Translate

diumenge, 16 de juny de 2019

Planell d'Aigüestortes (Vall de Boí)

Mirant el cel des de dins del Planell d'Aigüestortes.
   El Planell d'Aigüestortes rep aquest nom a causa dels meandres formats pel riu de Sant Nicolau al pas per aquest preciós indret. Aquest paratge el trobem dins el parc nacional d'"Aigüestortes - Sant Maurici" al terme municipal de la Vall de Boí a la comarca de l'Alta Ribagorça.
   Aquest cop per anar-hi no us faig cap mena de planell perquè està tot prou ben indicat, hem d'arribar al poble de Boí (que és un dels pobles que formen el municipi de la Vall de Boí), en entrar a la dreta veurem uns grans aparcaments on podrem deixar el vehicle, d'allà ben calçats i a peu ens dirigirem cap a la plaça del Treio (es troba darrere l'església romànica de Sant Joan) on hi ha la parada dels taxis que ens duran cap a dins del parc, ja que els cotxes particulars no hi poden entrar (us deixo amb l'enllaç de l'Associació de Taxis de la Vall de Boi per tal que podeu consultar preus i horaris).
Boí, plaça del Treio s/n, parada de Taxis.
   Ja dins el taxi comença la nostra ruta, sortim del poble de Boí prenent la L-500 direcció Caldes de Boí, però abans d'arribar trenquem a la dreta cap a la Palanca de la Molina on hi ha el pàrquing de l'entrada al parc nacional, passem pel costat la caseta d'informació entrant a la zona protegida per una pista asfaltada que circula pel paratge de la Vall de Sant Nicolau, molts cops per la vora del riu de Sant Nicolau tot passant per meravellosos indrets com l'estany de la Llebreta i

Cabana del Magre (esquerre) i estany de la Llebreta (dreta).
Estany de la Llebreta.













la cascada del Sant Esperit. És un recorregut de gairebé set quilòmetres que fem amb el taxi per dins del parc fins a arribar al Tossal del Sant Esperit on té el final del trajecte, allà comença el Planell d'Aigüestortes just al costat de la caseta d'informació ja a uns 1825 msnm.

Caseta d'informació del parc al final del trajecte dels taxis (1825 msnm).
   Un pic baixem del taxi, hem de continuar per la pista amunt, com si volguéssim anar a l'estany de Sant Maurici a l'altra banda del parc, el camí no és gens feixuc, és més aviat planer i distret, ja que el paisatge és cada cop més encantador.

Al fons la Roca de la Cremada (1885,9 msnm).
Riu de Sant Nicolau.













Passats uns 550 m, a la dreta trobem un desviament que va cap a un pont que travessa el riu, és el pont de Morrano que tot seguit empalma amb una passarel·la que s'endinsa cap a la boscúria, és un trajecte adaptat per cadires de rodes per

Pont de Morrano per sobre el riu de Sant Nicolau.
on pot passar tothom. En aquest punt entrem a la zona dels meandres que fa el riu de Sant Nicolau formant el paratge d'Aigüestortes, gràcies a les passarel·les podem sortejar l'aigua i caminar amb tota tranquil·litat admirant el paisatge que ens envolta fins al final del recorregut. Us deixo amb quatre imatges per fer boca, però trobar-se allà dins es molt millor:

Ho miris d'on ho miris és encisador.


















   Arribem a un punt en el qual s'acaba la passarel·la, els que van en cadira de rodes han de tornar per on han vingut, però la resta poden seguir endavant, tot travessant un petit pont de fusta i seguint uns pocs metres més enllà fins a arribar a la caseta del punt d'informació.

Baixant d'aigua en el punt on acaba la passarel·la (foto presa des del costat del pontet).
   Abans d'arribar al punt d'informació, al costat dels serveis (WC), podrem veure a on va a parar tota l'aigua que hem vist, just a la presa del Sant Esperit que queda uns quants metres per sota nostra.

Presa del Sant Esperit i al fons la Roca de la Cremada.
   Bé, ara ja només ens queda que tornar a prendre el taxi i cap a Boí que hi falta gent, però mentrestant us deixo amb un petit curt que he gravat per dins del Planell:


Les fotografies i el vídeo del damunt han estat presos el 31/07/2018.

dimecres, 22 de maig de 2019

Sant Feliu de Barruera (Vall de Boí)

A primer terme el riu Noguera de Tor, al fons el poble de Barruera amb l'església de Sant Feliu.
    L'església romànica de Sant Feliu de Barruera la trobem al poble de Barruera, que pertany al municipi de la Vall de Boí, comarca de l'Alta Ribagorça (Lleida). És una de les joies del romànic que tenim en el nostre país, a més, junt amb les altres esglésies de la vall està declarada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Vista de l'església des de la llera del riu Noguera de Tor.
   El primer document que tenim d'aquesta església és de l'any 1140, data en què l'església de Barruera passà a dependre de la diòcesi d'Urgell. També hi ha un document propi de l'església que fa referència a una visita que va fer el visitador papal en el 1373 i en la qual va parlar amb el vicari de Barruera.

Sant Feliu de Barruera.
    L'església de Sant Feliu al llarg dels segles ha petit nombroses transformacions, per això en aquest temple es poden veure clarament els dos grans moments constructius presents a la vall de Boí i les notables diferències arquitectòniques que hi ha entre ells, són els dels segles XI i XII. Actualment veiem l'església amb una única nau coberta per una volta de canó, que descansa sobres uns arcs torals suportats per una sèrie de mènsules.
   La nau a l'est és coronada per un absis semicircular, conservant encara el braç sud del transsepte capçat per un altre absis més petit.
Vista nord-est de l'església amb l'absis del s. XI a primer terme.
   En el mur oest hi trobem l'entrada principal precedida per un petit porxo, a la porta hi trobem un forrellat amb característiques comunes què tenen d'altres esglésies de la vall, decorat amb formes geomètriques i capçat pel cap d'un animal.

Porxada de l'entrada a l'església.
Forrellat decorat de la porta.













   En el mur sud-oest localitzem el campanar, és més auster i discret que d'altres de la vall, només conserva els dos primers pisos de l'antiga construcció romana.

Campanar vist des de la façana principal.
Campanar vist des del mur sud.













   Posteriorment, a la façana nord, s'obriren dues capelles més. A causa de totes les transformacions arquitectòniques que ha rebut l'església al llarg dels segles, l'exterior de l'edifici presenta uns volums força interessants.

Església de Sant Feliu de Barruera.
   Les diferències constructives de l'edificació les podem veure clarament en observar els absis que tenim a la cara de llevant: l'absis principal (el més gran) està construït amb un carreu de pedra força irregular, ja que es va construir en primera fase en el segle XI, a més té unes decoracions amb bandes llombardes i arquets cecs, en canvi l'altre absis mostra un tractament de la pedra més regular i acurat, ja que es va edificar durant el segle XII i l'únic motiu decoratiu que té és una senzilla motllura sota el ràfec de la coberta. També en aquests absis observem els dos models de finestres romàniques, la de doble esqueixada i la d'obertura recta. 

Els absis de l'església de Sant Feliu de Barruera: el de l'esquerre és del segle XII
i el de la dreta del segle XI amb decoració de motius llombards.
   Les remodelacions dutes a terme de l'església i els béns mobles conservats en el seu interior, ens ensenyen l'adaptació dels temples de la vall als gustos i necessitats del poble des del segle XII fins als nostres dies.

Pati del davant de l'església, a l'esquerre es veu el cementiri.
   A l'interior de l'església de Sant Feliu podem veure diversos elements arquitectònics singulars. La volta de quart d'esfera que cobreix l'absis central, està feta amb pedra tosca (calcaria), material menys pesant que el granit, segurament treta de les obagues més humides dels vols del riu Noguera de Tor, també en aquest absis es poden veure

Interior de l'església: Esquerra, dues capelles. Centre, absis s. XI. Dreta, braç sud del transsepte.
restes d'arrebossat i encintat originals del segle XI. Del transsepte només es conserva el braç sud, cobert amb una volta de canó.
Dues capelles posteriorment obertes a la cara nord.
   La planta inicial podria haver sigut de tipus basilical amb tres naus, però va quedar inacabada per manca de recursos, el que fa suposar axó, és un pilar circular que es troba a una cantonada del creuer.

Interior de l'església: al fons entrada i cor, a la dreta a la cantonada del creuer observem un pilar circular.

   Dins l'església també hi podem trobar en entrar a l'esquerre una pila baptismal coberta amb una tapa piramidal de fusta, un parell d'imatges del Sant Crist de talla policromada, tres frontals d'altar del 1818, les quatre campanes de bronze del campanar, una de 1641, una de 1767, una de 1784 i l'altre de 1836, tot axó entre altres objectes pot ser no tan notables.


Pila baptismal.
Sant Crist de talla policromada.



  










   De tota manera el que he intentat fer en aquest bloc és un petit apunt sobre aquesta preciosa església romànica de Sant Feliu de Barruera, però el millor és anar a visitar-la i fer la visita guiada, per anar-hi i rebre més informació us recomano que cliqueu l'enllaç del Centre del Romànic de la Vall de Boí, allà hi trobareu tota la informació que preciseu.

Església romànica de Sant Feliu de Barruera.


Les fotografies del damunt han estat preses el 30/07 i el 02/08 del 2018.




dilluns, 22 d’abril de 2019

Cascada de Merea (Gavet de la Conca)

Cascada de Merea, un lloc per gaudir de la pau.
   La cascada de Merea la trobem en el curs fluvial del riu de Conques dins el Barranc Gran, al costat mateix de la caseria de Merea que pertany a Toló, vila que junt amb altres formen el municipi de Gavet de la Conca a la Conca Dellà, comarca del Pallars Jussà.
   Per anar-hi no és pas massa complicat, només hem d'estar un xic al cas dels desviaments, hi ha dues maneres d'arribar-hi, partint d'Artesa de Segre, amb les dues prenem la carretera L-512 fins al Coll de Comiols, allà, a l'esquerra hi ha un trencall en direcció a Sant Salvador de Toló per la L-911, el prenem i a uns 6,2 km trenquem a la dreta per una pista forestal sense asfaltar cap a Merea (senyalitzat), passats 800 m del poble, just en passar un petit pont sobre el riu de Conques, a la dreta veurem un descampat on podrem deixar el cotxe i començar la petita excursió. El dia en què vaig anar jo, aquesta carretera estava tallada poc després de tombar pel coll de Comiols, és a dir que hagué de prendre una

Planell orientatiu (1).
altra alternativa que ara ús explicaré: del coll vaig continuar per la C-1412b direcció a Isona - Tremp, passar per Benavent i a 1,1 km d'aquest poble trencarem a l'esquerra direcció Covet - Gramenet, aproximadament a 1,9 km del desviament, a l'esquerre prengué una pista forestal sense asfaltar que condueix a Gramenet, passat el nucli, a uns 2,3 km i abans de travessar el petit pont (que gairebé ni es veu) sobre el riu de Conques a l'esquerra trobarem l'espai que abans us he esmenat per poder deixar el vehicle, si encara hi és, a l'entrada veureu un deteriorat indicador que fa esmena de la ruta de la cascada. De tota manera si porteu un navegador GPS, només heu de posar les següents coordinades: N - 42º 03' 23.2''  E - 1º 03' 55.7''.

Entrada al descampat on deixem el cotxe.
    Un pic hem baixat del cotxe, és recomanable que ens calcem unes sabates d'aigua perqué el recorregut és per dins del riu, ja que no hi ha cap altra manera d'anar-hi. Veiem que el riu està just al costat d'on hem deixat el vehicle, és a dir que som-hi, peus a l'aigua i endavant riu amunt. Us deixo un petit planell per anar al salt, però veureu que no cal, no hi ha

Planell orientatiu (2).
pèrdua, us el trobareu davant mateix al cap d'un quart d'hora o vint minuts. La passejada es força agradable, sobretot a l'estiu, ja que ens podrem anar refrescant constantment tota l'estona amb les clares aigües per les quals caminem, hi ha trossos més estrets i d'altres més amples, zones amb petits gorgs que haurem de sortejar, però sempre ens trobarem al

Riu de Conques (en començar a caminar).
Riu de Conques.












Riu de Conques pel Barranc Gran.
Petits gorgs del riu de Conques.














fons del Barranc Gran que és el que ens fa de guia.
   Com he dit anteriorment, després de caminar entre quinze o trenta minuts, tot depèn del que ens encantem, en sortir d'una corba ens trobaren al nostre davant un parell de gorgs i al seu darrere caient per una paret que ens barra el pas el preciós salt de Merea, que compta aproximadament amb uns deu metres d'alçada.

Cascada de Merea dins el Barranc Gran.
Cascada de Merea amb els gorgs del seu davant.













   Com podeu veure és un lloc on es pot gaudir de pau i tranquil·litat (mentre no està concorregut), és com un petit paradís natural.

Cascada de Merea
   Bé doncs, ja vist aquest preciós salt només ens queda que tornar riu avall sobres les nostres passes cap al cotxe.

   Per acabar, us deixo amb el vídeo que vaig fer pel camí a la cascada, així veureu una mica com és el recorregut:



Les fotografies i el vídeo del damunt han sigut presos el 30/07/2018.



dijous, 21 de març de 2019

L'Engorjat de la Fou (Sant Martí de Tous)

Sant Martí de Tous.
      L'Engorjat de la Fou es troba en el terme municipal de Sant Martí de Tous a la comarca de l'Anoia, dins del curs fluvial de la riera de la Roqueta, que al pas per l'engorjat n'hi diuen riera de la Fou.
   Aquest poble té una llarga història, ja que pels seus voltants s'han trobat vestigis del neolític, però el que si podem assegurar, és que com a història documentada té més de mil anys, ja l'any 880 el comte Gifre conquerí Tous i en el 960

Parròquia i Castell de Sant Martí de Tous.
ja es parla del seu castell, baluard força ben conservat que destaca entre-mig de les cases del poble, pel seu terme podem visitar la parròquia edificada a finals del s. XIX sobre les restes d'una església gòtica de la qual es conserven algunes parts, en el seu interior podrem veure un preciós retaule dedicat a la Mare de Déu del Roser datat del 1591 i la tomba de Bernat de Tous. També ben a prop del poble es troba el Santuari de Sentfores (s. XVII) aixecat sobre una capella datada en el 1329, l'ermita romànica de Santa Maria de la Roqueta (s. XII) i al seu costat el castell de la Roqueta.
   Bé, després de fer un repàs de què hi ha per aquestes contrades, pot ser que ja sigui hora que expliqui la manera d'arribar-hi:
Planell orientatiu.
   Arribar al poble de Sant Martí de Tous no suposa cap mena de dificultat, venint d'Igualada per la carretera C-241c, trenquem a l'esquerra per la BV-2202 entrant tot seguit al poble, un pic dins trenquem a la dreta pel carrer de la Pau sense deixar-lo fins a tombar a l'esquerre pel carrer de La Fou, que més endavant es transformarà en pista de terra, travessem la riera de Tous, passem el trencall de l'hípica i al cap d'uns 2,2 km després d'haver deixat el poble, veurem a l'esquerre un petit descampat, just al costat de la riera de la Fou i poc abans de travessar-la, just en el punt GPS: N - 41º 32' 35.5''  E - 1º 31' 31.0'', a partir d'ací és més recomanable seguir a peu, així també farem cames que és salut, a uns 250 m a l'esquerra ja trobem el mirador de les parets de la Fou des d'on es veu el salt des de dalt, fem una petita parada i

El salt de la Fou des del mirador.
continuem el camí. Al cap de 200 m a l'esquerra, just quan comença un camp i bastant abans d'arribar a una corba que fa el camí, surt un corriol que baixa tot decidit cap a l'inici del camí que baixa a l'engorjat de la Fou, si no el veiéssim, seguim uns 250 m més i atenció, a l'esquerra veurem un indicador que ens fa prendre el corriol que haurem de seguir i s'ajunta amb el que us he dit abans.

Indicador que trobem en el camí.
   Ja gairebé hi som, deu de faltar uns 250 m tan sols per assolir l'objectiu, però abans anirem a veure la Cova del Diable que es troba poc després del desviament que hi ha a l'esquerra cap al saltant de la Fou, just passat el desviament, a la

Boca de la Cova del Diable.
dreta entremig dels arbres i enganxada al penya-segat trobem aquesta cavitat rocosa que compta amb una boca d'uns 30 m d'amplada, 7 m d'alçada i 6 m de fondària, observem que a la seva part nord comencen unes estretes galeries que tenen una profunditat de 28 m i acaben unint-se en una cavitat d'uns 5 m.

Boca de la Cova del Diable.
   Vista la Cova del Diable tornem sobres les nostres passes fins a trobar el desviament (ara a la dreta) cap al saltant de la Fou, abans d'arribar-hi, passarem pel costat de la balma de la Fou que ens quedarà a la dreta i als pocs metres en sortir d'una corba del camí ja entrarem dins l'Engorjat de la Fou, un llogaret idíl·lic i encantat.

L'Engorjat de la Fou.
   En entrar a aquesta gran plaça on al fons veiem el preciós saltant d'aigua que surt per entremig de les roques com si anés buscant sortir de la foscor, notes com si entressis dins un lloc màgic, la veritat és que d'ací han sortit un bon grapat de llegendes de tota mena, mentre gaudim de les vistes us n'anomenaré alguna:

Detall del saltant d'aigua.
   Una d'elles explica com un bandoler de la zona feia servir la Fou com amagatall i escapada, un altre diu com la Mare de Déu va esculpir la seva imatge en les roques, la que potser és més fantàstica és la de "La Cérvola Blanca de Tous":

Saltant de la Fou.
    Diu que un dia el senyor de Tous caçant va veure una cérvola blanca a la qual varen acorralar, en arribar al lloc on era no la varen veure, va desaparèixer i en el seu lloc es trobaren a una nena acabada de néixer, el senyor de Tous la portà al castell i l'adoptà. Passaren els anys i la nena va anar creixent fins a convertir-se en una bella donzella en edat casadora. Un jove enamorat se l'hi va declarar i ella l'hi va demanar que abans hauria de caçar a la cérvola blanca de la qual tothom encara seguia parlant, el xicot per més que ho intentava no hi havia manera de trobar aquest animaló. Passat bastant de temps, el noi va trobar a un pastor, que no era més que un bruixot, aquest l'hi va oferir la possibilitat de vendre l'anima al diable a canvi de la cérvola, aquest accedí i al cap de poc temps la va localitzar aconseguint ferir-la, tot seguint el rastre arribar a un lloc meravellós, una balma en la qual saltava una preciosa cascada, la qual formava un llac d'aigües profundes. Allà també hi trobà a la seva estimada que tenia el cap de la cérvola ferida a la seva falda. La jove donzella l'hi proposà fugir d'aquest món per viure per sempre junts. I tal com explica Elisa Vidal Mas (escriptora i investigadora de la zona), "tan bon punt ell digué que sí, el llac es va obrir i la terra els engolí per sempre. Ni ell, ni ella, ni la cérvola tornaren a ser vistos després d'aquell dia".

Saltant de la Fou
   Doncs bé, crec que ja no ens queda res més que veure ací, només dir que pel que tingui més ganes de caminar, seguint el camí que abans hem deixat per baixar ací es pot arribar al santuari de Sentfores, hi ha uns quatre quilometres, de Sentfores al castell de Tous, dos més i fins a arribar un altre cop on hem deixat el cotxe, uns tres més, un total d'uns nou quilometres, si algú ho vol fer, ja ho sap. Jo m'entorno cap al cotxe que ja és hora de buscar un lloc per fer l'entrepà, però sense deixar de fer un últim ull a aquest preciós raconet de la nostra terra:

Salt del Engorjat de la Fou.
   Pel qui no l'hi hagi quedat prou clar el camí, us deixo amb un vídeo explicatiu:



Les fotografies i el vídeo del damunt han estat preses el 30/04/2018.