre les dues. Aquesta mateixa serralada serveix de divisió civil i natural als territoris del Vallès, pla de Bages, Vic, etc... i als corregiments de Mataró, Vic i Manresa, i als bisbats de Vic i Barcelona.

Com que l'elevació d'aquesta muntanya és molt gran, també les vistes d'ella són summament esteses i agradables. En el seu cim estava el monestir de benedictins, del qual queda íntegra l'església construïda a la manera antiga, sense cap adornament, però summament sòlida. I la resta del monestir és arruïnat i només en roman una part molt mal conservada, en què vivia fa poc anys un monjo i ara un ermità.

Es veuen oberts els sepulcres i rodolant les calaveres de persones o monjos importants, segons ho denoten els escuts que es veuen a les sepultures»

— Francisco de Zamora, Diario de los viajes hechos en Cataluña. Curial, 1973. pàgines 38-39.

Claustre amb tombes

   Pel que fa a la arquitectura, el monestir és una còpia exacte que el de Sant Cugat del Vallès. L'església té tres naus, amb un transsepte al centre que sosté el cimbori sota els arcs torals, típic en l'art Romanic Català.

Interior de l'esglesia

   I ja res més, només que abans de retornar cap al cotxe admirem la esplèndida vista que gaudim des d'ací.

Vista panoràmica des de la Mola

Les fotos del damunt han sigut preses el 07/04/2012