Aramunt Vell (Conca de Dalt).

   Avui farem esmena d'un petit poble emmurallat, medieval i que en la seva època hauria de ser força pintoresc, parlarem d'Aramunt Vell, un poble que quedà deshabitat entre els anys 40 i 60 del segle XX, anem-ne a fer cinc cèntims:

D'esquerre a dreta: al fons la serra de Pessonada, Aramunt Nou (Les Eres) i dalt del turo Aramunt Vell.

   La vila d'Aramunt pertany a la comarca del Pallars Jussà (Lleida), aquesta, pertanyia al terme municipal que portava el mateix nom i estava formada per la unió amb els municipis de Claverol, Hortoneda de la Conca, Toralla i Serradell. A partir de l'any 1994 aquesta unió de pobles, és a dir aquest municipi, canvià el nom pel de Conca de Dalt. Però anem a l'origen de la questiò:

ARAMUNT VELL

Aramunt Vell.

   En aquesta vella vila situada dalt d'un turó a 628 msnm, confrontant al sud amb el riu Carreu i a ponent amb el barranc de Mians, ben posada en lloc estratègic, ja que a prop hi passa el camí ral que unia l'Urgell amb França,  també es diu que fou un dels llocs on s'establiren els colons durant la romanització. Aquest poble segurament va arrancar el nucli des de l'interior del castell d'Aramunt i ja se'n té constància documentada per primer cop l'any 959 quan rebia el nom d'Eramonte.

Planell orientatiu.

     Per arribar a aquest mausoleu històric, partirem de La Pobla de Segur prenent el desviament que hi ha abans o després de passar el pont que travessa el riu Flamisell, tot depèn d'on vinguem és clar, seguidament passarem una rotonda i després travessarem el riu Noguera Pallaresa, un pic passat el pont veurem a l'esquerra el desviament cap al poble del Pont de Claverol, però nosaltres seguim recte, tot vorejant el pantà de Sant Antoni, sense deixar la via principal

Planell orientatiu.

fins a arribar a Aramunt, en arribar al poble, veurem un senyal a l'esquerre que ens indica el camí cap a Aramunt Vell, el prenem i al mateix sortir del poble es torna amb pista forestal, només cal seguir-la i al cap de 3,5 km arribarem al nostre destí, pels que porteu GPS només cal anotar les següents coordinades: N - 42º 12' 03.3''  E - 0º 59' 54.4''. Just en aquest

Al fons la serra de Pessonada i al nostre davant la Torre dels Moros.

punt i després de passar pel davant de l'ermita romànica de Santa Maria, ens plantem a l'entrada del poble, deixem el cotxe en un cantó del camí per no destorbar el poc transit que hi ha i en baixar ja veiem al nostre davant la "Torre del Moro" un dels vestigis que queden del vell castell d'Aramunt. Prenem el corriol que puja en el sentit contrari de la torre del

Entrada al poble per la part alta (camí de Pessonada).

castell direcció cap al poble, ja a primer terme ens trobem amb l'advertiment de la perillositat que hi ha si ens endinsem per dins del nucli urbà, el poble està caient i ens podria caure alguna paret a sobre, és perillós entrar-hi. Malgrat l'advertiment, segueixo amb molta precaució endavant, tot enfilant la pujada, abans d'arribar a les primeres cases, ja es

Part alta del poble, a l'esquerre s'observa una torre del castell i part de la muralla adossada a l'església.

pot observar una part de muralla i una torre que estan adossades a l'església de Sant Fruitós, lloc on es troba també el portal de les Fuses, una de les dues portes que té la vila closa d'Aramunt, l'altre portal, el principal, es pot veure entrant per baix des del pla on hi ha el raval de les Eres que és el que forma el nou poble d'Aramunt. Seguim pel corriol amunt i

Interior del barri de la primera casa entrant al poble mà la dreta.

Primeres edificacions a l'entrar al poble per dalt.

passem entremig de les dues primeres cases del poble, una pràcticament enderrocada i l'altre sembla com si es volgués rehabilitar, més endavant trobem un descampat, una mena d'antiga plaça d'entrada al poble des d'on podem gaudir d'una preciosa vista del raval de les Eres ("Aramunt Nou") i del pantà de Sant Antoni.

Vistes del pantà de Sant Antoni i "Aramunt Nou" des de dalt d'Aramunt Vell. 

   Després d'admirar aquestes precioses vistes, trobem un petit corriol que ens deriva cap a l'esquerre tot conduint-nos cap al nucli de la població, vorejant per sota de l'antic cementiri anem a parar fins a les escales que pugen cap a l'església parroquial de sant Fruitós, un bon lloc des d'on es pot admirar el campanar, aquesta església d'una sola nau

Façana de l'església romànica de sant Fruitós d'Aramunt.

Estret carrer que puja pel costat del cementiri cap a l'església.

havia estat coberta per una volta de canó, l'absis és gòtic , però la nau presenta restes d'un romànic força antic, pot ser preromànic. Tant l'absis com la nau presenten una gran alçada i amplada, aixó fa suposar que aquesta església gaudia de gran importància en la seva època. Més tard, en temps més moderns s'obriren unes capelles als laterals de la nau.

Capelles obertes als costats de la nau central de l'església.

Absis des de l'interior de la nau.

   Ara aquesta joia arquitectònica per culpa de la deixadesa es veu força malmesa i possiblement irrecuperable.
  Cal fer esmena que al poble a més de la parròquia de Sant Fruitós hi havia dues esglésies més: la també romànica però més petita de Sant Antoni i l'ermita de Sant Joan.
   Amb ganes de sortir d'entremig de les edificacions, no fos cas que ens caigués un tros de roc per barretina tornem a prendre el camí que baixa cap al centre del poble, però en vista de la degradació força avançada de la vella vila, decideixo fer quatre fotos des d'ací dalt, ja que no val la pena jugar-se el físic per anar a tafanejar per un lloc on et pot caure qualsevol cosa per sobre, siguem prudents.

Vista del poble des del carrer que baixa de l'església.

   Com he dit al principi la gent començà a emigrar de la vila pels anys quaranta cap als pobles més grans o cap a la ciutat a causa de la manca de possibilitats que hi havia ací, l'estructuració de la vila en si ja era un problema, en ser closa (les cases tancaven el nucli urbà) queda aïllada totalment de l'exterior, només hi ha dues entrades amb un desnivell a salvar de 40 m entre una i altre, des del Portal de Baix fins al de les Fuses només hi ha un sol carrer mal empedrat, estret

Ací s'aprecia el malmès que està el poble i al fons veiem el barranc de Mians.

i fent ziga-zagues, és a dir que és totalment inviable per cap vehicle, per allà només hi podien passar les cavalleries i els ramats que per cert junt amb el cultiu dels cereals les oliveres i la fruita seca eren els principals ingressos dels habitants de la vila. Altres, pot ser més nostàlgics o que simplement volgueren seguir conreant la terra es desplaçaren més avall,

En aquesta fotografia s'aprecia com la vegetació envaeix el poble.

però a tocar del poble, en un lloc anomenat "Les Eres", així es formà un raval que ha acabat convertint-se el nucli nou d'Aramunt. L'èxode acabar a finals de la dècada dels 60 o principis dels 70 del passat segle quedant la vila totalment despoblada a mercè de la total degradació.
   La veritat que és llàstima que per la nostra deixadesa es perdin llocs tan bonics i plens d'història, un poble que data de la primeria del romànic s'està esvaint del mapa sense que ningú hi faci res, és deplorable.
   Com que jo no vaig poder entrar a l'interior del poble pel seu avançat estat de deteriorament, us deixo l'enllaç del bloc d'en Faustino Calderón: Los Pueblos Deshabitados, aquest home l'any 2010 va poder-hi entrar fent un magnífic treball sobre Aramunt Vell.
   També sotes aquestes línies us deixo amb un petit vídeo del dia en què hi vaig estar:

Les fotografies i el vídeo del damunt han estat presos el 12/08/2019.

Estany de Graugés (Avià).

Panorama de l'estany de Graugés.

   L'estany de Graugés el trobem en el terme municipal d'Avià a la comarca del Berguedà (província de Barcelona). Hi podem accedir des de diferents llocs: des d'Avià, prendrem el camí que passa pel costat de l'església romànica de Santa Maria d'Avià (s. XII) tot seguint pel camí de Graugés fins a arribar a l'estany; però si venim des de la Cerdanya, el Ripollès o Manresa, haurem d'anar fins a Cal Rosal, punt on prendrem la carretera BV-4135 en direcció cap a Avià, passats uns 2,3 km trobem un trencall a l'esquerre amb un indicador que posa "Graugés" el prenem i al cap d'1,5 km a la

Planell orientatiu.

dreta veurem l'accés que va a l'estany, el seguirem fins a arribar a una plaça on aparcarem el cotxe (pels que porteu GPS les coordinades són: N - 42º 03' 52.4''  E - 1º 50' 36.0'').
   Un pic aparcat el vehicle, a la plaça i d'esquena al camí per on hem arribat veurem a l'esquerre un restaurant (cal Garretà) on si volem, podrem fer un bon àpat després de fer la volta al llac i a la dreta l'entrada al recinte de l'estany, anem-hi doncs.

Restaurant "Cal Garretà".

Entrada al recinte de l'estany de Graugés.

   Mentre anem fent un vol a aquest estany artificial ús faré cinc cèntims dels seus orígens.
   Originàriament tot aquest territori era de secà, és a dir poc productiu. Un dia el sr. Agustí Rosal i Sala (nascut a Mataró i familiar directe dels fundadors de la colònia Rosal) va tindre l'emprenedora idea de construir la colònia agrícola de Graugés que un pic feta destacà pel seu nivell tecnològics emprat, lògicament per augmentar la producció de les terres hauria de passar de secà a regadiu, a partir d'ací va començar a planificar la construcció d'una xarxa de petits llacs per transformar la zona en regadiu.

Estany de Graugés a l'entrada del recinte.

   L'any 1887 per ordre d'Agustí Rosal es comença a construir l'estany gran de Graugés aprofitant la fondalada del Torrentbò, a la part més baixa s'aixecà un mur de set metres de gruix i vint-i-cinc metres d'alçada, es trigaren cinc anys a

Estany de Graugés i al fons els Rasos de Peguera.

Estany de Graugés.

construir-lo. L'aigua de l'estany es prenia de la riera de Coforb, mitjançà un canal que agafava l'aigua a l'alçada de la casa Lluert d'Avià. Aquest estany gran té unes set hectàrees de superfície i quan va ser construït gaudia d'una profunditat de dos a divuit metres, ara en l'actualitat té poc més de sis metres de fondària.

Estany de Graugés.

   El sr. Agustí Rosal, va fer plantar a tot el vol del llac diferents espècies de plantes i arbres, fins i tot algunes que no eren autòctones de la zona, però que s'hi varen aclimatar al llarg del temps, crea un preciós jardí de ribera en tot el perímetre de l'estany, lloc per on podem passejar tranquil·lament amb un recorregut molt planer d'aproximadament una hora a un pas força tranquil.

Cara de llevant de l'estany.

Cara sud de l'estany.

 








   A la sortida d'aigua del llac, neix la riera de Graugés que tot passant per l'estanyol de la font de Sant Ramon i pel Salt del Molí de Bellús arriba al terme municipal de Casserres on desguassa al riu Llobregat.

Estany de Graugés.

    Aquest estany és una de les principals zones humides de l'alta conca del Llobregat, és un paratge prou conegut per la gent de la zona, un lloc d'esbarjo que es fa servir també com a espai d'educació mediambiental, dins del recinte hi ha un espai reservat per la cria d'ocells i també podem gaudir d'una bona varietat d'espècies animals.

Cigne que passeja pel llac.

Cigne que passeja pel llac.

   Sense adonar-nos hem arribat a una altra porta del recinte del llac que dóna a un camí que va pels camps de cultiu de la zona, en l'actualitat no es pot donar la volta sencera al llac, ja que hi ha una part que és privada, llavors només ens queda que tornar sobre les nostres passes cap al cotxe tot gaudint al revés de la passejada.
   Per acabar us deixo amb un vídeo de la passejada al vol de l'estany:

Les imatges i el vídeo del damunt varen estar presos el 08/08/2019.

El Pont i el Salt de la Cabreta (Campdevànol).

El pont  de la Cabreta i al darrere el salt, fotografia presa el desembre de 1967.

   Aquest paratge és un preciós llogaret de la nostra geografia on molt poca gent para l'atenció que mereix.

   En primer lloc direm que és un punt on hi ha una mica de picabaralla entre els termes municipals, uns l'atribueixen a Campdevànol i altres a Ribes de Freser, segons l'ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) a l'hora d'escriure aquest bloc pertany a Campdevànol, però en l'antiguitat aquest pont unia els dos pobles i per ell hi passava la via que anava de Ripoll a la Cerdanya.

   Un pic ja ens hem situat i abans de fer-vos cinc cèntims d'aquest bonic paratge us dic la manera d'anar-hi:

Planell orientatiu.

   Com ja hem dit, el punt queda entre els dos pobles en un tram de l'antic traçat de la carretera, sortim de Campdevànol per l'N-260, direcció a Ribes de Freser, passem pel costat de la colònia Herand (antiga fàbrica de paper), poc després, entre els kilòmetres 123 i 124 just al punt GPS: N - 42º 14' 58.2''  E - 2º 09' 52.5'' a l'esquerre de la carretera veurem aquest preciós monument arquitectònic, però no podrem entrar-hi, ja que els senyals de trànsit ens ho impedeixen, haurem de pujar més amunt i en el punt que ens sigui possible fer un canvi de sentit sense infringir cap norma de circulació, ja que posaríem en perill la nostra vida i la dels altres conductors, tornarem cap avall per prendre en aquell punt l'antic traçat de la carretera lloc on podrem aparcar sense molestar a ningú.

El Pont de la Cabreta.

   El Pont de la Cabreta travessa el riu Freser just en el punt on la vall es comença a eixamplar. Abans de construir-se la carretera de Barcelona a Puigcerdà formava part de l'antic camí ral de Ripoll a la Cerdanya, és a dir que era d'obligat pas per tots els que feien aquest trajecte. El daten  entre el segle X i XI, és a dir que és romànic. Se suposa que el manà construir l'abat Oliba Cabreta que fou comte de Berga i Ripoll entre els anys 988 i 1002, també hi ha qui diu que fou el seu pare, el comte Oliba Cabreta I de la Cerdanya i Besalú, el qual morí a Montecassino l'any 990, bé, sigui qui sigui tot queda en família.

Pont de la Cabreta des de la llera de Ribes de Freser.

Pont de la Cabreta des del riu Freser.

   Arquitectònicament parlant, és d'origen romànic, la seva part més antiga es localitza en el seu estrep oriental, accentuant-se més a la banda de ponent on encara es pot veure una arcada romànica amb una amplada de llum de 6,90 metres, a llevant seu, un xic més elevat trobem un altre arc més petit. El pont en si consta d'un sol arc de 23 metres de

Pont de la Cabreta, l'arc que es veu a la dreta és el que queda del romànic.

llum i uns 13 metres d'alçada sobre el riu, està construït a doble vessant és a dir d'esquena d'ase, la llargària total és de 53 m i té una amplada de 2,80 m incloent les baranes. Aquest pont al llarg del temps ha patit unes quantes reconstruccions i a causa d'elles també unes quantes variacions. En època moderna l'arcada central es va haver de refer

Pont de la Cabreta (entrada des de la carretera).

Pont de la Cabreta (al fons la Fàbrica del Carbur).

a causa de l'esfondrament de l'arcada original romànica, degut de ben segur a una riuada. També a l'hora de fer passar la vella carretera nacional N-260 es va escapçar l'inici del pont pel cantó de Campdevànol.
   A l'altra banda del pont, a la llera de Ribes de Freser perquè ens entenguem, trobem l'antiga Fabrica de Carburs del Freser, construïda a la llera del riu Freser l'any 1895, aquesta empresa va viure uns anys força brillants, ja que a partir de la hidratació del carbur s'obté acetilè, material indispensable en aquella època per l'enllumenat domèstic (els llums de carbur), el de les mines de les rodalies i també per la soldadura. Però en arribar la crisi industrial dels anys 1957 al 1978

Pont de la Cabreta pujant cap a la central elèctrica.

Entrada de la Fàbrica de Carburs del Freser.

moltes fàbriques varen haver de tancar i a aquesta l'hi arribà el torn l'any 1968.
   Pel costat de la fàbrica del carbur surt un camí per l'esquerre que enfila amunt, tot pujant cap a la petita central hidroelèctrica que queda a la part posterior de la façana principal de la fàbrica, però en un nivell més elevat, més amunt, arribant a la caseta de les aigües, passem per sota d'un petit pont que és per on s'accedia a les pedreres d'on s'extreia la pedra per fer el carbur, un pic passat el pont, a la dreta pugen unes escales que van a parar al final del canal que porta l'aigua, lloc on es troben les comportes que deixen passar el líquid element cap a la central o l'expulsen un altre cop cap

Salt de la Cabreta des del pont.

Comportes d'accés de l'aigua del canal a la central.

al riu formant un preciós salt d'aigua. Aquest canal (dit de la Còlonia Perramon) pren les aigües del riu Freser un xic més amunt, just al final de l'antiga Colònia Perramon o com també l'hi deia la gent del poble Colònia Blava, de la que només es conserven algunes restes de la fàbrica i la capella de la Mare de Déu del Roser.

Capella de la Mare de Déu del Roser.

Restes de la fàbrica Perramon.

   Per tant, no cal que busqueu cap afluent de riu Freser al costat del pont de la Cabreta, el preciós saltant d'aigua que a vegades hi ha al seu costat no és més que el sobrant del canal de la Colònia Perramon que activa les turbines de la central del carbur la qual, quan està parada deixa sortir lliurement les aigües cap al riu Freser brindant-nos aquest magnífic espectacle:

Desguàs de la Central del Carbur.

Salt de la Cabreta (o del Carbur).

D'esquerra a dreta: Salt de la Cabreta, fàbrica de Carburs del Freser i Pont de la Cabreta.

Les fotografies del damunt han estat preses els dies 25/03 i el 17/06/2019.

L'Orri Vell (Pardines)

Paratge de l'Orri Vell (al fons el Puigmal).

   Avui anirem al preciós paratge de l'Orri Vell que es troba dins del terme municipal de Pardines a la comarca del Ripollès.

   Abans de començar el relat, tots sabeu el que és un "orri"?, pel qui ho sap res, però pel qui no ho sap ara us en faig breument cinc cèntims: diu que un orri és una construcció normalment de pedra típica dels Pirineus, allà es conduïen les ovelles per munyir-les i inclòs en alguns s'hi feien els formatges. Bé, ara que ja sabem del que parlem comencem el nostre camí cap aquest bell paratge.

Planell orientatiu.

   Per arribar-hi ho podem fer a peu, amb bicicleta o també amb un cotxe que sigui alt (un tot-terreny o SUV), sempre respectant l'entorn. Jo he posat de punt de partida Ribes de Freser i ho he fet amb cotxe. Des de Ribes prenem la carretera GIV-5262 direcció Pardines, a uns 3,6 km, poc abans d'arribar al poble de Pardines trenquem a la dreta per un altre carretera cap a Vilaró, travessem aquest petit poble i seguim per la pista asfaltada que ens durà fins al veïnat de Puigsac on el camí es bifurca, a l'esquerre cap a Pardines i a la dreta cap al nostre destí. 

Vista de Pardines amb el Puigmal de fons des de Puigsac.

   Just en aquesta bifurcació decidim de fer una petita parada per veure l'església romànica de Santa Magdalena de Puigsac, es tracta d'una edificació del segle XII d'una sola nau coberta amb volta de canó, l'absis és semicircular amb volta de quart d'esfera, la finestra absidal i la porta original situada a migjorn són de doble arquivolta, el campanar és de cadireta amb dos ulls, cal destacar també la porta quadrada del mur de ponent que data del segle XVIII. Aquesta església fou consagrada el 1176 pel bisbe d'Urgell i en el segle XVIII fou molt transformada.

Santa Magdalena de Puigsac (absis).

Santa Magdalena de Puigsac (porta del s. XVIII).

   Vista ja l'església seguim el nostre camí tal com he dit abans cap a la dreta, a uns 200 metres trobem la masia de can Roca, punt on s'acaba l'asfalt i comença el camí de terra, si no porteu un cotxe adequat, recomano seguir a peu. A partir d'ací és qüestió de no deixar la pista principal, ella ens portarà tot travessant prats i boscos fins a l'Orri Vell. Passat 1,4 kilòmetres a la dreta trobarem el camí que porta a l'estany de can Roca (que no prenem), a uns 170 m travessarem el torrent de Burgil que és un afluent del Segadell, allà trobarem un tros de forta pujada encimentada, però després la pista

Vistes del Puigmal des del camí.

tornarà a ser de terra, seguim uns 750 m més i arribem al coll de Puigllangord on surt un altre camí a l'esquerre que deixem, ja va quedant menys, fem unes siga-sagues i als 750 m del coll ens plantarem al davant mateix de la cabana - refugi de l'Orri Vell, just en el punt GPS: N - 42º 17' 40.8''  E - 2º 14' 42.1''.

Lloc on hem estacionat el vehicle, al costat de l'Orri Vell i de fons el Taga.

   Davant de la cabanya de l'Orri Vell podem observar uns tancats de pedra que podien haver servit antigament com a corrals per aplegar els ramats, d'aquest punt tenim unes precioses vistes del Puigmal (2910 msnm), el Taga (2040 msnm), Puig Estela (2012 msnm), Serra Cavallera i un bon grapat de cims més:

Petit i vell tancat de pedra davant de la cabana de l'Orri Vell.

Vistes del Puigmal i Pirineus des del costat de la cabana.

Cabana de l'Orri Vell i al fons el Taga.

El Taga (esquerre) i el Puigmal (dreta).

   Després de voltar pel costat de l'orri, vaig decidir seguir un tros de camí a peu tot endinsant-me cap a Serra Cavallera, a uns 500 m em vaig trobar al davant d'una gran bassa tota glaçada, al fons, darrere d'aquesta bassa, al costat d'una

Gran bassa glaçada al peu del camí, al fons la cabana de l'Orri Vell, Puigmal i Pirineus.

tartera i sotes el cim de Puig Estela, s'hi troba mig amagat el petit estany del Tarter que té una superfície d'uns 1250 metres quadrats i és una de les tres zones humides que hi ha a Serra Cavallera. Per poder veure'l bé em vaig enfilar dalt d'un turó que hi ha al seu costat, poden gaudir així d'unes magnífiques vistes de tot el seu entorn.

Vista des de dalt del turó: estany del Tarter, bassa, cabana de l'Orri Vell i Puigmal.

    Després de gaudir d'aquestes meravelloses vistes ja només ens queda que baixar cap al cotxe i tornar pel mateix lloc per on hem vingut, ja que la pista poc més endavant queda tallada o molt malmesa.

Tot baixant del turó.

Pel camí de l'estany del Tarter a l'Orri Vell.

Les fotografies del damunt han estat presses el 09/01/2019.