Castell de Montbui (Bigues i Riells).

Entremig de roures i alzines ens apareix el castell de Montbui.

   El castell de Montbui el trobem a 543,2 msnm, dalt del turó que porta el seu mateix nom i al seu costat hi ha l'ermita romànica de sant Mateu, tot aquest conjunt pertany al municipi de Bigues i Riells (Vallés Oriental). L'any 1949 fou declarat bé cultural d'interès nacional (BCIN) i l'any 1986 passà a ser propietat de l'ajuntament. 

Plànol orientatiu.

   Per anar-hi no és gens difícil, si venim de Caldes de Montbui per la carretera C-59, només entrar a Sant Feliu de Codines, abans d'arribar a la primera rotonda, trencarem a la dreta pel carrer del Dr. Fleming i al primer a l'esquerre per prendre seguidament l'avinguda del castell de Montbui cap a la dreta, seguirem per aquesta avinguda uns dos kilòmetres tot travessant la urbanització dels "Saulons d'en Déu" i entrant al terme municipal de Bigues i Riells, passada aquesta distància, a la dreta trobarem l'indicador del castell i un bon espai per deixar el vehicle, just al punt GPS: N - 41º 39' 51.8"  E - 2º 10' 30.8".

Esplanada on deixarem el cotxe.

   Ben aparcat el cotxe prendrem un camí que surt pel costat de l'esplanada cap amunt tot enfilant-se cap al turó, mentre caminem, per entremig dels arbres gaudirem de precioses vistes del Vallès i en un dia clar es pot veure Barcelona i el Tibidabo, però de seguida sobre nostra a l'esquerre ja tenim les primeres vistes del castell de Montbui.

Castell de Montbui des del camí  tot pujant.

  Poc abans d'arribar al cim del turó, tot prenent l'última corba i també a la nostra esquerra, veurem l'absis de l'ermita la qual visualitzarem sencera en arribar a dalt de tot al mateix costat del castell, en l'actualitat es troba tancada amb portes de fusta i no podem veure el seu interior.

Ermita de Sant Mateu de Montbui.

Absis de l'ermita de Sant Mateu de Montbui.

    Aquesta església romànica ja és esmenada l'any 1058 entre les set parròquies de la baronia de Montbui, fou parròquia del poble que portava el seu mateix nom, el qual està integrat dins del municipi de Bigues i Riells. A causa del despoblament, l'any 1156 es va unir a la parròquia de Bigues i el 1584 a la de Caldes de Montbui, retornant l'any 1623 un

Façana de l'ermita de Sant Mateu de Montbui.

Ermita de Sant Mateu de Montbui.

altre cop cap a Bigues. Per culpa de l'aïllament del lloc, al segle XVIII es construí una altra església al pla, prop de can Carreres, perdent Sant Mateu les funcions de parròquia i amb els anys quedant en l'oblit ací dalt del cim.

   L'església és d'una sola nau rectangular coberta amb volta de canó, capçada per un absis interiorment de ferradura i a l'exterior semicircular, cobert amb una volta esfèrica d'origen preromànic. Té dues finestres, una a l'absis i l'altra al mur de

Ermita de Sant Mateu vista des de la muralla del castell de Montbui.

migdia. La porta és a la façana de ponent i al seu damunt hi ha un ull de bou, el campanar de cadireta (aquests últims elements són molt posteriors que l'absis) i en l'actualitat està força restaurada. 

   El castell de Montbui el trobem al costat de ponent de l'ermita de Sant Mateu, és de planta trapezial i l'aparell dels murs

Restes del castell de Montbui.

(sobre tot el nord) és de pedres poc treballades i irregulars, el que fa pensar que data del segle X, encara que la distribució interior és més pròpia d'una construcció romànica. El mur nord és el més ben conservat on podem observar la seva construcció amb "opus spicatum", ací hi havia una gran sala i al costat de ponent una cambra coberta la qual podria

Plànol amb les fases de construcció del castell, el trobem en entrar al recinte.

ser una cisterna. La porta principal de la fortalesa estava situada al mur sud i pel que sembla tot el castell era envoltat per una muralla externa construïda entre els segles XIV i XVI.

      La primera referència que trobem del castell de Montbui és de l'any 987. Al 995 fou infeudat a Gombau de Besora el 

Cambra coberta, possiblement una cisterna.

Entrada principal del castell.

 

qual en morir l'any 1050 l'hi deixà a la seva filla Guisla que estava casada amb Mir Geribert príncep d'Olèrdola, un important líder de les revoltes feudals contra els comtes de Barcelona, a causa d'això el compte Ramon Berenguer I (comte de Barcelona) es negà a deixar fer el traspàs de l'herència, fins que l'any 1059 varen fer les paus i el comte donà

Paret de la cara nord amb "opus spicatum".

Gran sala de la cara nord.

a Mir Geribert les terres que formarien la baronia de Montbui. Durant els anys el castell va anar passant per diverses mans fins que al  1240 va ser comprat pel bisbe de Barcelona. Entre el 1308 i el 1331 el castell fou reconstruït prenent la forma que veiem ara. El bisbe va fer de la fortalesa una presó episcopal on es tancaven els clergues que havien fet algun

Cambra en entrar al castell a l'esquerre. 

Cambra en entrar al castell a la dreta.

delicte i els criminals laics que estaven sotes la jurisdicció episcopal. A finals del segle XIV el castell i la baronia passaren a mans del rei Martí que el 1408 vengué a Ramon de Torrelles, senyor de la Roca, i seguí dins el seu llinatge fins al 1490,

Escales i passadís abans d'arribar a la gran sala a la dreta. 

Cambra al final del passadís.

any en què es va traspassar als consellers de Barcelona tot mantenint la baronia fins a arribar als fets del 1714 en qué passà a la corona i per ordre dels Borbons fou enderrocat igual que la majoria de fortaleses catalanes.

Muralla exterior del castell.

Part de la muralla del castell que encara es conserva.

   Des de dalt de la fortalesa es gaudien d'unes bones vistes, el que feia que el castell sempre estigés previngut de qualsevol atac.

Vistes des de dalt del castell.

   I ja res més, un pic vist tot aquest conjunt monumental del castell de Montbui i l'ermita de Sant Mateu només ens queda que tornar sobres les nostres passes cap al cotxe satisfets d'haver trepitjat terres nobles dels nostres avantpassats.

   Ara us deixo amb un petit vídeo explicatiu de l'estada al castell:

Les fotografies i la pel·lícula han sigut preses el 07/02/2022.

El Salt de la Minyona (Tavèrnoles).

 

Vista del Salt de la Minyona des de la carretera que va a Vilanova de Sau.

   El Salt de la Minyona el trobem dalt dels cingles dels Munts dins el terme municipal de Tavèrnoles, just a l'esperó rocós conegut com la Mare de Déu dels Cingles, dit així perquè l'any 1960 un grup d'escoltes de Vic hi varen col·locar un pedró

Pedró en homenatge a la Mare de Déu col·locat a la punta de l'esperó.

en homenatge a la verge. 

La part més àlgida del cingle (lloc per on caminem) té una alçada d'uns 850 msnm i pertany al municipi de Tavèrnoles, però just en començar la caiguda, mirant cap al final del mirador on hi ha el pedró, a la dreta pertany a Sant Sadurní d'Osormort i a l'esquerre a Vilanova de Sau.

Plànol orientatiu.

   Per anar-hi no és pas gens complicat, venint de Folgueroles per la carretera N-141d en direcció cap a Vilanova de Sau, passats uns 2,6 km de la rotonda en la qual també s'entra al poble, trobarem a l'esquerre de la carretera la Creu del Pont del Vent, d'allà surt la pista que haurem de prendre i continuar durant 4,3 km fins a arribar al nostre destí, si porteu GPS només haureu de posar-li aquestes coordinades: N - 41º 56' 03.3"  E - 2º 22' 09.0".

Pàrquing on caben uns cinc o sis vehicles.

   En arribar deixem el cotxe ben aparcat en el lloc que hi ha habilitat per fer-ho i allà mateix ja veiem el corriol que surt cap al mirador, al seu començament trobarem una placa on s'explica la llegenda que hi ha sobres aquest preciós llogaret:

Començament del corriol que ens porta cap al mirador.

   Diuen que al mas dels Munts hi havia una minyona que era molt devota, no faltava mai a les misses que feien a la Verneda, la qual era la seva parròquia. Un diumenge anava molt tard i quan encara era dalt els cingles, va sentir el repic de les campanes anunciant el començament de la missa. Sense pensar-ho dos cops va saltar cinglera avall per fer més via. Miraculosament, no l'hi va passar res i arriba puntualment a la celebració de l'eucaristia. En sortir de l'ofici, explicà als veïns el que l'hi havia succeït. La gent s'ho va mig creure, ja que era una noia molt devota i mai deia mentides, però un veí, que no era més que el dimoni disfressat, la va temptar dient-li que allò no podia ser, que ell no s'ho creia. Llavors, aquest malvat l'hi va prometre unes sabates noves si tornava a fer-ho. Ella innocentment i per cobdícia va tornar a repetir el salt, tanmateix aquest cop no l'hi va sortir bé, es va matar. Des de llavors per això d'aquest lloc se'n diu: El Salt de la Minyona.

Mirador des de dalt de la cinglera.

   Des de la punta del mirador a baix de tot, mirant cap a llevant es pot albirar en mig d'una ampla plana l'antiga parròquia de Sant Feliu de Planeses, al costat mateix del mas la Verneda. També podem gaudir de precioses i àmplies vistes, d'una bona part de les Guilleries, des del Montseny fins als cingles de Tavertet i el Far. Davant, a sota, les valls d'Osormort i Vilanova de Sau i si ens tombem cap a la dreta, veurem amb claredat els Rasos de Peguera, el Pedraforca i el Cadi Moixeró.

Vilanova de Sau, al fons cingles de Tavertet i del Far.

Guilleries i vall de Vilanova de Sau.

Vall d'Osormort i al fons el Montseny.

Rasos de Peguera i Pedraforca.

   Un pic hem gaudit d'aquestes precioses vistes, podem acabar de pujar a peu fins al cim dels Munts, ho tenim a tocar, ens separen d'ell uns 250 m, allà hi trobarem una casa, i des del seu darrere podrem gaudir de precioses vistes dels Pirineus.

Vistes del Pirineu i Prepirineu des dels Munts.

   I ja res més, només ens queda que anar cap al cotxe i tornar enrere per on hem vingut, però abans, podem passar un altre cop pel mirador del Salt de la Minyona per tornar a paladejar les precioses vistes que hem gaudit des d'allà.

Mirador del Salt de la Minyona.

Les fotografies del damunt han estat preses el 07/12/2021.

Pla de Prats (Campelles)

 

Pla de Prats.

   Pla de Prats és un preciós paratge situat dins el terme municipal de Campelles a la comarca del Ripollès (Girona). En aquest llogaret si ho sabem apreciar, trobarem la pau que ens dóna la natura quan caminem pausadament per dins dels seus llisos prats i frondoses boscúries, és un espai que es pot convertir en lloc d'inspiració i de meditació per nosaltres, en definitiva, és un lloc on un es pot relaxar tot un dia.  

   Per arribar-hi no és gaire complicat, només saber que hi ha un tros de pista en mal estat i cal anar amb compte, recomano no pujar a ple hivern o quan està nevat, pot ser perillós i no cal que passem cap mala estona. Sortirem de Campelles en direcció  cap al Baell per la pista que surt des del cementiri del poble, ací la pista és força bona, passat 1,3

Plànol orientatiu.

km arribarem a una petita zona de pícnic dita "La Plaça de les Fonts", lloc d'on surt el camí cap a la font dels Llemoners (indicat), continuem tot prenent una corba a l'esquerre, al final d'aquesta surt una pista a la dreta que travessa un pas ramader, la pista és bastant pedregosa, però anat amb compte hi pot passar quasi qualsevol vehicle, haurem de fer uns

Pel camí a les clarianes del bosc es deixa veure el Puigmal.

2,7 km per ella fins a arribar al nostre destí. El paisatge és espectacular, el camí s'endinsa per frondoses boscúries, de tant en tant entremig dels arbres i en les clarianes del bosc podem veure els cims que ens envolten, també passem per petits prats a on de vegades es pot veure algun ramat de cavalls pasturant. Poc abans d'arribar la pista torna a estar emporlanada, sembla com si el llogaret ens volgués donar la benvinguda, 250 m després, en una corba a la dreta veurem

Entrada al recinte del refugi.

Esplanada per deixar els vehicles.

un descampat a l'esquerre, és un lloc condicionat per deixar-hi els vehicles, ja hi hem arribat. Deixem bé el cotxe i a l'altra banda de la pista veurem "l'entrada" al recinte on es troba el refugi de Pla de Prats, només entrar-hi passem pel mig d'una petita zona de pícnic i passats els primers arbres, al nostre davant se'ns obre un preciós prat on al seu final veiem

Refugi al fons del prat.

Font, barbacoes i refugi.

l'edificació del refugi, al seu costat hi ha una taula de pedra, unes barbacoes i més avall una font. Si el refugi per dintre estès en bones condicions és un lloc ideal per passar uns dies, però la falta de civisme d'alguns brètols l'ha deixat molt

Refugi de Pla de Prats.

malmès (almenys pel que m'ha semblat quan jo hi he estat), fora d'això és un edifici de pedra força ferm. Aquest refugi es troba a una alçada de 1559 msnm i quasi cada cop que hi he anat he trobat algun cavall pasturant per les seves rodalies,

Cavalls pasturant.

Cavalls pasturant.

per això és aconsellable portar els gossos fermats i no molestar als animals de pastura. Si seguíssim la pista amunt, aniríem a parar al coll de l'Erola i d'allà un altre cop cap a Campelles, però aquest tros de moment encara no l'he fet, avui em dedicaré a passejar pels frondosos boscos de la rodalia del refugi, toca relaxació i meditació. M'acompanyeu? ...

Boscúries de Pla de Prats.

   Quan m'endinso dins del bosc i veig aquestes boixedes que encara queden per ací a dalt, eren tan comuns pocs anys enrere per llocs més baixos com per exemple a 800 msnm i ara en canvi estan pràcticament extingides o sense fulles per culpa d'una plaga vinguda d'Àsia a causa del canvi climàtic (l'arna del boix, Cydalima Perspectalis), em pregunto, quan s'escalfi més el planeta d'ací a uns anys també arribaran ací dalt deixant-ho tot devastat i el bosc ben nu, tot serà una cadena, ja que sense les boixedes, on s'amagarà el rovelló?, hi haurà més plantes que aniran desapareixent a causa de

tot això?, i nosaltres, que fem per impedir-ho?, doncs ben poca cosa o res, potser per què malauradament no està en les nostres mans, però el que sí que podem fer, és mantenir el bosc net i sense malmetre'l quan estem passejant per ell, amb el bé que s'està en el bell mig de la natura respirant i sentint l'olor de les plantes, el silenci només trencat pel cant dels ocells, la pau interior que trobem dins d'ella, però no, sempre em trobo amb alguna llauna o ampolla que algun descuidat o brètol ha llençat per allà al mig, per què som així?, tant costa tindre una mica més de cura?

   Amics, cal que ens hi posem de valent, eduquem als nostres fills i néts perquè tinguin cura de la natura, orientem a les persones que no estan acostumades d'anar per ella, si veiem a algú deixar brutícia, animem-lo a recollir-la ensenyant el que s'ha de fer, si la cosa no va fent un tomb els nostres successors viuran en un desert i un caos. No tallem la vida a la nostra mare natura. 

   I ja res més, després de fer aquest bonic vol pel mig del bosc tornem cap al cotxe i cap a casa, però, us deixo una última reflexió, serem capaços de fer alguna cosa davant d'aquest gran problema que tenim amb la nostra mare natura?, penseu que ens hi va la nostra vida i la dels nostres descendents ...

Les fotografies del damunt han estat preses els dies 28/09/2020, 27/07 i 18/10/2021.