Castell de Gallifa (Gallifa).

Conjunt monumental del castell de Gallifa i el Santuari de l'Ecologia dalt de l'espadat.

   El que queda d'aquest castell que es troba arran d'un espadat a 633,5 msnm dins el terme municipal de Gallifa (Vallès Oriental) es coneix des de l'any 1986 com a Santuari de la Mare de Déu de l'Ecologia.

   Per anar-hi haurem de prendre la carretera BP-1241, que va de Sant Feliu de Codines a Sant Llorenç Savall i entre els kilòmetres 5 i 6 trobarem un desviament que ens hi portarà (si anem pel cantó de Gallifa el desviament serà a l'esquerre),

Plànol orientatiu.

seguirem per una estreta pista (la qual només té un sentit de marxa) uns 350 m i ens trobarem una petita esplanada on deixar el cotxe, just al punt GPS: N - 41º 41' 18.1"  E - 2º 06' 35.7". D'aquest punt surt un caminet que puja cap al castell, que el trobarem a pocs metres. Pugem amunt i abans de tombar a la dreta cap a l'entrada ja ens trobem amb les restes de la Muralla, seguim uns metres més i ja som a la porta del recinte.

Entrada al recinte emmurallat.

   El Castell de Gallifa era un planell fortificat per unes muralles i un portal on al centre s'aixecava un turonet, on a dalt hi havia l'església de Santa Maria del Castell. D'aquesta fortificació avui en dia només en resten part de les muralles que encerclaven el cim, la capella de Santa Maria i restes d'altres edificacions, a l'extrem de ponent, per on hem entrat, es troba una torre quadrangular, de la que es conserven els seus primers dos pisos coberts amb volta i un tercer enderrocat,

Torre quadrangular al costat de l'entrada al recinte.

al seu costat, a peus de la muralla s'observen les restes d'una muralla ibèrica que data del s. VIII aC, el qual indica una població estable en el territori. A l'angle nord-est del planell (al costat d'unes antenes) observem unes altres restes adossades a les muralles, diu que eren les de l'anomenat "casalot del castell".

   Aquest castell data documentat de l'any 999 en un document de venda feta pel comte de Barcelona al vicari Bonfill. El 

Muralla del costat de la torre on al costat s'observen a sota unes restes ibèriques del s. VIII aC.

1017 el castell surt documentat com una de les afrontacions de l'alou de Castellar, que Senegunda i el seu fill Isnard veneren als comtes de Barcelona. En un document del 1060 surt anomenat un tal Ramon, fill d'Adaltrudis, vinculats a aquest castell, aquest es casà amb Rodlendis i el seu successor fou el seu fill Bernat Ramon de Gallifa que també era castlà del castell de Crarà (Moià). Pel 1115 varen heretar la fortalesa els seus fills, Ramon Bernat i Rodlendis que estava casada amb Guillem Humbert de Rocafort, d'aquesta manera, s'establí un condomini entre les famílies Gallifa, Maçanet i

Restes d'unes dependències adossades a la muralla, el que en deien "el Casalot del Castell".

Rocafort. Més tard el primogènit dels Gallifa transferí el castell a Ramon Berenguer IV, però continuant-ne sent el castlà.

   L'any 1160 fou venut o infeudat als Rocafort i l'any 1357 el rei Pere III transferí la jurisdicció d'aquest castell a Ramon de Centelles. El 1551 el baró de Centelles investí als nous esposos com a senyors del castell, però un dia després el venia a Joan Girbau.  L'any 1696 fou traspassat el domini del castell a la família Taiadella, però al s. XXVIII tornà als Girbau. El castell va perdre el seu caràcter de fortalesa el s. XVI per ser-ne només el centre la parròquia de Santa Maria del Castell.

Muralla del costat esquerre de l'entrada al recinte.

   En el 1985 el rector de Gallifa Mn. Josep Dalmau inicià la reconstrucció de l'ermita romànica de Santa Maria del Castell per fer el Santuari de l'Ecologia on estava emplaçat el castell, i aquest fou inaugurat el 13 de juliol del 1986.

   L'antiga parròquia de Santa Maria del Castell estava emplaçada en el punt més alt del turó. Aquesta església romànica

Santa Maria del castell o Mare de Déu de l'Ecologia.

del s. XI té el primer esment documentat l'any 1060 i ja l'any 1078 constava com a parròquia. Observem diferents etapes de construcció. L'absis, per les seves arcuacions llombardes se situa plenament en el s. XI, en canvi, la nau com que no té ornamentacions és més difícil de precisar-ne una data, suposadament es podria col·locar entre els segles XI i XII.

Absis de romànic llombard amb el sobre alçament amb espitlleres i campanar.

   L'ampliació de sobre alçament dels murs amb espitlleres per fortificar-la, sent l'últim recurs dels habitants de la fortalesa per resistir un assetjament, podria ser construïda en el s. XII. A la part més oriental d'aquesta ampliació, es troba un campanar de paret amb dos ulls integrat en el mur. La porta malgrat estar molt modificada conserva la seva ubicació original al mur de migdia. Se sap que l'any 1670 es realitzà una restauració i més recentment, a les últimes que es varen 

Façanes de tramuntana i ponent de Santa Maria del Castell.

fer, s'enderrocaren les estances que tenia adossades a la part de ponent, a causa del mal estat en què es trobaven, just al costat d'on hi havia hagut una torre de planta semicircular.

   En la reorganització parroquial del 1868 perd el seu caràcter parroquial perdent tota la seva feligresia la qual es repartí

Interior de l'església o Santuari de l'Ecologia.

entre les parròquies de Sant Pere i Sant Feliu de Gallifa i la nova parròquia de Sant Sebastià de Montmajor, entrant així en una fase de decadència i ruïna.

   Com he dit abans, el rector de Gallifa Mn. Josep Dalmau va prendre aquesta capella que ja estava en estat ruïnós i la va ben restaurar, com que la imatge barroca de la verge l'any 1919 es dugué cap a la parròquia de Gallifa i després de la 

Mare de Déu de l'Ecologia.

guerra civil diuen que va desaparèixer, ell va posar l'actual que és una rèplica d'una imatge romànica del Pirineu feta per l'escultor P. Pontí, de Vic, i batejada com a Mare de Déu de l'Ecologia.

   En definitiva, que el recinte del castell i l'església són en l'actualitat el Santuari de l'Ecologia, espai on es veneren religiosament els valors de l'ecologia i el muntanyisme. Tot el recinte és un gran parc des d'on s'albiren precioses vistes i

Amfiteatre del Santuari.

on es troba una zona de pícnic, un parc pels infants i nombrosos escrits enlairant els valors abans dits, entre altres coses.

   Per acabar una última cosa, quan hi vaig anar, demanaven dos euros per entrar, és pel manteniment del Santuari, si us plau, no us escaquegeu, col·laborem perquè sinó, les poques joies de la nostra història que ens queden s'aniran a fer punyetes.

Vistes des del mirador.

Les fotografies del damunt han estat preses el 13/06/2025.

De Cadaqués a Cap de Creus (Alt Empordà).

Platja des Portal amb el vaixell turístic "Isla de Bes".

   Avui farem una excursió ben diferent de les que hem fet normalment, però és que per conèixer les meravelles del nostre petit país des d'un altre punt de vista, hi ha cops que s'ha de canviar de mitjà de transport.

   Viatjarem fins al poble costaner de Cadaqués on deixarem el cotxe ben aparcat a un dels seus bonics i pintorescs carrers o bé a un dels pàrquings que hi ha al poble. Ben deixat el vehicle ens dirigirem cap a la platja "des Portal", que es

Casino de l'Amistat.

troba a la dreta (mirant al mar) del Casino de l'Amistat. Just abans d'entrar a la platja trobarem unes casetes on venen els tiquets per fer un petit creuer fins a Cap de Creus, comprem les entrades i cap al vaixell. Un pic dins la nau només cal esperar que pugi el capità i ens faci cap a la mar.

Sortint de Cadaqués.

   A la fi i a punta de migdia sortim de la platja, ens esperen uns 90 minuts de viatge entre les ones pel mig de la mar. El vaixell enfila directe cap al seu destí, tot i haver-hi bona mar sempre hi ha una mica d'onatge. A la nostra dreta veiem la punta i far de cala Nans, la punta des Bau d'en Martí i la punta de sa Ocelleta, mirant cap a l'esquerre la famosa roca d'es

(D'esquerre a dreta) Punta de sa Ocelleta, punta des Bau d'en Martí i punta i far de cala Nans.

Es Cucurucuc.

Es Cucurucuc i al fons Cadaqués.

Cucurucuc, la qual vorejarem per seguir la costa i ja no pararem fins a arribar al Cap de Creus.

   El viatge és plàcid, la brisa marina t'acaricia la cara, l'olor de mar t'afalaga, malgrat trencar de les ones contra el vaixell la sensació de pau és immensa, una bona estona per gaudir de la mar i els paisatges que ens brinda la nostra preciosa Costa Brava.

Cap de Creus.

Far del Cap de Creus.

   De mica en mica, però sense trigar gaire estona ens posem sota el far del Cap de Creus tot seguint fins a passar la Punta de s'Infern on al seu darrere trobarem la cova de s'Infern i una vista del Cap de Creus. Aquesta cova ja era coneguda des de temps immemorials per la gent de la zona i els pescadors, també sembla aparèixer en un vell plànol del

Cova de s'Infern.

principat del s. XVII (Boscano 1687), en l'actualitat part de la cova està sense sostre a causa d'un esfondrament que es va produir fa molts anys. Quan hi entra la llum del sol fa uns preciosos espectres lluminosos a les parets, aquest efecte es produeix tan sols dos cops a l'any i és molt bonic de veure.

Cala Fredosa.

   Vista la cova girem i tornem enrere, però aquest cop apropats a la costa per veure les cales més emblemàtiques d'aquest trosset de costa. La primera que visitarem es cala Fredosa, en aquesta cala es feia una foguera on s'agafava el foc per encendre el far, encara es pot veure el caminet que enllaça la platgeta i el far. Seguirem el camí tot parant a cala

Cala Jugadora.

Cala Bona.

Jugadora i seguidament a cala Bona on el vaixell es va parar per si algú volia prendre un bany, al cap d'un quart d'hora vàrem reprendre el viatge enfilant cap a gran badia de Guillola on a part de trobar en l'interior la cala i platja que porta el seu mateix nom, també es troben la platja de Sant Lluís, la platja d'en Noves i la platja des Jonquet, com es pot veure és

Badia de Guillola.

una bona badia. Després de voltar la Badia de Guillola tornarem a mar obert per dirigir-nos cap a Port Lligat, on entrarem i veurem des del mar la casa-museu del pintor Salvador Dalí amb uns prominents ous blancs sobre les construccions del seu jardí. Ben voltat Port Lligat engeguem motors cap a Cadaqués, tot passant pel davant de l'illa de Port Lligat, tornarem

Casa-museu de Salvador Dalí.

Illa de Port Lligat.

a passar pel costat del Cucrucuc, entrarem a la badia de Cadaqués arribant i desembarcant a la platja.

Cadaqués.

   Un pic arribats al poble possiblement ja serà l'hora de dinar, allà trobarem un gran assortit de restaurants de tota mena i per totes les butxaques. A ben dinat podem fer un vol pel nucli antic del poble el qual és força pintoresc. Entrarem en aquesta part més vella per la plaça del Dr. Trèmols, que ens queda al davant de les casetes on hem comprat els tiquets  

Plaça del Dr. Trèmols.

Antic portal d'entrada a la zona emmurallada dit "es Portal".

pel vaixell, al fons hi ha una mena de túnel i enfilarem amunt per allà tot passejant pels seus antics carrerons fins a arribar a dalt de tot on es troba l'església.

   Aquest poble, el qual és el més oriental de Catalunya ja és documentat com a port l'any 1030, més endavant com a vila i castell i l'any 1279 es documenta l'església. Inicialment, fou un condomini del monestir de Sant Pere de Rodes i del comtat d'Empúries. La major part de la població estava dedicada a la pesca, i tenia privilegis dels comtes d'Empúries per

Carrer del Call.

Un altre carrer pintoresc.

formar host o cavalcada en les accions originades al mar o des d'ell. Durant els segles XIV, XV i XVI el poble patí innumerables atacs de pirates i corsaris, l'any 1444 l'arxiu de la vila fou cremat en un atac, un dels més recordats fou efectuat pel corsari otomà Khair ed-Din Barba-Rosa, el qual va saquejar el poble i cremar l'església. Entre els segles XIII i XVI el nucli de la població es trobava tot dins les muralles. D'aquesta part antiga encara se'n conserva una de les portes

Església de Santa Maria de Cadaqués.

Altar major de l'església.

d'entrada a la vila, dita "es Portal", també la torre de "sa Fusta d'es Baluard" que està a la casa de la vila i molts murs de cases de la Punta d'es Baluard estan formats per parts de la muralla. No fou fins al segle XVII que es començaren a fer cases a l'exterior de la muralla. Entre els segles XIX i XX comença a expandir-se més la població, ja que a part de l'explotació pesquera se li sumà el conreu de la vinya, sobretot en la varietat de la garnatxa. Amb l'obertura de la carretera a principis del segle XX es trencà l'aïllament i es comença a construir tant a la vila com a les ribes, arribats els

Carrer del nucli antic.

Carrer Església.

anys seixanta (del s. XX) amb l'explosió turística, molta burgesia catalana i gent estrangera hi construïren les seves segones residencies, més tard apartaments fins a quedar el poble tal com el veiem ara. Sort que sempre hi hagué un grup d'intel·lectuals que volgueren conservar els trets de folklore i arquitectura tradicional, per això el poble continua tenint aquest encant de poble pescador.

Cap de Creus.

   Després d'haver donat aquesta bonica volta ja pot ser que no tinguem temps de fre res més, anirem a buscar el cotxe i cap a casa.

   Segons tinc entès, crec que des de la vila de Roses també surt algun vaixell que fa aquesta ruta, diu que dura unes quatre hores i en tindre més recorregut també com és de lògica surt una mica més cara.

 

Les fotografies del damunt han estat preses el dia 18/08/2025.

Cascades de la Tinta i Raspamala (Alt Àneu).

Vistes des del Parc Natural de l'alt Pirineu.

  Aquest parell de cascades les trobem dins el Parc Natural de l'Alt Pirineu, dins el terme municipal de l'Alt Àneu al Pallars Sobirà. Per arribar-hi ens haurem de desplaçar fins al poble d'Alós d'Isil i continuar fins a arribar al Refugi del Fornet, punt on entrarem al parc, des d'ací com ja sabeu pel cop que vàrem anar a la Font de la Tosca i a Montgarri l'asfalt es converteix en pista. Continuarem amb el cotxe com si volguéssim anar a aquest últim lloc per la pista de Bonabè. Passats

Plànol orientatiu.

5,1 quilòmetres del Refugi del Fornet arribarem al pont de la Perosa on hi han avituallat un aparcament pels vehicles, allà deixarem el nostre, just al punt GPS: N - 42º 45' 11.3"  E - 1º 05' 07.2". Recordeu que aparcar en llocs no autoritzats és motiu de sanció, a més hem vingut a gaudir de la natura, no a destruir-la. Ben deixat el cotxe i abans de començar a caminar, dir-vos que avui m'acompanya, una persona ben coneixedora d'aquestes contrades i de l'alta muntanya: el meu

El meu germà i jo.

germà Andreu, millor companyia impossible.

   Comencem a caminar prenent el camí de Clavera el qual surt del mateix aparcament en direcció nord, tota l'estona anirem vorejant la Noguera Pallaresa, hi ha trams de tota mena, uns amb sol i d'altres amb ombra, a la dreta ens queda el bosquet de Perosa i a l'esquerra el riu, el camí és molt planer quasi sense desnivell, només amb una lleu pujada, més

Començament del camí de Clavera al costat de la Noguera Pallaresa.

endavant trobarem camps amb ruscs d'abelles, aquí la mel ha de ser bona perquè sí. És tot un espectacle natural poder caminar per ací. Al cap d'un kilòmetre i cent metres arribarem al barranc de la Tinta, el qual desguassa a la Noguera Pallaresa formant una bonica cascada. En època de fortes pluges gairebé no es pot seguir pel camí, ja que l'aigua et pot 

Cascada de la Tinta.

Cascada de la Tinta.

portar cap a baix el riu. Després de fer quatre fotos continuem la marxa, ara sí que ens ve una mica de pujada, el desnivell augmenta, fins que a uns 250 m el camí es divideix amb dos, el de la dreta tira amunt cap a l'estanyet de Clavera, que està a uns quatre kilòmetres d'aquest punt i amb forta pujada, però nosaltres seguim pel camí de l'esquerre

Verds prats que trobem pel camí.

La Noguera Pallaresa.

tot travessant els prats de Clavera amb lleu baixada. Passats 430 m arribarem al barranc de Clavera que també portava aigua, el travessem i seguim camí, ara ens tornarem a apropar al riu travessant per verds i humits prats, al cap d'uns 990 m arribarem al que en principi era el nostre destí, el barranc de Raspamala on trobem la cascada que porta el seu mateix

Cascada del barranc de Raspamala.

nom, la qual travessa el camí igual que la de la Tinta, però la seva formació geològica és ben diferent, aquest cau en dues fases, formant una petita bassa entremig, sent la seva base una gran mole de roca pelada. Allà anem buscant llocs

Jo fent equilibris per fer una foto.

L'Andreu baixant cap a la llera del riu.

per poder fotografiar-la i també explorem una mica la zona, això sí, sense banyar-nos i evitant que la nostra presència pugui alterar l'entorn. Aquí com que era d'hora decidirem continuar el camí fins al pont de Montgosso que travessa la Noguera Pallaresa i és d'on surt el camí que va a parar a la pista de Bonabé per poder fer una circular tornant enrere cap

L'Andreu situant les muntanyes del voltant.

Prats que envolten el barranc de Montgosso.

a l'aparcament de la Perosa on tenim el cotxe. Passarem pel bosc de Montgosso, travessarem el Barranc de Montgosso on hi havia uns prats amb unes vistes impressionants, és un punt on no saps ben bé cap a on mirar, seguidament tornem a entrar a la boscúria i als pocs metres ens trobem ja al nostre davant el pont de Montgosso, des del barranc de Raspamala ací hi ha uns 880 m. Com que el camí fet era tan bonic i la diferencia de kilòmetres de tornada era pràcticament igual per un cantó com per un altre, decidirem tornar sobres les nostres passes cap al cotxe pel mateix lloc, encara que hi havia uns 300 m més de camí, però valia la pena.

   Per si no us ha quedat prou clar el camí, us deixo amb una petita pel·lícula de l'excursió:

Les fotografies i la pel·lícula del damunt han estat preses el 06/08/2025.