Castell de Montesquiu (Montesquiu).

Castell de Montesquiu.

   Aquest preciós i ben conservat castell el trobem a 676,9 msnm dins el terme municipal de Montesquiu, poble que pertany a la subcomarca del Bisaura, comarca d'Osona i està a la província de Barcelona. Podríem dir que és el cor del parc natural que porta el mateix nom i és propietat de la Diputació de Barcelona.

   Per anar a visitar-lo no és gens difícil de trobar, ja que es troba al costat mateix del poble de Montesquiu. Si venim de Vic per la C-17, prendrem la sortida 81 de Sant Quirze de Besora, arribarem al semàfor i girarem a la dreta direcció Vidrà,

Plànol orientatiu.

passarem el pont sobre el riu Ter i seguidament trenquem a l'esquerre, passem el pas de nivell i tornem a trencar cap a l'esquerre cap a l'estació de tren, punt d'on surt el camí que puja al castell. Per contra, si venim de Ripoll haurem de prendre la sortida 85 de Montesquiu, travessar bona part del poble i tombar a l'esquerre pel carrer Santiago Rusiñol, passar el pont sobre el riu Ter i a l'esquerre ens sortirà el camí que puja al castell. Ambdós camins ens deixaran al pàrquing de la fortalesa que es troba al punt GPS: N - 42º 06' 42.9"  E - 2º 12' 45.2".

Entrada al recinte del castell de Montesquiu.

   Un pic ben deixat el vehicle ens dirigirem a l'entrada del recinte que dona a uns preciosos jardins dins els quals surt un camí que tot envoltant el castell ens portarà cap a la seva entrada. Cal saber que s'ha de demanar hora per visitar-lo, ja que tot es fa per visita guiada i amb un màxim de persones, per poder demanar visita podeu clicar ací i us sortirà la pàgina de contacte amb el castell.

Jardins i part posterior del castell.

   L'origen del castell de Montesquiu, possiblement, bé d'una torrassa de guàrdia dalt d'un turó boscos que s'aixeca sobre el riu Ter, la qual la va fer edificar el comte Guifré I dit el "pilós" al segle IX, però la primera documentació escrita no és fins al 1285 on figura com a casa fortificada. Aquesta "domus" estava infeudada per la família Conanglell, la qual degut segurament a un empenyorament que tenia la va vendre a Jaume de Besora per 2.600 sous l'any 1337. A partir d'aquí els

Porta del castell de Montesquiu.

Besora varen recuperar els drets sobre el castell i convertiren la "domus" en casal familiar. El 1390 el castell passà a Gilabert de Canet (senyor de Besora, Montesquiu i Canet (Maresme)), aquest era fill de la marquesa de Besora i d'Arnau de Canet. Gilabert participà defensant Catalunya en la invasió del comte d'Armanyac (1389-90), fou ambaixador de la reina Maria davant el comte de Foix, també va ser l'encarregat de la defensa del Berguedà i de l'Alt Urgell i l'any 1413 es 

Entrada al castell i escales que pugen al primer pis.

revoltà contra Ferran d'Antequera a favor de Jaume d'Urgell.  

   El llinatge dels Besora, pel fet que la seva descendència era tota de pubilles anava canviant contínuament de nom, el 1425 el castell passa als Peguera que el tingueren durant un segle. 

   Durant la guerra civil entre la generalitat i el rei Joan II (el Sense Fe) la domus va quedar bastant afectada per l'ocupació del castell pels pagesos l'any 1462. Acabada la guerra, el rei manà respectar els drets de Bernat de Peguera, senyor de Besora i Montesquiu i que la família no fos mai desposseïda dels seus drets sobre la casa i força de Montesquiu. 

Pallissa i masoveria del castell (s. XIX).

   La marquesa de Peguera es casà amb Ponç Descatllar i Móra, passant el castell del 1525 fins al 1760 als Descatllar. Dels Descatllar en podem ressaltar dos noms, en Lluís Descatllar i Desbac (1596-1645) i també en Narcís Descatllar i Sariera (1626-1707). En Lluís, tot i viure a Barcelona,

Capella de Santa Bàrbara, consagrada el 13 d'abril de 1642.

donar a la "domus" un aspecte més casteller, ampliant el sector nord-est i construint la capella que es troba al costat de l'entrada.

   En Joan II de Queralt i de Pinós (setè comte de Santa Coloma) el 1760 heretà el marquesat de Besora, es casà amb la rica hereua María Luisa de Silva i González de Castejón. L'any 1803 en morir Joan II els títols passaren al seu fill Joan III

Cadires de muntar a l'entrada del castell.

Escut dels Santa Coloma marquesos de Besora (s. XVIII).

de Queralt i Silva, cavaller del Toisó d'Or, senador i majordom d'Isabel II. En Joan III vengué el castell de Montesquiu a la família Safont, importants comerciants de Vic, enriquits pels subministraments a l'exèrcit. En Josep Safont i Lluc, el qual vivia a Madrid, hereta els negocis del seu pare, però en morir sense descendència el seu germà Jaume pel 1890 va vendre el castell de Montesquiu a l'Emili Juncadella i Oliva, fill de l'empresari tèxtil cotoner Jeroni Juncadella i Casanovas, el qual tenia una fàbrica de filats i teixits al carrer Riereta núm. 6 de Barcelona.

Un dels grans salons.

Gran saló amb un retrat d'Emili Juncadella i Vidal.

 

   L'Emili Juncadella i Oliva, el qual va fundar l'empresa Crèdit i Docks, fou membre de la junta del ferrocarril i mines de Sant Joan de les Abadesses, també del Foment del Treball i del Banc de Barcelona, entre els anys 1917 i 1920 va restaurar el castell, donant-li l'aparença actual, però tapant amb aquestes reformes les altres velles modificacions que hi hagué a la fortalesa, cal destacar les escales per pujar a la primera planta.  

Sala d'estar amb el retrat de Mercedes Juncadella i Vidal.

Gran menjador.

   Aquest gran empresari és esposa amb Concepció Vidal-Ribes i Torrents (cunyada de l'arquitecte modernista Enric Sagnier i Villavecchia) amb la que va tindre quatre fills, en Lluís, el qual mori pocs mesos després de néixer, la Maria que posteriorment es va fer monja, l'Emili i la Mercedes.

Menjador des de l'entrada al dormitori.

Dormitori.

   Dins aquest castell en aquella època s'hi celebraven grans festes i trobades, la família estava molt ben situada dins l'alta societat burgesa, per ací hi han passat reis, ministres, tota mena de gent famosa i de la "jet-set".

   L'Emili Juncadella i Vidal, gràcies a la bona situació econòmica familiar, es va poder dedicar a la muntanya, el col·leccionisme, la cacera, els viatges i a fer vida social; va ser un pioner amb l'excursionisme i fou el primer a pujar al massís de Maladeta el 1910, pertanyia al centre excursionista de Catalunya, al club alpí espanyol i al club alpí francès, també va ser un pioner amb l'esquí. A causa de les excursions s'aficiona a la fotografia, del que es conserva el seu llegat.

Sala amb estris i trofeus d'Emili Juncadella i Vidal.

Sala amb el retrat d'Emili Juncadella i Vidal.

Era un gran aventurer viatja a l'Àfrica, Índia i Indoxina, a part de recórrer la península Ibèrica i part d'Europa.

   L'Emili era catòlic practicant i de dretes. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'aficionà a la política, va ser el president del "circulo de Renovación Española" del barri de Sants, partit polític fundat l'any 1933 per Antonio Goicoechea i José Calvo Sotelo. Aquest acostament a la dreta el va posar al punt de mira dels republicans. En el moment que volgué anar cap a l'aeroport de Barcelona per fugir cap a Madrid, ja que es preveia una gran revolta la qual precediria al cop d'estat de Franco, el van fer presoner els batallons revolucionaris. Va ser acusat d'haver finançat l'UME (Unión Militar Española), després d'un judici, el varen declarar culpable i va ser afusellat en circumstàncies no aclarides el 29 de juliol de 1936. 

Campanar de la capella amb vistes al Bisaura.

Terrassa de la part del darrere del castell.

   Durant els fets de l'octubre de 1934 l'ajuntament va poder protegir les propietats dels Juncadella, però el quatre de setembre de 1936 foren confiscades i pels fets del maig de 1937 el castell va patir l'únic assalt que se li coneix.

   Mort l'Emili el castell passà a les mans de la seva germana Mercedes, que era la seva hereua universal, la qual el va continuar mantenint, fent festes i trobades d'alta societat fins al final dels seus dies. El 1971 mori na Mercedes deixant el castell com a llegat a la Diputació de Barcelona la qual és actualment la propietària del 80% de les terres del municipi.

Entrada del castell des del terrat de la capella.

   Ja ho heu vist, el castell de Montesquiu és un llegat de la nostra història que ha perdurat des d'èpoques medievals fins als nostres dies, el qual recomano molt visitar, ja que el guia que ens acompanya us explicarà moltes més coses, anècdotes, fets i podreu veure in situ tot sentint el parlar de les seves pedres un poquet de la història del nostre petit país. 

Les fotografies del damunt han estat realitzades el 21/08/2024.

El Castell de Sant Martí (Sant Martí de Centelles).

Castell de Sant Martí.

   El castell de Sant Martí el trobem dalt del turó anomenat l'Agullola de Sant Martí, a una alçada de 857,9 msnm dins el terme municipal de Sant Martí de Centelles a la comarca d'Osona.

   Per arribar-hi només haurem de caminar uns nou-cents metres més o menys, això sí, tot pujada, però el paisatge i les

Plaça on deixarem el cotxe.

vistes que gaudirem en el camí valen força la pena. Tant si venim de Sant Feliu de Codines, Moià o Centelles per la carretera C-1413b, haurem d'entrar dins del poble de Sant Martí de Centelles i dirigir-nos a la plaça que hi ha al costat de l'església, passada la font de Sant Martí, pels que porteu GPS, les coordinades són: N - 41º 45' 55.0"  E - 2º 12' 15.4". 

Plànol orientatiu.

   Un pic ben deixat el cotxe a la plaça, prendrem el carrer que va cap al darrere de l'església i només passar la primera casa (caseta de les Comes) ens sortirà un camí per l'esquerre que s'enfila tot dret amunt pel mig de la boscúria, el prenem i passats uns dos o tres-cents metres tot sortint del bosc trobarem una mena de barana feta de cable metàl·lic la 

Camí que puja cap al castell.

qual ens ajudarà a assolir el camí que planeja a mitjana altura del cingle i que va pujant suaument cap al castell. S'ha de vigilar amb el pendent a la dreta on hi ha l'estimberi, encara que tot el camí està protegit amb el cable que ens serveix de

Vistes del poble tot pujant des del camí.

barana, però no s'ha de fer el ximplet, ja que podria sortir cara la broma. Passada una mitja hora després d'haver deixat el cotxe, a la fi arribem als peus del castell, just on hi havia hagut el pont llevadís, allà ja veiem un advertiment de prohibició de pas, el castell està amb molt males condicions i amb perill d'esfondrament, és molt perillós passejar per allà

Arribant al castell de Sant Martí.

i molt més entrar-hi, des de fora es veu una gran roca del capdamunt del castell a punt de despendre's, si t'enganxa a sota, no ho expliques, val més fer cas dels senyals de prohibició. De tota manera, podem voltar per allà sense entrar-hi i veure encara algunes de les restes que hi ha per fora, però sobre tot feu cas dels senyals.

Vista des del camí del castell de Sant Martí.

      D'aquest castell ja se'n troben dades escrites des del segle IX, va ser en la consagració de l'església de Sant Martí del Congost feta pel bisbe Gotmar de Vic l'any 898 on s'esmena el topònim "Kastro Sancti Estephani", això vol dir que la seva edificació va ser molt abans, ja que el castell ja es trobava en ple rendiment i sotes la jurisdicció dels comtes d'Osona. En un primer moment el castell s'anomenava de Sant Esteve perquè la capella romànica que hi havia dins les 

Vista del Castell de Sant Martí des del pont llevadís.

seves muralles estava dedicada a aquest sant, però pels vols del segle XIII en arribar la família Centelles el 1242 va canviar l'advocació del sant per la de Santa Maria, quedant sant Esteve de copatró amb Sant Joan i el castell prengué definitivament el nom de la família Centelles a partir del 1247. El primer Centelles que està documentat com a senyor del castell fou en Bernat II de Centelles (1242), però molt abans, l'any 1041 consta documentat un tal Guadall I que prengué el cognom d'una vila situada als peus del castell, just on ara hi ha la parròquia de Sant Martí de Centelles. També consta 

Abeurador per a cavalleries situat al costat de la muralla passat el pont llevadís.

el testament d'un Centelles datat l'any 1211 en el qual demana ser enterrat dins la capella del castell, això fa suposar que la família ja el senyorejava. Aquesta família ajudar als reis catalans participant en les seves empreses amb les armes. Tanmateix, Pere el cerimoniós va tindre com a majordom a Gilabert de Centelles. Les notícies documentals del castell van lligades als esdeveniments d'aquesta família i a la seva política d'ampliació patrimonial, mitjançant diversos enllaços matrimonials i actuant com agents de la casa Montcada mentre aquests estaven fora de Catalunya. Més endavant la castlania passà als Bell-lloc, Peguera, Tagamanent i Montbui, però els Centelles mai varen perdre el domini jurisdiccional.

Punt fins on es pot arribar, pujar més amunt ja està prohibit.

   A principis del segle XV els senyors de Centelles abandonaren el castell per traslladar-se a la vila de Santa Coloma de Vinyoles (l'actual Centelles). El castell participa en el conflicte bèl·lic anomenat "Guerra Civil Catalana" (1462-1472), entre la Generalitat i el rei Joan II. L'any 1464 una part sobirana del castell fou enderrocada per una bombarda de l'exèrcit del rei. Després de patir un llarg setge capitulà el 1465, en aquell temps el rei dels catalans era Pere IV, dit el Conestable de Portugal, aquest manà reparar el castell i ampliar les fortificacions.

Muralla interior del castell (foto d'arxiu).

Capella de Sant Esteve (foto d'arxiu).

   L'any 1599 el rei Felip III creà el comtat de Centelles per la Família. Durant la Guerra dels Segadors (1640-1655), el castell fou punt de reunió de tropes diverses vegades. Al principi de la guerra de Successió (1705), va ser un punt on els miquelets vigatans partidaris de l'arxiduc Carles van bloquejar les tropes filipistes del virrei Velasco, ací va ser on va començar la decadència de la fortalesa. En el segle XIX la deterioració del castell ja va prendre un caire més elevat, ja que en la Guerra del Francès (1809), el general Saint-Cyr va ocupar Centelles i el castell, del qual se'n va volar una bona

Castell de Sant Martí de Centelles.

part. Durant les guerres Carlines el castell fou un cau des d'on les partides atacaven a les poblacions veïnes i un d'aquests escamots volaren moltes de les parets interiors del castell. A finals del segle XIX els Centelles varen traslladar les peces de valor que encara quedaven en el castell a altres casals propietat de la família, quedant així el castell abandonat i espoliat.

   Vist el castell tornarem cap al cotxe, bé per on hem vingut (és més bonic) o per un corriol que baixa tot dret muntanya avall cap als dipòsits d'aigua del poble. Però quan estiguem a baix al costat del cotxe, no ens costa res d'arribar-nos fins

Església de Sant Martí de Centelles i al seu costat la cripta dels barons de Centelles.

al davant de l'església de Sant Martí de Centelles que ja existia el 1031, encara que l'edifici actual sigui del segle XVII i on al seu costat es troba la cripta neogòtica dels comtes de Centelles, la qual fou construïda el 1897 per traslladar les restes dels barons de Centelles que estaven enterrats a la capella del castell.

   Per si voleu veure la ruta més clara, us deixo amb la petita pel·lícula de l'excursió:

Les fotografies i la pel·lícula del damunt (excepte les d'arxiu) han estat preses el 19/04/2024.

Riera de Rupit, entre el Molí Rodó i el salt de Sabaters (Rupit).

Salt de sota el salt del Molí Rodó.

   En aquest bloc visitarem un llogaret realment idíl·lic i prego al qui ho vagi a veure el respecti, ja que l'entorn és summament fràgil.

   Fa anys, justament el 19 de març de l'any 2011 vaig descobrir al costat dret del camí que baixa cap al salt de Sallent el preciós Salt del Molí Rodó o Rodor (com surt a l'ICGC), abans si baixava des d'aquest camí per un discret corriolet que et deixava a la mateixa gorga. L'any 2016 hi vaig tornar a anar, però el petit corriol ja havia desaparegut, només vaig poder prendre des del camí un parell de fotografies d'un altre salt que no es corresponia a aquell al que feia anys vaig baixar, això em va fer rodar el cap i em pregunta a mi mateix: hi haurà més salts?...

Foto presa el 28 de maig del 2016.

   Passaren uns quants anys més i un bon amic, en Jóse (amb el qual compartim moltes sortides junts amb les dones) em va dir que sobre el Salt dels Sabaters l'hi havien dit que hi havia més salts i gorgs, ben segur que eren els que jo vaig fotografiar.

   Doncs un bon dia les dues parelles ens encaminarem cap allà, per fer més via, vàrem deixar el cotxe al pàrquing que hi ha passat Sant Joan de Fàbregues, just al punt GPS: N - 42º 00' 32.6"  E - 2º 28' 19.1" i a peu travessarem la riera de Rupit fis a arribar davant del salt de Sabaters. Un pic allà, vàrem veure que no hi havia cap camí i optarem per grimpar 

En Jóse i jo abans de començar a grimpar pel costat del salt de Sabaters.

pel cantó esquerre del salt cap amunt, és un tros bastant feixuc, però en arribar a dalt semblà com si haguéssim arribat al paradís, quanta bellesa junta, no hi ha paraules per expressar el que es veu:

   Salvem aquest preciós gorg tot grimpant per la seva esquerra, i amb molt de compte, perquè anant carregat amb les cambres podria ser fàcil donar-te una bona remullada, és a dir seny i precaució. Un pic som a dalt d'aquest altre saltiró, un altre meravella per la vista, això és preciós:

   Podríem dir que hem arribat al paradís, al nostre davant ens ha aparegut un gran gorg i al fons uns salts, els mateixos que vaig veure l'any 2016 des de dalt del camí.

Salt de sota el salt del Molí Rodó.

   Just ací dalt es troba el salt del Molí Rodó, però grimpar més ja pot ser més perillós, val més que ens quedem ací gaudint d'aquest espectacle natural amb tota la pau del món, només escoltant la remuga de l'aigua i el cantar dels ocells.

   Vist tot aquest bé de deu i gaudit de la pau que ens dóna la Natura, tornarem sobres les nostres passes amb molt de compte i vigilant de no malmetre res cap a baix del salt de Sabaters, on ens esperen les nostres mullers per buscar un espai per anar a dinar i continuar gaudint plenament de la natura.

El grup de l'excursió, d'esquerra a dreta:
Josep (jo), Pilar (la meva esposa), Montse i Jóse (els nostres companys de fatigues).

*Si bé ús i fixeu, he posat "Jóse" per contes de José perquè al meu amic l'hi diem així.

Les fotografies del damunt han estat preses el 28/05/2016 i el 24/05/2021.

Fageda de la Grevolosa (Sant Pere de torelló).

Un dels molts arbres centenaris de la fageda de la Grevolosa.

  La fageda de la Grevolosa la trobem dins del terme municipal de Sant Pere de Torelló a la comarca d'Osona. És un paratge menys concorregut que la fageda d'en Jordà, turísticament parlant, ja que el seu accés és més complicat, però també degut a això té un aspecte molt més salvatge.

Plànol orientatiu.

   Per arribar-hi no és massa complicat, si venim de Vic en direcció Olot per la C-37, sortirem per Sant Andreu de la Vola anant a buscar la carretera que va de Sant Pere de Torelló a Joanetes, però a uns 500 metres veurem que ens surt una pista per la dreta en direcció cap a Cabrera (ho posa en un petit rètol), la prenem i sense deixar-la tot travessant alguns cops el riu Fornès al cap d'uns 2,3 km, a l'esquerre veurem sortir una altra pista on es veu un rètol que ens indica cap a la fageda de la Grevolosa. Per prendre aquesta pista haurem d'obrir un filat per les vaques, no us oblideu de tornar-lo a tancar, seguim amunt i al cap d'uns 500 metres veurem a la dreta un espai habilitat per deixar uns cinc o sis cotxes i més amunt n'hi ha un altre on caben sis ben aparcats, just ací s'acaba la pista, en el punt GPS: N - 42º 05' 38.5"  E - 2º 22' 23.0".

Últim aparcament, des d'on surt el camí cap a Sant Nazari.

   Un pic ben deixat el vehicle començarem a caminar pel camí que ens surt al final de l'aparcament, transitarem per entremig de boixos i avellaners per un camí amb lleu pujada que al cap de poca estona ens farà arribar a una carbonera,

Mostra d'una carbonera que ens trobem poc després de començar a caminar.

on trobarem un rètol que ens explica sobre aquesta feina que feien els homes de muntanya. Continuem camí amunt, ja que tot el trajecte és de pujada, a la poca estona haurem de travessar el torrent de la Grevolosa per un petit pont de fusta, veureu que el camí està ben senyalitzat amb plafons i marques, de vegades trobarem petits corriols que empalmen

Petit pont de fusta que travessa el torrent de la Grevolosa.

el camí per fer drecera (n'hi ha que estan millor que el mateix camí, perquè tothom passa per allà), vosaltres feu el que millor us sembli. Passats uns vint o vint-i-cinc minuts després de sortir de l'aparcament arribarem a l'ermita de Sant Nazari, punt mitjà de l'excursió.

Ermita de Sant Nazari.

   Aquesta ermita situada en el bell mig d'espesses rouredes ja és esmenada en un testament de Bernat de Perafita l'any 1382. Als segles XVII i XVIII albergava ermitans, els quals recaptaven per ella. L'any 1721 es va refer l'edificació, construint-se una casa amb teulat de doble vessant dins de la qual una part fou destinada a capella i l'altra a estatge dels

Interior de la capella des del cor.

Interior de la capella des del portal.

ermitans. La capella mostra un discret estil barroc, interiorment enguixada amb motllures i volta de llunetes, el portal és simple tot emmarcat amb llinda i cantoneres de pedra, sobre seu hi ha un ull de bou i el campanar que és d'espadanya està situat prop del carener de l'edificació. Entre els anys 2002 i 2015 es va restaurar un altre cop, esperem que l'administració segueixi amb les reformes, ja que si no, tot el que s'hi ha fet no servirà de res i l'habitatge bé podria servir

Vista de Sant Nazari pel darrere, on hi ha un parell de roures i taules de pícnic.

de refugi o zona d'esbarjo. Al darrere de l'edificació trobem un parell de roures i unes taules de pícnic per poder fer un mos.

   Visitada l'ermita seguim pel corriol que trobem a seu darrera, al cap de poca estona sortim a la pista que ve del primer aparcament, però de front cap a l'esquerre veiem un corriol que s'enfila encara més dret i un indicador que posa: "Fageda

Forta pujada després de l'ermita.

Entrem a la Fageda de la Grevolosa.

de la Grevolosa 5 min", doncs, amunt i a poc a poc que aquest tros potser és el que es fa més feixuc. Arribats a dalt la pujada, a la dreta comencem a baixar i sense adonar-nos entrem dins la màgica fageda de la Grevolosa. Ens trobem dins un majestuós bosc, un dels més singulars i espectaculars de la nostra terra, és una fageda mesòfila, l'estrat arbustiu de

Faigs vells amb grans arrels que penetren dins la terra.

la Grevolosa estava format per una densa massa de boixos, les quals en l'actualitat lluiten per la seva supervivència, ja que estan atacades per una espècie invasora (l'arna del boix) que les està aniquilant massa de pressa, també hi trobem altres interessants espècies com el boix grèvol. Gràcies a la presència de fusta morta al terra i a l'existència de cavitats en els troncs i les branques dels arbres, trobem dins d'aquest espai una gran diversitat d'espècies que només viuen dins

Un dels tres arbres considerats monumentals de la Grevolosa.

els boscos madurs. Dins aquesta fageda hi ha faigs de més de tres-cents anys de vida, els quals fan més d'un metre de diàmetre i quaranta metres d'alçària, tres dels quals estan declarats com arbres monumentals. Totes les èpoques de l'any

Un altre faig monumental.

són bones per visitar aquesta meravella de la natura, però podríem dir que la més bona és la tardor, ja que els colors que agafa la boscúria són realment espectaculars. Un pic hem arribat on hi ha els tres faigs monumentals, el camí continua endavant i podem allargar l'excursió tant com vulguem, igual que també hi ha qui la comença la caminada des d'un altre

Primer faig monumental que trobem al costat del camí.

cantó, però segons em va dir la meva amiga Joana Figueres i el seu marit (bons excursionistes i coneixedors de la zona) i el que he contrastat jo, crec que el millor camí és aquest.

   Ara ja només ens queda que tornar sobres les nostres passes tot meditant en el poema que hem trobat escrit en un dels panels que hi ha en el camí, el qual és de la poetessa de Torelló Maria Font (1922-2015), a la que vaig tindre la sort de conèixer junt amb tota la seva família a la masia de la Font Santa, lloc on vivien els seus pares, a ella i a aquesta família els hi dedico aquest bloc  tot recordant moments de la meva infantesa; l'últim cop que vaig veure a la Maria va ser a la tardor del 2006 a Torelló, ella estava repenjada a la barana del seu balcó des d'on vàrem creuar unes quantes paraules.

Camí per dins de la Grevolosa.

                                                    La Fageda de la Grevolosa

Foto retrospectiva de Maria Font.

Bosc encisat i impregnat de Misteri

o temple de serena majestat

que ens embolcalles de sagrat silenci;

faigs o fantasmes tocats d'encanteri,

d'un paisatge embruixat.

Com balustres estàtiques de marbre,

els troncs s'eleven cel amunt austers;

són mans fervents les branques que enlairant-se

sostenen el verd tàlem que et cobreix.

Que les divinitats, faunes o bruixes,

defensin sempre aquest temple sagrat

sobre del qual rellisquen les centúries;

perquè no sigui mai profanat

a fi de que generacions futures

venerin aquests arbres seculars.

 Maria Font

Arrels dels faigs centenaris que trobem dins la Grevolosa.

   Ara per si no us ha quedat clar el camí, us deixo amb una petita pel·lícula que vaig fer aquell dia:

Les fotografies i la pel·lícula del damunt han estat preses el 02/11/2022.