En aquest bloc anirem visitant alguns llocs del nostre país: Catalunya, el que està ple d'indrets pintorescs i de gran bellesa,
tant natural com humana.
Aquest preciós gorg el trobem dins el curs fluvial del riu Ripoll al terme municipal de Castellar del Vallès a la comarca del Vallès Occidental. És una de les gorgues més grans que es troben dins d'aquest riu i el seu accés actualment és bastant fàcil. Per arribar-hi, com he dit, no és gens complicat, sortirem de Castellar del Vallès per la carretera B-124 en direcció a
Plànol orientatiu.
Sant Llorenç Savall i a uns 130 metres de la sortida del poble prendrem a l'esquerre el camí de Fontscalents el qual ens portarà a la vella fàbrica que es troba allà, lloc on deixarem el cotxe, just al punt GPS: N - 41º 37' 06.9" E - 2º 04' 46.1". Aquest complex industrial on ens trobem té el seu inici en un molí bataner que es trobava a la llera del riu Ripoll propietat d'Ignasi Vidal. En el 1815 el paraire Terrassenc Joan Baptista Galí, que era soci de l'Ignasi Vidal, va obtenir permís per construir al costat un molí paperer. A principis del segle XX el molí de Fontscalents restava dividit en tres cossos, un era
Part del complex industrial de Fontscalents.
una indústria de cartó, una d'assortiment de llana i una paperera. En el 1907 aquesta última passà a mans de Blai Blanquer fins a 1929 en què F. Blanquer fundà la primera impremta de Castellar del Vallès. Posteriorment va estar dedicada principalment a pelleria.
Bé doncs deixem-nos d'històries i anem a buscar el gorg. Del punt on hem deixat el vehicle seguirem a peu tot introduint-nos cap al recinte de la vella fàbrica prenent un carreró que passa pel bell mig de dues naus, del que queda de
Canonada que portava l'aigua als molins de les tres indústries.
l'antic complex industrial, si bé ens hi fixem a la dreta podrem veure una canonada de ferro que transportava l'aigua per la indústria. Caminarem entre cases i horts durant uns 250 metres fins a trobar un corriol que baixa cap a uns horts i el riu, al cap d'uns 120 metres més trobarem unes passeres que ens faran travessar el riu Ripoll i allà mateix es troba aquest preciós gorg.
Passeres que travessen el riu Ripoll.
El gorg d'en Fitó està situat al nord-oest del turó de la Malesa, l'aigua abans d'arribar al gorg va perdent alçada fent diversos salts d'aigua, després passa per un engorjat i finalment aquesta queda en repòs dins aquest preciós gorg. Aquest indret va ser modelat quan el riu tenia força cabal i se suposa que a causa d'un moviment tectònic és produir una
Gorg d'en Fitó.
gran trencadissa al nord de la muntanya, sota el trencament de cingles es formà un embassament de forma romboidal d'uns trenta metres de diàmetre on ara es troba el gorg. La riba esquerra està delimitada per una cinglera i la dreta per un espai amb molta vegetació, en un extrem neix una cinglera que puja en diagonal pel vessant nord del turó de la Malesa.
Gorg d'en Fitó.
Vist el gorg, tornarem sobres les nostres passes cap al cotxe, i per si no us ha quedat prou clar, ací sota deixo una petita pel·lícula de la sortida:
Les fotografies i la pel·lícula han estat preses els dies: 16 i 30/05/2025.
Aquesta font la trobem en un preciós paratge acompanyada d'un petit salt d'aigua i un gorg, tot dins el curs fluvial del riu Bassí, dins el municipi de Prats de Lluçanès a la província de Barcelona. El llogaret com podreu veure és encisador. A la font hi podem accedir de diverses maneres, tot depèn de les ganes que tinguem de caminar.
Plànol orientatiu.
La manera més senzilla d'arribar-hi des de la C-62 és entrant al poble de Prats de Lluçanès per la C-154 o avinguda de Pau Casals i a uns dos kilòmetres i set-cents metres dins del poble tombar a la dreta direcció Sant Feliu Sasserra tot prenent la carretera B-431, a uns 450 metres, trobem una rotonda i prenem la primera sortida direcció Navàs per la carretera BV-4401, seguim per aquesta via uns dos kilòmetres tres-cents metres a la dreta veiem el desviament cap a la masia "El Soler de n'Hug", just allà podrem deixar el vehicle ben aparcat fora de la carretera, això ho trobem en el punt GPS: N - 41º 59' 33.7" E - 2º 00' 31.2".
Gorg i petita balma on dins hi ha la font.
Des del davant de l'accés al mas travessarem la carretera i veurem un petit corriol que baixa cap al riu, el seguim i al cap d'uns cent metres ens trobarem amb aquest meravellós paratge. La font té una estructura moderna d'obra, està arrebossada i adossada a la balma dins la qual hi ha el dipòsit on s'acumula l'aigua que brolla per la font. Pel costat de l'estructura hauria de sortir l'aigua, però per algun defecte fa que l'aigua surti per un altre cantó, a uns metres seguint aquesta balma semicircular veurem que l'aigua surt per diversos punts creant formacions molt peculiars.
Peculiars formacions sota la balma.
Vegetació que neix sota la balma.
La vegetació de l'entorn de la font, ocupat pel gorg i resseguit per la balma, està formada per una vegetació molt diversa, ja que combina les varietats de bosc amb les de ribera. Com podeu veure és un paratge natural realment preciós, prego que tothom que hi vagi ho respecti deixant l'entorn net com ha de ser.
Font, gorg i balma del Clotet.
Per si no us ha quedat clar com arribar-hi, us deixo amb una petita pel·lícula on a més us dono una petita ruta pel voltant de la font.
Les fotos i la pel·lícula del damunt han estat preses el 09/04/2025.
En plena tardor al fons dalt del seu turó el castell de Castellcir o també dit de la Popa.
Aquest vell castell ben carregat d'història el trobem dalt d'un penyal a 851,9 msnm dins del terme municipal de Castellcir a la comarca del Moianès.
Plànol orientatiu.
Per anar-hi no és gens difícil, ho podem fer de diverses maneres, una pot ser des del poble de Castellcir, seran uns 3,8 km (pel camí més curt, més o menys una hora), també podem seguir per la pista amb el cotxe com si anéssim a l'església de Sant Andreu de Castellcir i abans d'arribar, a l'esquerre prendre la pista que va cap a ca l'Antoja i passada la
Sant Andreu de Castellcir.
masia, un xic més endavant, deixar el cotxe abans d'arribar a una tanca que barra el pas a un camí que surt per la dreta, més o menys al punt GPS: N - 41º 46' 03.3" E - 2º 09' 49.4". Ben deixat el vehicle que no destorbi el pas seguirem pel camí de la dreta tot passant la barrera metàl·lica, aquest empren un xic de baixada cap a la riera. Just abans d'arribar a la riera, per l'esquerre surt un corriol que s'enfila cap a uns camps, si el continuem anant amb compta de no trepitjar cap
La Torrassa dels Moros traient el cap per l'arbreda vista des del castell de Castellcir.
sembrat al cap d'uns 100 m arribarem a la Torrassa dels Moros, aquesta torre romànica hi ha qui diu que podria ser del castell del Tenes (anomenat abans que el de Castellcir), altres diuen que la situació d'aquest castell podria estar a les runes del Turó de Vilacís, també es diu que era una torre de guaita per comunicar-se els dos castells o segons diu la llegenda per guardar una entrada secreta que portava al castell de Castellcir i a més sota la torre hi ha enterrat un xai d'or, el qual mai s'ha trobat, vaja, que n'hi ha per tots els gustos, el cas és que la torre està allà.
La Torrassa dels Moros.
La Torrassa dels Moros.
Tornem al camí principal seguint uns 300 m més i a l'esquerre se'ns obre un pedregar per on observem unes fites fetes amb pedres, les seguim cap a l'esquerre tot pujant pel pedregar, ben aviat ens faran prendre un corriol que s'introdueix cap dins la boscúria i ja només l'haurem de seguir, passarem per una portella de ferro (tornem-la a tancar) i més endavant ens trobarem amb un filat electrificat que dona a un camí, però nosaltres seguirem amunt pel corriol i a uns 180
Arribem a les escales que pugen cap a la porta de la fortalesa.
m ja trobarem les escales que ens duen a la porta principal del castell de Castellcir.
Aquest castell edificat dalt d'un penyal en forma de cul de vaixell (per això en diuen "de la Popa") no té fonaments, està edificat directament sobre la roca. Es va mantenir en prou bon estat fins a mitjans del segle XX, ja que una part estava habitada i en l'altra hi havia les corts del bestiar, un pic fou abandonat entra en decadència i en aquests moments està en
Porta principal adovellada.
Sala d'entrada en el cos principal.
greu perill de ruïna i esfondrament si és que no s'hi fa res per evitar-ho. La fortalesa ocupa una àrea de 570 m² repartits en una fortalesa de planta i dos pisos, el pla on està edificat el castell té uns 100 m de llargària per un màxim de 7 m d'amplada, això fa que la construcció sigui allargassada. L'accés al castell està situat al sector nord-oest del cos principal on es troba una porta adovellada amb un arc de mig punt que dona a una sala rectangular coberta amb volta de canó, al fons s'obren tres espitlleres i a cada banda una porta, la que dona al sud-oest porta a una sala d'uns 10 m de llargària on
interior de la cisterna.
Sala del sud-oest.
trobem una cisterna possiblement molt posterior al castell primitiu. La porta que dona al nord-est donava a una sala d'uns 9 metres de longitud, però només en queden els basaments de les parets on podem veure una sagetera. Si continuem caminant en aquesta direcció a part d'altres dependències al final del penyal, on s'acaba la roca, trobem una capella és la
Dependències de la part nord-est-
Porta de sortida a la sala del nord-est.
de Sant Martí de la Roca, d'aquesta capella se'n té esment des del 1229 quan rep a través del testament de Guillema de Castellcir unes donacions. Cal que quedi clar que tot el que hi ha al damunt de la roca és la part sobirana del castell, sent la part jussana tot el que queda a sota.
Aquest castell apareix documentalment l'any 1014 en uns documents de Sant Benet del Bages amb la forma de Castellcirvio, encara que se sap de la seva anterior existència però amb el nom de castell del Tenes, del qual en tenim les primeres notícies l'any 923 (s. X). A partir del 1020 s'abandona tota la denominació antiga i comencen a sorgir les noves
Capella de Sant Martí de la Roca.
Dependències de la part sud-oest.
variants: Castello-cirvi, Castro-cirvi o Castro Cervi, noms que amb el pas del temps acabarien amb Castell Cir o l'actual Castellcir.
A principis del segle XI apareixia la dinastia dels Castellcir, el més conegut de la qual fou en Gerard de Castellcir que en l'any 1032 dotava l'església nova de Sant Andreu de Castellcir. El seu fill Guillem Gerard l'any 1070 tornava al monestir de Sant Benet de Bages unes possessions dels termes de Castellcir i Castellterçol que el seu pare havia obtingut de forma fraudulenta. Al segle XII entre els anys 1113 i 1120 Bertran de Castellcir es lliga amb el monestir de Santa Maria de
Contrafort amb talús que aguanta el gran roc.
Façana del sud-est del castell.
l'Estany, fent-li donacions i cedint l'alt domini del castell, d'aquesta manera se'n reconeixien com a vassalls, però, per altra banda, guardaven per ells tot el domini de les terres i rendes del castell. L'any 1228 Bernat de Castrociro renova la dependència amb l'Estany i el 1269 consta en un document que Castellcir pertany a l'Estany. En aquells moments Gilabert de Castellcir militava a favor dels Montcada i aquests estaven enemistats amb el bisbe de Vic i els enfrontaments amb l'església eren constants, segurament, per culpa d'això les tropes del rei Jaume II el Just varen assaltar el castell de
Part de la façana nord-oest.
Protobaluard del sud-oest (s. XIV-XV).
Castellcir enderrocant la torre mestra. El 1299 consta que Gilabert de Castellcir resta excomunicat per l'assassinat d'un canonge de Vic, un altre clergue i les ferides causades a un tercer. La rivalitat entre els Castellcir i l'església havien arribat a un punt màxim. Pel 1300 Roger i Gilabert de Castellcir restauraren el castell, més tard els Montcada varen fer les paus amb el bisbat de Vic, però seguidament els Castellcir entraren en conflicte amb els seus veïns els Centelles, es diu que fou a causa dels abusos comesos per Gilabert i els seus dos fills a la dona i filla d'Emeric de Centelles. El juny de
Vista de la Capella des de la part jussana del nord-est.
Dependències jussanes del sud-oest (s. XIV-XV).
1337 els Centelles assetjaren Castellcir i finalment el 1349 era presa a Gilabert de Castellcir la seva jurisdicció sobre el castell i el terme. El llinatge de Castellcir s'extingí a causa de la pesta negra. El 1363 Gilabert de Centelles el comprava al rei per 3000 sous, però ben aviat el va vendre als Bell-lloc. El 1383 l'infant Joan el tornava a vendre per 3000 sous a Ramon de Planella que servia a l'infant com armer. Fins al 1942 va seguir la mateixa dinastia (encara que amb títols diferents), fins que en Salvador de Vilallonga i Càrcer Marques de Castellvell ho va vendre a l'Enric Torelló i Cendra.
Vista des del cantó del sud-oest la part sobirana del castell.
Ja que hi som posats, també caldria esmenar la llegenda que pesa sobres el castell, diu que:
"El senyor del castell, en litigi amb el rector de la parròquia perquè el recriminava el seu comportament, l'hi disparà amb una ballesta des del castell mentre l'altre deia missa, quedant mort a l'acte. Penedit del que va fer, marxà en pelegrinatge cap a Roma, on el Papa el va absoldre, però ell a canvi havia de construir una església dins del seu terme com la de Sant Jaume, però en un lloc no visible des del castell". Aquesta església fou la de Sant Andreu de Castellcir.
També trobem una variant d'aquesta llegenda, ja que altres diuen que el càstig al senyor de Castellcir fou fer-lo anar mig nu a totes les esglésies on va cometre els seus crims per confessar-se públicament i havent de construir després nous temples.
Típica vista del castell de "la Popa" amb la capella de Sant Martí de la Roca dalt del penyal.
Bé, doncs després de donar la volta al castell i de poder gaudir de les precioses vistes que s'albiren des d'allà a dalt tornarem cap al cotxe, o bé per on hem vingut o pel camí que surt pel cantó del nord-est del castell (la part oposada de per on hem vingut), que s'ajunta amb l'altre al punt on hem començat a trobar les fites per prendre el corriol.
Per si ho voleu veure més clar us deixo amb la petita pel·lícula que vaig fer aquell dia:
Les imatges i pel·lícula del damunt han estat preses l'11/09/2024, 25/04 i 23/05/2025.
Els aiguamolls de la Moixina els trobem en el paratge de la Deu i la Moixina al costat de la capital de la Garrotxa, Olot, formant part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. És una zona considerada i declarada Reserva Integral d'Interès Geobotànic dins del parc, en l'interior es troben dues de les més importants fonts d'Olot, la de la Deu i la de la Moixina.
Plànol orientatiu.
Per arribar-hi és molt fàcil, vinguem per on vinguem hem d'anar a buscar l'Avinguda Sant Jordi d'Olot i seguir-la fins a arribar a la rotonda on es creua amb la carretera de la Deu, allà tombarem com si volguéssim sortir d'Olot per aquesta carretera seguint-la uns set-sents cinquanta metres fins a trobar l'aparcament del recinte, el qual ens quedarà a l'esquerre al punt GPS: N - 42º 10' 00.9" E - 2º 29' 10.5".
Can Masdavall i al fons a la dreta la capella de la Salut de la Moixina.
Ben deixat el cotxe continuarem el camí a peu per dirigir-nos cap a la capella de la Salut de la Moixina, lloc on comença l'itinerari. Aquesta esglesiola d'una sola nau, capçalera quadrada, capçada per un teulat a dues aigües i un campanar de cadireta, es construí per iniciativa del rector de la parròquia de Sant Esteve d'Olot Mn. Joan Delgar. Tot va ser degut al fet
Capella de la Salut de la Moixina.
que els pagesos d'aquella zona els hi quedava la parròquia a més de mitja hora de camí i cansats després del jorn diari se'ls hi feia molt feixuc d'anar a fer les seves oracions. Els terrenys els va donar en Narcís Conill i es comença a construir el 27 de setembre de 1883, amb l'ajut i almoines dels veïns acabaren les obres el 15 d'octubre de 1884. L'any 1942 va ser restaurada degut a les destrosses de la Guerra Civil i es tornà a restaurar l'any 1984.
Entrem dins el bosc de la Moixina.
Rec de Revell.
Passem la capella i entrem dins la boscúria on resideixen uns roures monumentals dignes de ser vistos, aquest paratge, és travessat pel rec dit de la Moixina. Aquesta zona quan no hi ha sequera, sempre està amarada d'aigua, ja que és el reducte d'un immens llac que en l'antiguitat cobria tota la plana olotina, el qual es va eixugar quan l'envaí la lava
Zones inundades.
Zones inundades.
del volcà Croscat. En aquest espai d'humitat constant on es compagina l'aigua que brolla de la terra, amb la que cau de la pluja ens troben una gran varietat d'espècies vegetals, ja que tant n'hi ha d'aquàtiques com de terrestres convivint totes amb gran harmonia. Com també a totes les zones humides hi ha una bona riquesa faunística, pel fet que moltes aus migratòries ho fan servir de parada.
Arbre tombat a la llera del camí.
Parella d'ànecs de coll verd a la llera d'una bassa.
Aquest espai fou bressol de la inspiració d'artistes, tant de les lletres com de la pintura, bon exemple en tenim amb els pintors de l'Escola Paisatgista d'Olot que iniciaren un nou estil pictòric a mitjans del s. XIX.
Anem continuant i arribarem a les basses d'en Broc, allà és rar no veure algun ànec per la seva llera, realment és un lloc que inspira a l'art.
Una de les basses d'en Broc.
Podríem dir que ja hem passat de la meitat del nostre camí, és un passeig que es fa de pressa, però pot ser que t'hi passis tot el matí, ja que et vas parant a cada moment admirant el paisatge que t'envolta. El camí ens portarà cap a la carretera del Triai on tombarem a la dreta per anar a trobar la carretera de la Moixina i tornar cap l'aparcament que ens quedarà a uns dos-cents metres. Però abans, ja que està al costat de l'aparcament, ens dirigirem cap al restaurant de la Moixina on trobarem la bonica font que porta el seu nom. Aquesta font és molt peculiar a Olot, brolla amb força intensitat
Passeig de la font de la Moixina
a un lloc ben condicionat amb sis brocs, recs, bancs i berenadors, sobre seu destaca una placa de marbre amb data de 1890. El seu raig d'aigua constant acaba formant un petit rierol que s'ajunta amb la font de Santa Anna i amb els reguerols de les altres deus del voltant, formant entre tots el rec de Revell.
Font de la Moixina.
Com podeu veure hem fet una bonica matinal, ara vosaltres mateixos o a buscar alguna zona de pícnic o ací al costat hi ha bons restaurants, sigui com sigui, no podeu passar fam. I per si no ha quedat prou clar, us deixo amb la pel·lícula del matí.
Les fotografies i la pel·lícula del damunt han estat preses el 17/04/2025.
El gorg del molí del Cingle el trobem dins el terme municipal de Prats de Lluçanès, pràcticament enganxat al poble i al costat del molí que l'hi dona el nom, dins el curs fluvial del torrent de Merdinyol i en un paratge preciós. Tot això ho trobem dins la comarca del Lluçanès a la província de Barcelona.
Per arribar-hi no és pas gens difícil, entrarem al poble de Prats de Lluçanès des de la C-62 per la C-154 o avinguda de
Plànol orientatiu.
Pau Casals tot recta fins a empalmar amb la carretera B-432, la qual seguirem uns dos kilòmetres fins a trobar un desviament a la dreta (entre el kilòmetre 10 i 11 de la carretera) on hi ha un petit indicador que posa "Molí del Cingle", prendrem la pista i a uns tres-cents metres ja ens posarem quasi davant del molí, per allà deixarem el cotxe ben aparcat sense que destorbi el pas i seguirem a peu, el punt GPS per deixar el vehicle és mes o menys: N - 41º 59' 49.1" E - 2º 02' 05.5".
Molí del Cingle i al fons el salt.
Com podreu comprovar no haurem de caminar gaire, ja que tot ho tenim al nostre davant, això sí, tingueu cura de no entrar a cap propietat privada, es pot veure sense entrar enlloc.
El molí del Cingle és una edificació del s. XVII tal com indica la pedra que hi ha a la llinda de la porta, la qual té una inscripció on es llegeix: "et Serra me fecit any / 1683", però també se sospita que la part antiga fos anterior.
Salt al costat del molí.
Si seguim pel costat del torrent i ben aviat arribarem als peus del gorg. Aquest gorg és ample, però no té massa profunditat, l'aigua cau al gorg d'una alçada de deu metres sobre unes pedres que es varen despendre del cingle. És recomanable visitar-lo després de generoses pluges, ja que sol baixar normalment amb poca aigua.
Salt i gorg del molí del Cingle.
Les fotografies del damunt han estat preses el 09/04/2025.
