Santa Maria Savall (Balenyà).

 

Santa Maria Savall.

   Aquesta església la trobem dins d'un fondal de la Sauva Negre i al costat del pantà de Santa Marta des d'on comença el torrent de Santa Maria, encara que es trobi prop dels termes de Castellcir i Centelles el llogaret pertany al municipi de Balenyà. Per anar-hi no és massa senzill, encara que per on jo vaig passar es trobava tot més o menys asfaltat, es fa un 

Plànol orientatiu.

xic enredat d'arribar-hi. Jo vaig sortir del poble de Centelles, per la carretera C-1413b, al punt on surt la pista asfaltada cap a Puigsagordi, passà pel costat del càmping, segui amunt cap a la urbanització i la via ferrada i anar seguint amunt tot passant boscúries fins a arribar al lloc, el que us recomano és seguir la ruta que us dona Google Maps o posar a un bon GPS les coordenades: N - 41º 47' 16.3"  E - 2º 11' 36.4", aquestes us deixaran en una corba on es pot deixar el cotxe, just entre el pantà i la capella des d'on surt un corriol que ens porta a les runes. Com podreu veure el dia que hi vaig anar estava tot ben emboirat i això fa més dificultosa la troballa.

Mur de la nau meridional orientada a migjorn (vist des del costat de la pista).

    Aquestes restes fan suposar que aquesta església d'un romànic tardà fos construïda entre el segle XII i el segle XIII, ja que la segona nau s'aixecà en el 1218 per ordre dels senyors que habitaven la vila de Cassoles.  L'edifici consta d'una nau coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un presbiteri quadrat, el qual avui en dia es troba totalment esfondrat, per la qual cosa no és possible determinar la contemporaneïtat de l'obra. D'aquesta nau, pel cantó de tramuntana s'obri una capella, també coberta amb volta de canó de pedra. Posteriorment, com he dit abans, al cantó sud,

Nau principal (vista des de la porta al presbiteri).

Nau principal (vista des del presbiteri a la porta).

s'adossà una altra nau rectangular paral·lela a la nau principal, també coberta amb volta de canó que arrancà duna imposta aixamfranada, aquesta nau va fer substituir la porta d'entrada que es trobava a la part meridional per un altre que s'obrí a la façana de ponent, la qual actualment es troba esfondrada. Les dues naus es comuniquen mitjança a un arc de

Nau meridional del cantó de migjorn.

Capella del cantó de tramuntana.

mig punt de pedra, la ultima nau presenta una cornisa motllurada, punt des d'on arranca la volta de canó. L'aparell dels murs de la construcció és de carreus escairats i disposats en fileres regulars, malauradament els murs de llevant i ponent estan parcialment enderrocats, igual que la volta i d'altres parts interiors, per això tant de la seva cronologia relativa com d'altres aspectes avui en dia només se'n poden fer especulacions, ja que de cert no es pot dir res.

Porta que comunica les naus i finestra geminada.

Espitllera i cornisa motllurada de la nau de migjorn.

La il·luminació de l'edifici constava d'un parell de finestres geminades al mur sud de la nau principal, dues espitlleres obertes al mur sud de la nau meridional i d'una finestra oberta a la façana de ponent, també se suposa que en els cossos de llevant hi devien haver més punts d'entrada de llum.

Façana de llevant amb la porta principal.

   Aquest indret ja és documentat des del s. X, per les afrontacions d'un alou, on hi havia la vila de Calcina i una església. El lloc de Calcina apareix el 1009 quan en Vidal, la seva muller Quíxol i el seu fill Joan donaren un alou situat dins la vila al monestir de Sant Benet de Bages. En uns altres documents del monestir, figura que en el 1030 els almoiners de la difunta Trudgards varen fer donació a en Bernat, fill d'aquesta, el lloc dit Calcina amb la condició que quan moris havia de

Paret exterior de la capella de tramuntana.

Entrada i lateral de tramuntana.

passar al monestir de Sant Benet, però un altre fill de la difunta, en Berenguer Ató, no cedí l'alou al monestir, fins que després de dues restitucions, una en el 1081 i l'altre el 1082 va haver de cedir i retornar al monestir aquest alou. 

   Aquesta església a partir de l'any 1121 és anomenada com a Santa Maria de Selva Negre (Silva Negre), segons diu un document localitzat al mas Espina de Collsuspina. Malgrat les donacions i restitucions el monestir de Sant Benet de Bages no hi exercia cap influencia sent Berenguer d'Ató i els seus descendents que residien a la vila de Càssoles els que

Capella lateral i presbiteri.

Presbiteri totalment esfondrat.

dominaven l'alou. A principis del s. XIII la pubilla Dolça de Càssoles es casà amb Bernat Alfanec de Muntanyola fent un dot a la capella de Santa Maria. Durant aquella època, a la capella hi havia una petita comunitat monàstica de donades que portava el rector Bernat de Grau. L'any 1241 l'església ja és anomenada com a Santa Maria Savall i compta amb una

Nau meridional del cantó de migjorn.

Nau meridional del cantó de migjorn.

gran quantitat de feligresos que assisteixen als seus oficis i molts d'ells es fan enterrar al seu cementiri, fins i tot els mateixos senyors de Càssoles s'hi varen fer enterrar en una tomba que varen fer construir en el 1218. També aquests senyors aconseguiren que el bisbe de Vic Sant Bernat Calbó dones una bona autonomia a l'església de Santa Maria en respecte a la parròquia de Santa Coloma Sasserra.

Vista de la nau meridional des del darrere.

   A principis del s. XIV la família benefactora de Càssoles s'esvaí, igual que la comunitat monàstica que habitava Santa Maria, després fou la família dels Centelles la que protegí l'església amb donacions i béns. Després de la desaparició de la vida comunitària, només restà un sacerdot que hi anava a dir missa cada setmana. Tot això durà fins a l'any 1774 quan el benefici s'extingí i les rendes passaren al rector de Santa Coloma Sasserra, el qual només hi celebrava missa un cop cada quinze dies. Des de llavors entra en decadència i l'edifici s'anà degradant sense fer-s'hi cap reparació de les que manaven els bisbes en les seves visites pastorals, fins que l'any 1887 el bisbe de Vic, en Josep Morgades, hi va prohibir

Vista de l'església des del darrere.

el culte degut a la mala conservació i al perill que algú hi pogués prendre mal. Fins a mitjans del s. XX els masovers de la masia del costat l'hi van donar un ús agrícola. Si voltem pel costat de la capella, veurem les restes d'altres edificacions, podrien ser del cementiri i del habitatge de les donades.

Restes d'altres edificacions.

   També dins la segona part del s. XX al seu costat s'hi va construir un pantà per abastir d'aigua la urbanització de Puigsagordi, però va ser insuficient. Aquest pantà he vist que ha rebut algun altre nom, com el de Santa Maria, però el que jo vaig trobar plantat a la seva tanca és el de Santa Marta.

Pantà de Santa Marta.

Rètol de la porta del recinte del pantà.

    Un pic vist tot aquest conjunt, tornarem cap al cotxe i recularem per on hem vingut, el que sí que recomano es gaudir de les vistes que es veuen pel camí.

Des del camí, vistes de Sant Llorenç del Munt, el Montcau i Montserrat sortint dels núvols. 

Les fotografies del damunt han sigut preses el 31/01/2025.

Castell de Montesquiu (Montesquiu).

Castell de Montesquiu.

   Aquest preciós i ben conservat castell el trobem a 676,9 msnm dins el terme municipal de Montesquiu, poble que pertany a la subcomarca del Bisaura, comarca d'Osona i està a la província de Barcelona. Podríem dir que és el cor del parc natural que porta el mateix nom i és propietat de la Diputació de Barcelona.

   Per anar a visitar-lo no és gens difícil de trobar, ja que es troba al costat mateix del poble de Montesquiu. Si venim de Vic per la C-17, prendrem la sortida 81 de Sant Quirze de Besora, arribarem al semàfor i girarem a la dreta direcció Vidrà,

Plànol orientatiu.

passarem el pont sobre el riu Ter i seguidament trenquem a l'esquerre, passem el pas de nivell i tornem a trencar cap a l'esquerre cap a l'estació de tren, punt d'on surt el camí que puja al castell. Per contra, si venim de Ripoll haurem de prendre la sortida 85 de Montesquiu, travessar bona part del poble i tombar a l'esquerre pel carrer Santiago Rusiñol, passar el pont sobre el riu Ter i a l'esquerre ens sortirà el camí que puja al castell. Ambdós camins ens deixaran al pàrquing de la fortalesa que es troba al punt GPS: N - 42º 06' 42.9"  E - 2º 12' 45.2".

Entrada al recinte del castell de Montesquiu.

   Un pic ben deixat el vehicle ens dirigirem a l'entrada del recinte que dona a uns preciosos jardins dins els quals surt un camí que tot envoltant el castell ens portarà cap a la seva entrada. Cal saber que s'ha de demanar hora per visitar-lo, ja que tot es fa per visita guiada i amb un màxim de persones, per poder demanar visita podeu clicar ací i us sortirà la pàgina de contacte amb el castell.

Jardins i part posterior del castell.

   L'origen del castell de Montesquiu, possiblement, bé d'una torrassa de guàrdia dalt d'un turó boscos que s'aixeca sobre el riu Ter, la qual la va fer edificar el comte Guifré I dit el "pilós" al segle IX, però la primera documentació escrita no és fins al 1285 on figura com a casa fortificada. Aquesta "domus" estava infeudada per la família Conanglell, la qual degut segurament a un empenyorament que tenia la va vendre a Jaume de Besora per 2.600 sous l'any 1337. A partir d'aquí els

Porta del castell de Montesquiu.

Besora varen recuperar els drets sobre el castell i convertiren la "domus" en casal familiar. El 1390 el castell passà a Gilabert de Canet (senyor de Besora, Montesquiu i Canet (Maresme)), aquest era fill de la marquesa de Besora i d'Arnau de Canet. Gilabert participà defensant Catalunya en la invasió del comte d'Armanyac (1389-90), fou ambaixador de la reina Maria davant el comte de Foix, també va ser l'encarregat de la defensa del Berguedà i de l'Alt Urgell i l'any 1413 es 

Entrada al castell i escales que pugen al primer pis.

revoltà contra Ferran d'Antequera a favor de Jaume d'Urgell.  

   El llinatge dels Besora, pel fet que la seva descendència era tota de pubilles anava canviant contínuament de nom, el 1425 el castell passa als Peguera que el tingueren durant un segle. 

   Durant la guerra civil entre la generalitat i el rei Joan II (el Sense Fe) la domus va quedar bastant afectada per l'ocupació del castell pels pagesos l'any 1462. Acabada la guerra, el rei manà respectar els drets de Bernat de Peguera, senyor de Besora i Montesquiu i que la família no fos mai desposseïda dels seus drets sobre la casa i força de Montesquiu. 

Pallissa i masoveria del castell (s. XIX).

   La marquesa de Peguera es casà amb Ponç Descatllar i Móra, passant el castell del 1525 fins al 1760 als Descatllar. Dels Descatllar en podem ressaltar dos noms, en Lluís Descatllar i Desbac (1596-1645) i també en Narcís Descatllar i Sariera (1626-1707). En Lluís, tot i viure a Barcelona,

Capella de Santa Bàrbara, consagrada el 13 d'abril de 1642.

donar a la "domus" un aspecte més casteller, ampliant el sector nord-est i construint la capella que es troba al costat de l'entrada.

   En Joan II de Queralt i de Pinós (setè comte de Santa Coloma) el 1760 heretà el marquesat de Besora, es casà amb la rica hereua María Luisa de Silva i González de Castejón. L'any 1803 en morir Joan II els títols passaren al seu fill Joan III

Cadires de muntar a l'entrada del castell.

Escut dels Santa Coloma marquesos de Besora (s. XVIII).

de Queralt i Silva, cavaller del Toisó d'Or, senador i majordom d'Isabel II. En Joan III vengué el castell de Montesquiu a la família Safont, importants comerciants de Vic, enriquits pels subministraments a l'exèrcit. En Josep Safont i Lluc, el qual vivia a Madrid, hereta els negocis del seu pare, però en morir sense descendència el seu germà Jaume pel 1890 va vendre el castell de Montesquiu a l'Emili Juncadella i Oliva, fill de l'empresari tèxtil cotoner Jeroni Juncadella i Casanovas, el qual tenia una fàbrica de filats i teixits al carrer Riereta núm. 6 de Barcelona.

Un dels grans salons.

Gran saló amb un retrat d'Emili Juncadella i Vidal.

 

   L'Emili Juncadella i Oliva, el qual va fundar l'empresa Crèdit i Docks, fou membre de la junta del ferrocarril i mines de Sant Joan de les Abadesses, també del Foment del Treball i del Banc de Barcelona, entre els anys 1917 i 1920 va restaurar el castell, donant-li l'aparença actual, però tapant amb aquestes reformes les altres velles modificacions que hi hagué a la fortalesa, cal destacar les escales per pujar a la primera planta.  

Sala d'estar amb el retrat de Mercedes Juncadella i Vidal.

Gran menjador.

   Aquest gran empresari és esposa amb Concepció Vidal-Ribes i Torrents (cunyada de l'arquitecte modernista Enric Sagnier i Villavecchia) amb la que va tindre quatre fills, en Lluís, el qual mori pocs mesos després de néixer, la Maria que posteriorment es va fer monja, l'Emili i la Mercedes.

Menjador des de l'entrada al dormitori.

Dormitori.

   Dins aquest castell en aquella època s'hi celebraven grans festes i trobades, la família estava molt ben situada dins l'alta societat burgesa, per ací hi han passat reis, ministres, tota mena de gent famosa i de la "jet-set".

   L'Emili Juncadella i Vidal, gràcies a la bona situació econòmica familiar, es va poder dedicar a la muntanya, el col·leccionisme, la cacera, els viatges i a fer vida social; va ser un pioner amb l'excursionisme i fou el primer a pujar al massís de Maladeta el 1910, pertanyia al centre excursionista de Catalunya, al club alpí espanyol i al club alpí francès, també va ser un pioner amb l'esquí. A causa de les excursions s'aficiona a la fotografia, del que es conserva el seu llegat.

Sala amb estris i trofeus d'Emili Juncadella i Vidal.

Sala amb el retrat d'Emili Juncadella i Vidal.

Era un gran aventurer viatja a l'Àfrica, Índia i Indoxina, a part de recórrer la península Ibèrica i part d'Europa.

   L'Emili era catòlic practicant i de dretes. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'aficionà a la política, va ser el president del "circulo de Renovación Española" del barri de Sants, partit polític fundat l'any 1933 per Antonio Goicoechea i José Calvo Sotelo. Aquest acostament a la dreta el va posar al punt de mira dels republicans. En el moment que volgué anar cap a l'aeroport de Barcelona per fugir cap a Madrid, ja que es preveia una gran revolta la qual precediria al cop d'estat de Franco, el van fer presoner els batallons revolucionaris. Va ser acusat d'haver finançat l'UME (Unión Militar Española), després d'un judici, el varen declarar culpable i va ser afusellat en circumstàncies no aclarides el 29 de juliol de 1936. 

Campanar de la capella amb vistes al Bisaura.

Terrassa de la part del darrere del castell.

   Durant els fets de l'octubre de 1934 l'ajuntament va poder protegir les propietats dels Juncadella, però el quatre de setembre de 1936 foren confiscades i pels fets del maig de 1937 el castell va patir l'únic assalt que se li coneix.

   Mort l'Emili el castell passà a les mans de la seva germana Mercedes, que era la seva hereua universal, la qual el va continuar mantenint, fent festes i trobades d'alta societat fins al final dels seus dies. El 1971 mori na Mercedes deixant el castell com a llegat a la Diputació de Barcelona la qual és actualment la propietària del 80% de les terres del municipi.

Entrada del castell des del terrat de la capella.

   Ja ho heu vist, el castell de Montesquiu és un llegat de la nostra història que ha perdurat des d'èpoques medievals fins als nostres dies, el qual recomano molt visitar, ja que el guia que ens acompanya us explicarà moltes més coses, anècdotes, fets i podreu veure in situ tot sentint el parlar de les seves pedres un poquet de la història del nostre petit país. 

Les fotografies del damunt han estat realitzades el 21/08/2024.

El Castell de Sant Martí (Sant Martí de Centelles).

Castell de Sant Martí.

   El castell de Sant Martí el trobem dalt del turó anomenat l'Agullola de Sant Martí, a una alçada de 857,9 msnm dins el terme municipal de Sant Martí de Centelles a la comarca d'Osona.

   Per arribar-hi només haurem de caminar uns nou-cents metres més o menys, això sí, tot pujada, però el paisatge i les

Plaça on deixarem el cotxe.

vistes que gaudirem en el camí valen força la pena. Tant si venim de Sant Feliu de Codines, Moià o Centelles per la carretera C-1413b, haurem d'entrar dins del poble de Sant Martí de Centelles i dirigir-nos a la plaça que hi ha al costat de l'església, passada la font de Sant Martí, pels que porteu GPS, les coordinades són: N - 41º 45' 55.0"  E - 2º 12' 15.4". 

Plànol orientatiu.

   Un pic ben deixat el cotxe a la plaça, prendrem el carrer que va cap al darrere de l'església i només passar la primera casa (caseta de les Comes) ens sortirà un camí per l'esquerre que s'enfila tot dret amunt pel mig de la boscúria, el prenem i passats uns dos o tres-cents metres tot sortint del bosc trobarem una mena de barana feta de cable metàl·lic la 

Camí que puja cap al castell.

qual ens ajudarà a assolir el camí que planeja a mitjana altura del cingle i que va pujant suaument cap al castell. S'ha de vigilar amb el pendent a la dreta on hi ha l'estimberi, encara que tot el camí està protegit amb el cable que ens serveix de

Vistes del poble tot pujant des del camí.

barana, però no s'ha de fer el ximplet, ja que podria sortir cara la broma. Passada una mitja hora després d'haver deixat el cotxe, a la fi arribem als peus del castell, just on hi havia hagut el pont llevadís, allà ja veiem un advertiment de prohibició de pas, el castell està amb molt males condicions i amb perill d'esfondrament, és molt perillós passejar per allà

Arribant al castell de Sant Martí.

i molt més entrar-hi, des de fora es veu una gran roca del capdamunt del castell a punt de despendre's, si t'enganxa a sota, no ho expliques, val més fer cas dels senyals de prohibició. De tota manera, podem voltar per allà sense entrar-hi i veure encara algunes de les restes que hi ha per fora, però sobre tot feu cas dels senyals.

Vista des del camí del castell de Sant Martí.

      D'aquest castell ja se'n troben dades escrites des del segle IX, va ser en la consagració de l'església de Sant Martí del Congost feta pel bisbe Gotmar de Vic l'any 898 on s'esmena el topònim "Kastro Sancti Estephani", això vol dir que la seva edificació va ser molt abans, ja que el castell ja es trobava en ple rendiment i sotes la jurisdicció dels comtes d'Osona. En un primer moment el castell s'anomenava de Sant Esteve perquè la capella romànica que hi havia dins les 

Vista del Castell de Sant Martí des del pont llevadís.

seves muralles estava dedicada a aquest sant, però pels vols del segle XIII en arribar la família Centelles el 1242 va canviar l'advocació del sant per la de Santa Maria, quedant sant Esteve de copatró amb Sant Joan i el castell prengué definitivament el nom de la família Centelles a partir del 1247. El primer Centelles que està documentat com a senyor del castell fou en Bernat II de Centelles (1242), però molt abans, l'any 1041 consta documentat un tal Guadall I que prengué el cognom d'una vila situada als peus del castell, just on ara hi ha la parròquia de Sant Martí de Centelles. També consta 

Abeurador per a cavalleries situat al costat de la muralla passat el pont llevadís.

el testament d'un Centelles datat l'any 1211 en el qual demana ser enterrat dins la capella del castell, això fa suposar que la família ja el senyorejava. Aquesta família ajudar als reis catalans participant en les seves empreses amb les armes. Tanmateix, Pere el cerimoniós va tindre com a majordom a Gilabert de Centelles. Les notícies documentals del castell van lligades als esdeveniments d'aquesta família i a la seva política d'ampliació patrimonial, mitjançant diversos enllaços matrimonials i actuant com agents de la casa Montcada mentre aquests estaven fora de Catalunya. Més endavant la castlania passà als Bell-lloc, Peguera, Tagamanent i Montbui, però els Centelles mai varen perdre el domini jurisdiccional.

Punt fins on es pot arribar, pujar més amunt ja està prohibit.

   A principis del segle XV els senyors de Centelles abandonaren el castell per traslladar-se a la vila de Santa Coloma de Vinyoles (l'actual Centelles). El castell participa en el conflicte bèl·lic anomenat "Guerra Civil Catalana" (1462-1472), entre la Generalitat i el rei Joan II. L'any 1464 una part sobirana del castell fou enderrocada per una bombarda de l'exèrcit del rei. Després de patir un llarg setge capitulà el 1465, en aquell temps el rei dels catalans era Pere IV, dit el Conestable de Portugal, aquest manà reparar el castell i ampliar les fortificacions.

Muralla interior del castell (foto d'arxiu).

Capella de Sant Esteve (foto d'arxiu).

   L'any 1599 el rei Felip III creà el comtat de Centelles per la Família. Durant la Guerra dels Segadors (1640-1655), el castell fou punt de reunió de tropes diverses vegades. Al principi de la guerra de Successió (1705), va ser un punt on els miquelets vigatans partidaris de l'arxiduc Carles van bloquejar les tropes filipistes del virrei Velasco, ací va ser on va començar la decadència de la fortalesa. En el segle XIX la deterioració del castell ja va prendre un caire més elevat, ja que en la Guerra del Francès (1809), el general Saint-Cyr va ocupar Centelles i el castell, del qual se'n va volar una bona

Castell de Sant Martí de Centelles.

part. Durant les guerres Carlines el castell fou un cau des d'on les partides atacaven a les poblacions veïnes i un d'aquests escamots volaren moltes de les parets interiors del castell. A finals del segle XIX els Centelles varen traslladar les peces de valor que encara quedaven en el castell a altres casals propietat de la família, quedant així el castell abandonat i espoliat.

   Vist el castell tornarem cap al cotxe, bé per on hem vingut (és més bonic) o per un corriol que baixa tot dret muntanya avall cap als dipòsits d'aigua del poble. Però quan estiguem a baix al costat del cotxe, no ens costa res d'arribar-nos fins

Església de Sant Martí de Centelles i al seu costat la cripta dels barons de Centelles.

al davant de l'església de Sant Martí de Centelles que ja existia el 1031, encara que l'edifici actual sigui del segle XVII i on al seu costat es troba la cripta neogòtica dels comtes de Centelles, la qual fou construïda el 1897 per traslladar les restes dels barons de Centelles que estaven enterrats a la capella del castell.

   Per si voleu veure la ruta més clara, us deixo amb la petita pel·lícula de l'excursió:

Les fotografies i la pel·lícula del damunt (excepte les d'arxiu) han estat preses el 19/04/2024.