En aquest bloc anirem visitant alguns llocs del nostre país: Catalunya, el que està ple d'indrets pintorescs i de gran bellesa,
tant natural com humana.
Els aiguamolls de la Moixina els trobem en el paratge de la Deu i la Moixina al costat de la capital de la Garrotxa, Olot, formant part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. És una zona considerada i declarada Reserva Integral d'Interès Geobotànic dins del parc, en l'interior es troben dues de les més importants fonts d'Olot, la de la Deu i la de la Moixina.
Plànol orientatiu.
Per arribar-hi és molt fàcil, vinguem per on vinguem hem d'anar a buscar l'Avinguda Sant Jordi d'Olot i seguir-la fins a arribar a la rotonda on es creua amb la carretera de la Deu, allà tombarem com si volguéssim sortir d'Olot per aquesta carretera seguint-la uns set-sents cinquanta metres fins a trobar l'aparcament del recinte, el qual ens quedarà a l'esquerre al punt GPS: N - 42º 10' 00.9" E - 2º 29' 10.5".
Can Masdavall i al fons a la dreta la capella de la Salut de la Moixina.
Ben deixat el cotxe continuarem el camí a peu per dirigir-nos cap a la capella de la Salut de la Moixina, lloc on comença l'itinerari. Aquesta esglesiola d'una sola nau, capçalera quadrada, capçada per un teulat a dues aigües i un campanar de cadireta, es construí per iniciativa del rector de la parròquia de Sant Esteve d'Olot Mn. Joan Delgar. Tot va ser degut al fet
Capella de la Salut de la Moixina.
que els pagesos d'aquella zona els hi quedava la parròquia a més de mitja hora de camí i cansats després del jorn diari se'ls hi feia molt feixuc d'anar a fer les seves oracions. Els terrenys els va donar en Narcís Conill i es comença a construir el 27 de setembre de 1883, amb l'ajut i almoines dels veïns acabaren les obres el 15 d'octubre de 1884. L'any 1942 va ser restaurada degut a les destrosses de la Guerra Civil i es tornà a restaurar l'any 1984.
Entrem dins el bosc de la Moixina.
Rec de Revell.
Passem la capella i entrem dins la boscúria on resideixen uns roures monumentals dignes de ser vistos, aquest paratge, és travessat pel rec dit de la Moixina. Aquesta zona quan no hi ha sequera, sempre està amarada d'aigua, ja que és el reducte d'un immens llac que en l'antiguitat cobria tota la plana olotina, el qual es va eixugar quan l'envaí la lava
Zones inundades.
Zones inundades.
del volcà Croscat. En aquest espai d'humitat constant on es compagina l'aigua que brolla de la terra, amb la que cau de la pluja ens troben una gran varietat d'espècies vegetals, ja que tant n'hi ha d'aquàtiques com de terrestres convivint totes amb gran harmonia. Com també a totes les zones humides hi ha una bona riquesa faunística, pel fet que moltes aus migratòries ho fan servir de parada.
Arbre tombat a la llera del camí.
Parella d'ànecs de coll verd a la llera d'una bassa.
Aquest espai fou bressol de la inspiració d'artistes, tant de les lletres com de la pintura, bon exemple en tenim amb els pintors de l'Escola Paisatgista d'Olot que iniciaren un nou estil pictòric a mitjans del s. XIX.
Anem continuant i arribarem a les basses d'en Broc, allà és rar no veure algun ànec per la seva llera, realment és un lloc que inspira a l'art.
Una de les basses d'en Broc.
Podríem dir que ja hem passat de la meitat del nostre camí, és un passeig que es fa de pressa, però pot ser que t'hi passis tot el matí, ja que et vas parant a cada moment admirant el paisatge que t'envolta. El camí ens portarà cap a la carretera del Triai on tombarem a la dreta per anar a trobar la carretera de la Moixina i tornar cap l'aparcament que ens quedarà a uns dos-cents metres. Però abans, ja que està al costat de l'aparcament, ens dirigirem cap al restaurant de la Moixina on trobarem la bonica font que porta el seu nom. Aquesta font és molt peculiar a Olot, brolla amb força intensitat
Passeig de la font de la Moixina
a un lloc ben condicionat amb sis brocs, recs, bancs i berenadors, sobre seu destaca una placa de marbre amb data de 1890. El seu raig d'aigua constant acaba formant un petit rierol que s'ajunta amb la font de Santa Anna i amb els reguerols de les altres deus del voltant, formant entre tots el rec de Revell.
Font de la Moixina.
Com podeu veure hem fet una bonica matinal, ara vosaltres mateixos o a buscar alguna zona de pícnic o ací al costat hi ha bons restaurants, sigui com sigui, no podeu passar fam. I per si no ha quedat prou clar, us deixo amb la pel·lícula del matí.
Les fotografies i la pel·lícula del damunt han estat preses el 17/04/2025.
El gorg del molí del Cingle el trobem dins el terme municipal de Prats de Lluçanès, pràcticament enganxat al poble i al costat del molí que l'hi dona el nom, dins el curs fluvial del torrent de Merdinyol i en un paratge preciós. Tot això ho trobem dins la comarca del Lluçanès a la província de Barcelona.
Per arribar-hi no és pas gens difícil, entrarem al poble de Prats de Lluçanès des de la C-62 per la C-154 o avinguda de
Plànol orientatiu.
Pau Casals tot recta fins a empalmar amb la carretera B-432, la qual seguirem uns dos kilòmetres fins a trobar un desviament a la dreta (entre el kilòmetre 10 i 11 de la carretera) on hi ha un petit indicador que posa "Molí del Cingle", prendrem la pista i a uns tres-cents metres ja ens posarem quasi davant del molí, per allà deixarem el cotxe ben aparcat sense que destorbi el pas i seguirem a peu, el punt GPS per deixar el vehicle és mes o menys: N - 41º 59' 49.1" E - 2º 02' 05.5".
Molí del Cingle i al fons el salt.
Com podreu comprovar no haurem de caminar gaire, ja que tot ho tenim al nostre davant, això sí, tingueu cura de no entrar a cap propietat privada, es pot veure sense entrar enlloc.
El molí del Cingle és una edificació del s. XVII tal com indica la pedra que hi ha a la llinda de la porta, la qual té una inscripció on es llegeix: "et Serra me fecit any / 1683", però també se sospita que la part antiga fos anterior.
Salt al costat del molí.
Si seguim pel costat del torrent i ben aviat arribarem als peus del gorg. Aquest gorg és ample, però no té massa profunditat, l'aigua cau al gorg d'una alçada de deu metres sobre unes pedres que es varen despendre del cingle. És recomanable visitar-lo després de generoses pluges, ja que sol baixar normalment amb poca aigua.
Salt i gorg del molí del Cingle.
Les fotografies del damunt han estat preses el 09/04/2025.
Confluència entre la riera de Castellcir i el torrent del Bosc, punt on neix el riu Tenes.
El riu Tenes neix dins el terme municipal de Castellcir a la comarca del Moianès, el llogaret, ara ben amagat, el trobem sota una petita cascada en la confluència de la riera de Castellcir, la qual es forma al "Pas de la Tuna" per la unió dels torrents de la Sauva Negre i de la Penyora, i el torrent del Bosc que neix a l'extrem sud-oest del camp de les Perera al municipi de Sant Martí de Centelles.
Plànol orientatiu.
Per anar a veure aquest naixement no és gaire difícil, ens haurem de desplaçar fins al municipi de Castellcir per la carretera BV-1310, entrarem pel carrer Major fins a arribar a una petita rotonda on es troba el casal del poble, allà trencarem a la dreta per l'avinguda de Sant Quirze fins a arribar a l'altura del número disset on deixarem ben aparcat el cotxe, just al punt GPS: N - 41º 45' 27.5" E - 2º 09' 01.0". D'aquell punt ens surt un carrer per l'esquerra que ben aviat es
Des del camí, al fons del prat es veu l'església romànica de Sant Andreu de Castellcir.
transformarà amb pista forestal, l'anem seguint a peu, és tot baixada i boscúria, si tenim sort pot ser que veiem algun cabirol i unes bones vistes de l'església de Sant Andreu de Castellcir, passat poc més d'un kilòmetre trobarem un altre camí que ens sortirà per l'esquerre, el qual haurem d'agafar. Trencarem doncs pel nou camí, als pocs metres passarem al
Masia de "La Codina".
costat d'una bassa i més endavant per sota la masia de "La Codina" la qual data del s. XIII encara que no en quedi cap vestigi de l'època, se suposa que es diu així perquè està edificada sobre una roca codina. Més endavant, trencarem per un corriol que ens surt a la dreta, aquest ens portarà cap a la masia de "La Vileta" la qual també data del s. XIII, un xic més avall, prendrem un altre camí cap a l'esquerre, en direcció cap a la riera de Castellcir, passarem per la casa nova de
La Vileta Nova.
Masia de la Vileta amb Sant Andreu de Castellcir al fons.
la Vileta i més endavant passarem pel costat de la bassa del Molí del Bosc que ens quedarà a la nostra esquerra igual que el molí. Aquest vell molí fou edificat entre els segles XVII i XVIII i tingué importants modificacions dins el segle XIX, és un dels molts molins que es troben a la llera d'aquest riu a causa de l'aprofitament de la força de l'aigua per fer moure
Bassa del Molí del Bosc.
El Molí del Bosc.
les seves moles. Vist el molí haurem de travessar una tanca gran de ferro pel bestiar (a la zona hi ha ramats de vaques deixades anar, compta), sobretot tornem-la a tancar, seguidament trobem un pas inundable per on passa la riera de Castellcir, si aquesta va plena millor portar unes botes d'aigua per travessar, si no ens haurem de descalçar, passat aquest tram se'ns obren unes pastures per banda i banda, però aviat entrarem dins la boscúria, a uns dos-cents metres d'haver travessat la riera, ens sortirà per la dreta un camí, el prenem i anem vorejant la riera, al cap d'uns dos-cents vint metres més intuirem que a la nostra dreta ens surt un corriol que baixa cap a la riera, si el seguim arribarem al final al que
Restes del Molí del Mig del Bosc.
Interior del Molí del Mig del Bosc.
queda del "Molí del Mig del Bosc", d'aquesta edificació en queda poc, només he vist restes de la bassa, entrada i sortida d'aigua i l'obrador. Tornarem a pujar fins al camí principal i continuarem la marxa, com podeu veure, amb poc tros ja hem passat per dos molins, és de suposar que el cabal d'aigua d'abans era molt superior i continuo que el que hi ha ara. Passats uns quatre-cents cinquanta metres travessarem un filat ramader i al nostre davant ens trobarem amb el Molí Nou
Part de sota del Molí Nou del Bosc.
Molí Nou del Bosc al costat del torrent del Bosc.
del Bosc, vaja que amb menys d'un kilòmetre haurem passat pel costat de tres molins. Del Molí Nou del Bosc se'n tenen referències escrites des del punt en què va ser habitat, el 1791, és un edifici de tres plantes que en l'actualitat es troba mig enderrocat i menjat per la vegetació, les dues plantes superiors eren l'habitatge del moliner i la planta de sota (la més ben conservada) està distribuïda en tres sales, a un cantó hi trobem la cisterna, a l'altra banda una mena d'habitacle i al
Arcs de l'obrador.
Obrador.
mig l'obrador. Les dues sales laterals estan cobertes amb volta de mig punt, però a l'obrador es veuen dues pilastres centrals adossades a la paret d'on arrenquen dues voltes de pedra de mig punt.
Pel darrere del molí, on podem veure uns contraforts a la paret i la sortida d'aigua que dona al torrent del Bosc, ens surt un corriol que serà el que ens portarà al punt on neix el riu Tenes, és tan sols a pocs metres del molí on hi ha el vèrtex on s'ajunta la riera de Castellcir amb el torrent del Bosc.
Confluència de la riera de Castellcir amb el torrent del Bosc, punt on neix el riu Tenes.
Vist el naixement i la petita, però bonica cascada que hi ha a uns metres riu amunt del començament del riu Tenes dins el curs de la riera de Castellcir, tornarem sobres les nostres passes fins on hi ha la bassa del molí, allà, a la nostra esquerra ens queda el riu i de l'altra llera surt el caminet que prendrem per fer la nostra ruta circular i també aprendre un
Cascada de la riera de Castellcir (des de dalt).
Cascada de la riera de Castellcir (des de baix).
altre camí per vindre-hi, no fos cas que algun cop ens en trobéssim algun tallat pels ramats de vaques (jo m'hi he trobat). Travessarem doncs la riera i prendrem aquell camí que s'endinsa cap a la boscúria sense deixar-lo per res, a uns nou-cents metres passarem pel costat d'una mena de magatzem i al cap d'uns cinquanta metres més arribarem a la masia de
Masia de can Sants.
can Sants, on poc abans d'arribar, a la dreta en veurem la font, aquesta casa ja era esmenada l'any 1666, seguirem pel camí principal a l'esquerre i anirem continuant fins a trobar el punt per on ens desviarem el primer cop, d'allà tot és bufar i fer ampolles fins a arribar al vehicle que hem deixat al poble de Castellcir.
Per si voleu més detalls de la caminada, us deixo la pel·lícula ací sota:
Les imatges del damunt i la pel·lícula han estat realitzades els dies 28/03, 04 i 11/04/2025.
El Pic del vent és la part més alta de la muntanya del Farell amb 815,6 metres sobre el nivell del mar. El trobem dins el terme municipal de Caldes de Montbui a la comarca del Vallès Oriental a la província de Barcelona. El podríem situar entre el municipi de Caldes i el poblat de Sant Sebastià de Montmajor, la carretera que va a aquest últim travessa la muntanya del Farell.
Plànol orientatiu.
Per anar-hi a peu, surten camins de molts llocs, a dalt estant, vaig trobar a una noia que havia pujat corrent des de Sentmenat, a la web trobareu infinitat de camins que hi pugen, però pels que ja no puguin caminar tant, quasi si pot arribar amb cotxe fins dalt, ara us ho explico:
Assegut dalt el pic del vent contemplant les vistes.
Sortint de Caldes, prenem la carretera BV-1243 que passa pel costat del càmping "El Pasqualet" tot endinsant-se cap a la muntanya del Farell en direcció cap a Sant Sebastià de Montmajor, quan arribem al coll d'en Vila, que és el punt més alt que agafa la carretera dins el Farell, deixarem aquesta per endinsar-nos cap a la urbanització tot trencant a l'esquerre pel carrer Passeig de les Flors, anirem fent siga sagues fins a arribar al carrer Flor de Romaní el qual seguirem fis al final,
Vistes del Vallès i la Serralada Litoral mentre puguem a peu.
on trobarem una mena de rotonda i comença una pista, just al punt GPS: N - 41º 39' 12.7" E - 2º 07' 47.2". Ben deixat el cotxe, caminarem uns trenta metres per la pista i a la nostra dreta veurem que surt el camí cap al Pic del Vent tot passant pel costat d'unes antenes, més endavant passarem pel costat del que queda d'una creu que hi havia al costat del camí (esquerra) i als pocs metres ja coronarem el cim.
Cim del Pic del Vent.
Allà hi trobarem un banc per seure i contemplar les vistes, la senyera amb la placa de l'alçada en què ens trobem i un estel dels vents d'acer inoxidable per orientar-nos, també hi ha un antic vèrtex geodèsic espanyol del qual només en resta la base i és inutilitzable, ja que els avenços tecnològics han fet que aquests vèrtexs hagin quedat en desús. Per
Estel dels vents que trobem al cim.
Pessebre portat pels excursionistes.
cert, allà a dalt també hi vaig trobar en un cantó un pessebre que alguns excursionistes devien pujar en èpoques nadalenques.
Cal dir que aquest cim està inclòs dins el llistat dels 100 cims de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). El que sí que és veritat és que ací dalt a part del vent que hi sol fer, trobes una sensació de pau i llibertat, sembla que estiguis dalt del cel per la gran quantitat de vistes que s'albiren, quasi es veu tot el país.
Identificant llocs des de l'estel dels vents.
Cingles de Sant Sadurní.
El Montseny.
El Montcau.
Sant Llorenç del Munt.
El Canigó.
Ja ho veieu, en un dia clar es veuen des dels cims més propers als més llunyans, és una passada. I per si no us ha quedat prou clar la manera d'arribar-hi, us deixo amb la pel·lícula de la sortida:
Les fotografies i la pel·lícula del damunt han sigut preses el 24/01/2025.
Aquesta església la trobem dins d'un fondal de la Sauva Negre i al costat del pantà de Santa Marta des d'on comença el torrent de Santa Maria, encara que es trobi prop dels termes de Castellcir i Centelles el llogaret pertany al municipi de Balenyà. Per anar-hi no és massa senzill, encara que per on jo vaig passar es trobava tot més o menys asfaltat, es fa un
Plànol orientatiu.
xic enredat d'arribar-hi. Jo vaig sortir del poble de Centelles, per la carretera C-1413b, al punt on surt la pista asfaltada cap a Puigsagordi, passà pel costat del càmping, segui amunt cap a la urbanització i la via ferrada i anar seguint amunt tot passant boscúries fins a arribar al lloc, el que us recomano és seguir la ruta que us dona Google Maps o posar a un bon GPS les coordenades: N - 41º 47' 16.3" E - 2º 11' 36.4", aquestes us deixaran en una corba on es pot deixar el cotxe, just entre el pantà i la capella des d'on surt un corriol que ens porta a les runes. Com podreu veure el dia que hi vaig anar estava tot ben emboirat i això fa més dificultosa la troballa.
Mur de la nau meridional orientada a migjorn (vist des del costat de la pista).
Aquestes restes fan suposar que aquesta església d'un romànic tardà fos construïda entre el segle XII i el segle XIII, ja que la segona nau s'aixecà en el 1218 per ordre dels senyors que habitaven la vila de Cassoles. L'edifici consta d'una nau coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un presbiteri quadrat, el qual avui en dia es troba totalment esfondrat, per la qual cosa no és possible determinar la contemporaneïtat de l'obra. D'aquesta nau, pel cantó de tramuntana s'obri una capella, també coberta amb volta de canó de pedra. Posteriorment, com he dit abans, al cantó sud,
Nau principal (vista des de la porta al presbiteri).
Nau principal (vista des del presbiteri a la porta).
s'adossà una altra nau rectangular paral·lela a la nau principal, també coberta amb volta de canó que arrancà duna imposta aixamfranada, aquesta nau va fer substituir la porta d'entrada que es trobava a la part meridional per un altre que s'obrí a la façana de ponent, la qual actualment es troba esfondrada. Les dues naus es comuniquen mitjança a un arc de
Nau meridional del cantó de migjorn.
Capella del cantó de tramuntana.
mig punt de pedra, la ultima nau presenta una cornisa motllurada, punt des d'on arranca la volta de canó. L'aparell dels murs de la construcció és de carreus escairats i disposats en fileres regulars, malauradament els murs de llevant i ponent estan parcialment enderrocats, igual que la volta i d'altres parts interiors, per això tant de la seva cronologia relativa com d'altres aspectes avui en dia només se'n poden fer especulacions, ja que de cert no es pot dir res.
Porta que comunica les naus i finestra geminada.
Espitllera i cornisa motllurada de la nau de migjorn.
La il·luminació de l'edifici constava d'un parell de finestres geminades al mur sud de la nau principal, dues espitlleres obertes al mur sud de la nau meridional i d'una finestra oberta a la façana de ponent, també se suposa que en els cossos de llevant hi devien haver més punts d'entrada de llum.
Façana de llevant amb la porta principal.
Aquest indret ja és documentat des del s. X, per les afrontacions d'un alou, on hi havia la vila de Calcina i una església. El lloc de Calcina apareix el 1009 quan en Vidal, la seva muller Quíxol i el seu fill Joan donaren un alou situat dins la vila al monestir de Sant Benet de Bages. En uns altres documents del monestir, figura que en el 1030 els almoiners de la difunta Trudgards varen fer donació a en Bernat, fill d'aquesta, el lloc dit Calcina amb la condició que quan moris havia de
Paret exterior de la capella de tramuntana.
Entrada i lateral de tramuntana.
passar al monestir de Sant Benet, però un altre fill de la difunta, en Berenguer Ató, no cedí l'alou al monestir, fins que després de dues restitucions, una en el 1081 i l'altre el 1082 va haver de cedir i retornar al monestir aquest alou.
Aquesta església a partir de l'any 1121 és anomenada com a Santa Maria de Selva Negre (Silva Negre), segons diu un document localitzat al mas Espina de Collsuspina. Malgrat les donacions i restitucions el monestir de Sant Benet de Bages no hi exercia cap influencia sent Berenguer d'Ató i els seus descendents que residien a la vila de Càssoles els que
Capella lateral i presbiteri.
Presbiteri totalment esfondrat.
dominaven l'alou. A principis del s. XIII la pubilla Dolça de Càssoles es casà amb Bernat Alfanec de Muntanyola fent un dot a la capella de Santa Maria. Durant aquella època, a la capella hi havia una petita comunitat monàstica de donades que portava el rector Bernat de Grau. L'any 1241 l'església ja és anomenada com a Santa Maria Savall i compta amb una
Nau meridional del cantó de migjorn.
Nau meridional del cantó de migjorn.
gran quantitat de feligresos que assisteixen als seus oficis i molts d'ells es fan enterrar al seu cementiri, fins i tot els mateixos senyors de Càssoles s'hi varen fer enterrar en una tomba que varen fer construir en el 1218. També aquests senyors aconseguiren que el bisbe de Vic Sant Bernat Calbó dones una bona autonomia a l'església de Santa Maria en respecte a la parròquia de Santa Coloma Sasserra.
Vista de la nau meridional des del darrere.
A principis del s. XIV la família benefactora de Càssoles s'esvaí, igual que la comunitat monàstica que habitava Santa Maria, després fou la família dels Centelles la que protegí l'església amb donacions i béns. Després de la desaparició de la vida comunitària, només restà un sacerdot que hi anava a dir missa cada setmana. Tot això durà fins a l'any 1774 quan el benefici s'extingí i les rendes passaren al rector de Santa Coloma Sasserra, el qual només hi celebrava missa un cop cada quinze dies. Des de llavors entra en decadència i l'edifici s'anà degradant sense fer-s'hi cap reparació de les que manaven els bisbes en les seves visites pastorals, fins que l'any 1887 el bisbe de Vic, en Josep Morgades, hi va prohibir
Vista de l'església des del darrere.
el culte degut a la mala conservació i al perill que algú hi pogués prendre mal. Fins a mitjans del s. XX els masovers de la masia del costat l'hi van donar un ús agrícola. Si voltem pel costat de la capella, veurem les restes d'altres edificacions, podrien ser del cementiri i del habitatge de les donades.
Restes d'altres edificacions.
També dins la segona part del s. XX al seu costat s'hi va construir un pantà per abastir d'aigua la urbanització de Puigsagordi, però va ser insuficient. Aquest pantà he vist que ha rebut algun altre nom, com el de Santa Maria, però el que jo vaig trobar plantat a la seva tanca és el de Santa Marta.
Pantà de Santa Marta.
Rètol de la porta del recinte del pantà.
Un pic vist tot aquest conjunt, tornarem cap al cotxe i recularem per on hem vingut, el que sí que recomano es gaudir de les vistes que es veuen pel camí.
Des del camí, vistes de Sant Llorenç del Munt, el Montcau i Montserrat sortint dels núvols.
Les fotografies del damunt han sigut preses el 31/01/2025.
