La Cova d'en Daina i Romanyà de la Selva (Santa Cristina d'Aro).

Dolmen: La Cova d'en Daina.

    El dolmen de la Cova d'en Daina el trobem en el bell mig d'un alzinar al costat del poble de Romanyà de la Selva, en el terme municipal de Santa Cristins d'Aro en la comarca del Baix Empordà (Girona).

   Per anar-hi no és pas gens difícil, ja que està força ben indicat. S'hi pot arribar des de diferents llocs doncs es troba a la carretera GIV-6612 que va de Llagostera a Calonge entre els punts quilomètrics 8 i 9, jo personalment el dia en què hi vaig anar, sortir des de Calonge i com a referència us diré que està poc abans d'arribar al cementiri de Romanyà de la Selva, ja ho veureu, a la dreta hi ha una zona per aparcar i l'indicador del lloc. Pels qui teniu GPS les coordinades de l'aparcament són: N - 41º 51' 24.5''  E - 2º 59' 28.3''. De tota manera us deixo ací a sota un planell orientatiu:

Planell orientatiu.

    Un pic hem aparcat el cotxe a l'esplanada, veurem un corriol que s'endinsa per l'alzinar, només cal seguir-lo, no té pèrdua, al cap d'uns cent o cent cinquanta metres ens el trobarem al davant.

Corriol que s'endinsa per l'alzinar.

Arribem al dolmen.

  El dolmen de la Cova d'en Daina és un dels megàlits més complets i ben conservats de Catalunya, la seva rellevància l'hi ve per ser un dels monuments funeraris més representatius en la seva tipologia, és l'anomenat sepulcre de "galeria catalana" o de "corredor ample". Podríem datar-lo entre el 2700 - 2200 aC, en el període Neolític.

Dolmen neolític de la Cova d'en Daina.

   El recinte megalític està envoltat per un cromlec (anell extern) d'uns 11 metres de diàmetre, format per grans roques de granit igual que el dolmen. Hi ha un passadís principal que va de llevant a ponent on al centre es troba la cambra sepulcral.

Passadís i cambra sepulcral coberta.

   El dolmen en si té unes mesures de 7,60 m de llarg, 1,70 m d'ample i 1,50 m d'alçada. La cambra funerària, que és rectangular, es troba separada de la galeria per tres peces que formen la porta d'entrada.
   Aquest tipus de sepulcres anomenats de "galeria catalana" es donen al final del Neolític, diríem que són una evolució dels "sepulcres de corredor". Estan formats per una cambra geomètrica on es dipositaven les restes dels difunts amb els seus aixovars i un corredor que fa pràcticament la mateixa amplada que la cambra.

Cara de ponent del dolmen.

   El conjunt megalític de la Cova d'en Daina va ser descobert a l'inici del decenni de 1900 pel professor d'història natural de l'Institut de Girona Manuel Cazurro als terrenys de la família Cama. Les primeres excavacions es varen fer en el segle XIX per en Pere Cama i Casas, posteriorment, en el 1957 l'historiador Lluís Esteva i Cruañas (especialitzat en prehistòria de Catalunya) promogué una altra excavació del monument. Les dues excavacions varen ser molt fructíferes, ja que es trobaren gran quantitat d'ossos i d'aixovar.

Conjunt monumental vist des del darrere.

     Bé, ja hem acabat la visita al dolmen, tornarem sobres les nostres passes cap a l'esplanada on hem deixat el cotxe i com que ens trobem al costat del poble on va passar els últims dies i en el que reposen les despulles de la gran escriptora Mercè Rodoreda, anirem a fer-hi un tom, posem rumb cap a Romanyà de la Selva.

Entrada a Romanyà de la Selva per la carretera GIV-6612.

     No hem trigat ni cinc minuts en arribar i deixar el cotxe a l'entrada del poble on hi ha un lloc per aparcar, tot seguit avancem i ens anirem introduint pels seus carrers acompanyats per en David, que ens ha ensenyat el dolmen i ara ens farà de guia pel poble.

Romanyà de la Selva.

     Aquest petit poble situat a 325 msnm al bell mig de la serralada de les Gavarres pertany al municipi de Santa Cristina d'Aro, el podem veure amb pocs minuts, ja que és molt xic, però et passaries hores contemplant la bellesa que amaga dins del seu interior i més si vas acompanyat de les paraules de l'escriptora Mercè Rodoreda que encara el fa més bonic:

Bust en homenatge a Mercè Rodoreda.

     "El poble l'havien vestit en un gran pla a dalt d'una muntanya solitària que s'alçava en mig d'una estesa de camps de blat. Era petit, dotze cases i un hostal".
     "El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d'una muntanya d'alçada lleugera des d'on es pot veure amb una girada d'ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus".
   Aquest son dos fragments que apareixen en obres de la internacional escriptora catalana nascuda a Barcelona el 1908, fan clara esmena d'aquest poble on va vindre a viure en arribar de l'exili l'any 1972, un exili de 33 anys que el passà dins de territori francès  fugint sense haver fet res dolent, només escriure. Ja instal·lada a Romanyà de la Selva escrigué importants obres com: "Mirall trencat", "Viatges i Flors" i "Quanta, quanta guerra" que va ser la seva última obra publicada en vida al 1980, moriria tres anys més tard (1983) a Girona i fou enterrada tal com ella desitjava en el cementiri de Romanyà de la Selva.

   L'ajuntament de Santa Cristina d'Aro, organitza visites guiades al poble seguint l'obra de la important escriptora. 

Plaça on hi ha el bust de Mercè Rodoreda i Gurguí.

  Dins del poble també cal destacar l'església romànica de Sant Martí que data dels segles X i XI, per tant és preromànica. Té la planta de creu grega, l'absis de forma trapezoidal i les voltes de canó estan reforçades amb arcs de ferradura. A la intersecció dels braços del transsepte s'hi aixeca una semi-cúpula, cosa que fa sobresortir el creuer per sobre dels braços.

Plaça de l'església de Sant Martí de Romanyà.

   El campanar és d'edificació més tardana, entre els segles XI i XII, està construït annexat al cos central del temple i una part reposa sobre el braç nord del creuer. És una torre quadrada d'un sol pis, amb finestres geminades amb columna i capitell sense cap decoració. L'afegit piramidal del sostre és d'època  més posterior.

Torre del campanar de Sant Martí de Romanyà.

   Als afores del poble a part del dolmen de la Cova d'en Daina també hi podem trobar el menhir de la Murtra que queda entre l'abans esmenat dolmen i la creu de Rodonyà. Aquesta creu va ser inaugurada l'any 1904, sufragada per uns quants propietaris del poble i dissenyada per l'arquitecte gironí Fèlix de Azua. Fa uns set metres d'alçada i alguns dels seus blocs pesen més d'una tona. En la guerra civil espanyola fou malmesa, però en l'any 1945 es reconstruí quedant tal com està ara.

Creu de Romanyà.

     I ací al peu de la creu acabem la volta d'avui, ja només ens queda que tornar cap al cotxe i cap a casa.

Les fotografies del damunt han esta preses el 08/08/2018.

 

Sant Joan de Boí (Vall de Boí)

Sant Joan de Boí, cara de llevant.

   L'església romànica de Sant Joan de Boí la trobem al poble de Boí, dins de l'antic terme municipal de Barruera, avui en dia de la Vall de Boí a la comarca de l'Alta Ribagorça (Lleida).
   Aquesta església junt amb d'altres de la Vall de Boí està declarada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
   El municipi de Boí en l'època medieval era un dels més importants de la vall. És l'únic del què es té constància que estava fortificat, ja que encara es conserven parts de la muralla i de les torres de vigilància. Les primeres referències escrites d'aquest poble daten de l'any 1064, igual que a altres pobles de la vall, els bescanvis que hi havia entre els comptes del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà feia que les propietats s'inscrivissin a nom de l'un o l'altre, quedant així mostres escrites en llurs documents.

Cara sud de l'església des de les escales que pugen a la muralla el poble.

   L'església és un edifici de planta basilical, tres naus separades per arcs de mig punt que reposen sobre columnes i pilars de poca alçada, la coberta és de fusteria a dues aigües. En origen les naus estaven capçades per tres absis semicirculars, però en les reformes que patí el temple als segles XVII i XVIII s'enderrocaren els absis, central i el de la cara sud, malgrat això, en la restauració que va tindre lloc durant els anys setanta l'absis sud es va refer i ara es poden veure els dos absis presbiterals a la capçalera de les naus.

Capçalera de les naus amb els dos absis presbiterals.

    El campanar de planta quadrada està adossat al mur sud, la seva base com també els murs de l'església estan edificats amb carreus irregulars, és a dir que pertanyen a la primera fase de construcció datada en el segle XI, el primer i segon pis són del segle XII (segona fase constructiva) i el últim és modern, ja que en el segle XIII diu que l'església va patir un important incendi, veient-se la torre del campanar greument afectada i perdent els tres cossos superiors. Tant el campanar com els absis gaudeixen de decoració llombarda.

Mur sud i campanar. Es pot veure la diferencia d'etapes constructives per les pedres de la torre. 

   A la façana nord, gràcies a un porxo que hi havia agut a la porta d'entrada (enderrocat a l'època moderna), es conservaren els arrebossats i les pintures murals exteriors originals que ara estan en el MNAC, però in situ podem gaudir d'unes reproduccions exactes. Aquestes pintures estan situades a sobre i als costats de l'arc de mig punt de la porta representant una teofania, veiem una figura circular envoltada de quatre àngels, a l'esquerra un sant amb un llibre i a la dreta tres personatges més, tot envoltat per una sanefa amb caràcters geomètrics.

Pintures exteriors de la façana nord.

   Entrem a l'església i observem que té tots els murs arrebossats i pintats (així és com estaven la majoria d'esglésies romàniques de la Vall de Boí), les pintures que veiem són unes reproduccions exactes dels originals, les quals romanen al MNAC.
   A causa de col·locació de les escenes pintades que es conserven a Sant Joan de Boi, podem dir que hi ha dos nivells de representació, en la part superior de la majoria dels murs hi ha els sants i les representacions del món celestial, en canvi, el bestiari i les representacions terrenals ocupen un lloc sempre per sota dels anteriors o bé estan situats també en els intradossos dels arcs.

Interior de la nau central. Als intradossos dels arcs, als de l'esquerra hi podem veure bestiari
i al de la dreta la figura del pecador. 

   En la fotografia superior, en l'intradós de l'arc de la dreta podem veure la figura del pecador, està representada per un home que porta una crossa a la cama i s'està tocant el sexe, la seva actitud obscena i els seus problemes físics representen els seus defectes morals. També a la mateixa fotografia, en els intradossos dels arcs de l'esquerra hi podem veure part del bestiari, aquests animals, reals o de ficció, tant podien representar els vicis com les virtuts, fent-se servir en la decoració dels murs per transmetre als fidels el caràcter alliçonador dels animals. En la fotografia de sota podem veure en el timpà de la porta un gall. El gall canta a l'aurora avisant del naixement d'un nou dia, símbol de resurrecció.

Nau lateral amb la porta que dóna a la cara nord, al fons l'absis.

   Al mur oest de l'església, hi trobem la bèstia apocalíptica representada per un drac de set caps, aquesta imatge formava part del Judici Final, amb la representació també de l'infern i el paradís, aquestes imatges actuaven sobre els fidels com a recordatori de què els esperaria en el més enllà depenent del comportament que tinguessin ací a la terra, tot això, segurament ocuparia tot el mur sud, on a terra també trobem una pila d'oli on es guardava l'oli donat pels feligresos per les lluminàries del temple.

Part del Judici Final amb la Bèstia Apocalíptica.

Pila d'oli.

   Al damunt de l'arcada més oriental de les que separen la nau central de la lateral nord, hi trobem la lapidació de Sant Esteve, on veiem al Sant agenollat amb les mans alçades pregant, a dalt a la dreta la mà de Déu de la que surt un raig de llum que l'il·lumina i a l'esquerre els tres infidels que l'hi llencen pedres. Aquesta escena vol fer veure la fortalesa que té el màrtir davant del seu assassinat i alliçona als fidels perquè tinguin la suficient força a l'hora d'enfrontar-se a les temptacions i adversitats de la vida.

Pintura de l'escena de la lapidació de Sant Esteve.

   En aquest temple és en el que es pot entendre millor la funció que tenien les pintures en les esglésies romàniques i quin era el seu aspecte en aquella època.

   De tota manera el que he intentat fer en aquest bloc és un petit apunt sobre aquesta preciosa església romànica de Sant Joan de Boí, però el millor és anar a visitar-la i fer la visita guiada, per anar-hi i rebre més informació us recomano que cliqueu l'enllaç del Centre del Romànic de la Vall de Boí, allà hi trobareu tota la informació que preciseu.

Església romànica de Sant Joan de Boí.

Les fotografies del damunt han estat preses el 01/08/2018.

 

Estany Llong (Vall de Boí)

   

Estany Llong i al fons d'esquerre a dreta: Cap de Crabes, Pic del Portarró, Barranc del Portarró,
el Portarró d'Espot i darrere dels arbres l'Agulla del Portarró.

   L'estany Llong rep aquest nom a causa de la seva forma força allargada, és d'origen glacial i està situat a uns 1999 msnm, el trobem a la capçalera de la vall de Sant Nicolau, ja que aquest riu neix just en el punt on desguassa l'estany, als peus del Portarró d'Espot (E), pertany al municipi de la Vall de Boí en la comarca de l'Alta Ribagorça. Té un perímetre de set hectàrees i compta amb una profunditat de 12 m en la part més fonda.

Església de Sant Joan de Boí des de la parada dels taxis de Boí.

   Per anar-hi, com que es troba dins del Parc Nacional d'Aigüestortes-Sant Maurici i el seu accés està restringit, haurem d'agafar un TAXI en el poble de Boí perquè ens porti fins al punt d'informació del Planell d'Aigüestortes, que és el lloc des d'on començarem l'excursió. Un pic baixem del taxi ja dins del parc, el camí a seguir és força fàcil i planer, no té pèrdua, 

Planell orientatiu.

senzillament hem de continuar pista amunt, com si volguéssim anar cap a Sant Maurici. El recorregut és de 4,2 km per anar que es poden fer entre una hora i mitja i dues hores, tot depèn el pas que portem i el que ens encantem, el camí és bastant planer però en arribar cap al final que té una mica més de pujada, el desnivell total de l'excursió és d'uns 200 m.

Riu de Sant Nicolau.

Camí vorejant el riu.

   Comencem a caminar passant pel Planell d'Aigüestortes tot vorejant el riu de Sant Nicolau, deixarem el pont de Morrano a la nostra dreta i seguirem endavant envoltats de precioses vistes, més endavant, passat un quilòmetre i mig aproximadament arribarem al Planell Gran on només entrar trobem una font d'aigua fresquíssima situada a una tartera,

Camí pel Planell Gran.

Riu de Sant Nicolau.

però compta que no està tractada, millor beure de la cantimplora. Al cap de poc més d'un quilòmetre ens trobarem davant nostre una gran esplanada per on el riu de Sant Nicolau juga tot desmembrant-se amb diversos braços regant aquest immens prat per tots cantons, això vol dir que hem arribat als Prats d'Aiguadassi, els quals travessarem amb l'ajut de

Entrada als Prats d'Aiguadassi.

Prats d'Aiguadasi (1.897 msnm).

ponts i passarel·les. En sortir d'aquests preciosos prats, el camí comença a prendre un desnivell més fort, la pujada s'agreuja i el terra es torna bastant més pedregós, entrem dins la boscúria, a poc a poc anem pujant, les vistes que ens acompanyen són espectaculars, a l'esquerre del camí per entremig dels arbres podem veure baixar aigua pel Barranc de                 

Barranc de Contraix.

Contraix, tot un espectacle. A la poca estona, a l'esquerre surt un corriol que es dirigeix cap al Refugi de l'Estany Llong que veurem tot passant pel camí, allà podem trobar-hi menjar i aixopluc, però nosaltres seguim amunt, ja ens queda molt

Refugi d'Estany Llong des del camí.

poc. El camí cada cop es torna més pendent i pedregós, però als pocs metres, en arribar al capdamunt de la pujada ja podem gaudir de les primeres vistes de l'Estany Llong. Per a fi ja el tenim al nostre davant i observem els principals cims que té al seu darrere: d'esquerre a dreta, el Cap de Crabes amb 2.709 msnm, el Pic del Portarró amb 2.734 msnm, la collada del Portarró d'Espot amb 2.423 msnm i l'Agulla del Portarró amb 2.675 msnm, des de lloc que té un respatller de

Estany Llong, al seu darrera (d'esquerra a dreta) Pic del Portarró, Portarró d'Espot i
l'Agulla del Portarró.

gran alçada. Ara ja comencem a baixar cap a la seva llera dirigint-nos cap a l'altre cantó de l'estany sense parar d'admirar el paisatge.

Estany Llong

Estany Llong

   Un pic arribats a l'altre canto, ens trobem immersos en un gran prat on podrem reposar de la caminada i fins i tot fer un mos, però no oblideu de deixar l'entorn ben net, com si ni hi haguéssim passat, hem de mirar de mantenir la natura ben neta perquè tots en puguem gaudir. D'ací estan, tot mirant l'estany, per la dreta ens arriba un bon toll d'aigua que bé de l'estany Redó (2.114 msnm) que ens queda a una mitja hora o tres quarts més amunt, si mirem cap a on hem vingut, és a

Estany Llong, al fons Cap de les Pales del Planell Gran (esquerre) i Pic de Sarradé (dreta).

dir cap a on desguassa el llac, veurem el Cap de les Pales del Planell Gran (2.745 msnm) i el Pic de Serradé (2.942 msnm) un parell de cims força alts. Ja res més, només ens queda que tornar sobres les nostres passes cap a buscar el

Estany Llong.

Arbres secs que trobem per l'entorn de l'estany.

taxi al punt d'informació del Planell d'Aigüestortes perquè ens torni cap al poble de Boí.
   De tota manera si no us ha quedat prou clar, podeu veure el vídeo de l'excursió:

Les fotografies i el vídeo del damunt han sigut presos el 01/08/2018

Santa Eulàlia d'Erill la Vall (Vall de Boí)

Santa Eulàlia d'Erill la Vall.

   Aquesta preciositat del romànic la trobem al poble d'Erill la Vall que es troba dins del terme municipal de la Vall de Boí a l'Alta Ribagorça (Lleida).
   Aquesta església junt amb d'altres de la Vall de Boí està declarada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

   Les primeres referències que tenim d'aquesta església són de l'any 1064 quan Artau i la seva muller Llúcia de la Marca, comtes del Pallars Sobirà, la varen vendre junt amb el poble, el castell d'Erill i altres pertinences als comtes del Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost.

Part de darrere de l'església (murs de ponent i sud).

   L'estructura que avui en dia podem veure de l'església és el fruit de diverses fases en la seva construcció, podríem dir que el temple es va construir en quatre fases entre els segles XI i XII:

   Primera fase.- L'església en el segle XI era d'una sola nau coberta amb un embigat de fusta i tota ella més petita que l'actual, també s'hi entrava pel mur oest.
   Segona fase.- Al cap del temps s'amplià la nau, donant-li així una forma més allargassada. També es canvià la porta d'entrada, obrint-se la nova en el mur nord. D'aquesta fase també és la pila baptismal.
   Tercera fase.- Ací es modificà la coberta de la nau per una volta de canó en forma de semicercle, cosa que implicà la construcció de cinc arcs sobre pilars per poder aguantar el pes del sostre.
   Quarta fase.- En aquesta última etapa de construcció, s'edificà el porxo en el mur nord i s'alçà el campanar.

    En un moment indeterminat el sostre romànic de l'església es va esfondrar, la caiguda de la volta de canó afectà greument els murs sud i ponent que caigueren parcialment amb ella, posteriorment es tornaren a reedificar. Si observeu la foto de la part de darrere de l'església, es veu clarament la part afectada, ja que la reconstrucció es va fer aprofitant algunes pedres que hi havia originàriament barrejades amb altres trobades pels voltants.

Part de la façana de llevant i nord amb els absis i el campanar.

   Actualment l'edifici es presenta en forma d'una sola nau allargada on al final hi ha tres absis semicirculars en forma de trebol, la coberta és a dues aigües amb un embigat de fusta que es recolza sobres els murs.
   L'entrada del temple sempre ha sigut un punt de reunió dels habitants dels pobles, per això la importància del porxo, però no tan sols tenia aquesta funció sinó que també era la separació entre la vida del carrer amb la casa del Senyor. A la porta d'entrada a part del forrellat decorat que trobem en la majoria d'esglésies de la vall, a l'intradós de l'arc de mig punt es conserven restes de pintura mural.

Porxo i entrada a l'església.

   A Santa Eulàlia trobem un dels millors campanars de la vall, és una ferma torre de planta quadrada amb sis pisos d'alçada, la decoració de la torre és com la de la majoria d'esglésies de la vall, amb arquets cecs i frisos de dent de serra, és a dir llombarda.

Torre del campanar amb sis pisos d'alçada.

   Al primer pis del campanar només té una finestra simple d'arc de mig punt orientada a la cara nord, a la resta de nivells hi ha finestres dobles a les quatre cares de la torre, delimitant els pisos tenim la decoració llombarda i als laterals de les finestres hi ha dues franges verticals, una a cada banda, dites "lesenes angulars".

Vistes des del sisè pis del campanar.

Dalt del campanar amb les campanes.

   Des del punt de vista religiós, el campanar era el punt de l'església més proper al cel, però  pel poble era un punt de comunicació i vigilància, ja que a l'edat mitjana des del campanar de Santa Eulàlia es veien els campanars de Sant Joan de Boí i Sant Climent de Taüll, les tres torres es trobaven en alineació per poder facilitar la comunicació en cas que passes alguna cosa.

Interior del campanar de Santa Eulàlia d'Erill la Vall.

Nau de l'església, als costats es veuen lleument les bases de les semi-columnes que aguantaven
la volta de canó (sota els focus de terra).

   Entrem dins l'església i observem que a banda i banda de la nau hi ha les bases de les semi-columnes que servien per aguantar la volta de canó que es va edificar en el segle XII. Als peus de la nau es troba el cor de l'església, edificat posteriorment i on avui en dia s'exposen alguns béns immobles que mostren l'evolució del mobiliari litúrgic.

Un dels béns immobles que es conserven al cor de l'església.

Espai del cor de l'església.

   Però l'element decoratiu més rellevant està situat sota l'arc del presbiteri, em refereixo a la reproducció del conjunt escultòric del davallament de la creu, és l'únic que es conserva complet amb els seus set personatges de tots els que es coneixen del taller d'Erill, malgrat estar repartits els originals entre dos museus: el MNAC i el Museu Episcopal de Vic.

Nau, al fons sota l'arc del presbiteri la reproducció del conjunt escultòric del davallament de la creu.

   El davallament de la creu de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, és un conjunt de set talles romàniques del segle XII,  fetes amb fusta d'àlber en el taller d'Erill.
   Aquestes talles originàriament estaven pintades, en alguns llocs encara es poden veure restes de policromia. Podem veure que els vestits s'adapten perfectament al cos, Sant Joan i Maria porten túniques fins als peus, Josep d'Arimatea i Nicodem vesteixen faldilles ajustades amb un cinturó fins als genolls i els lladres Dimes i Gestes, calces curtes, també cenyides al cos.

El davallament de la creu de Santa Eulàlia d'Erill la Vall.

   Aquest conjunt escultòric, tot sent romànic, presenta alguns detalls que ens fan pensar que s'està a punt d'entrar al gòtic, per exemple, el Crist no és el típic del romànic, una majestat triomfant, sinó que s'acosta més al gòtic, ja que és representat com un Crist que mort pels homes i és més proper al poble.

Detall del Crist amb Josep d'Arimatea (esquerra), Nicodem i Sant Joan (dreta).

        De tota manera el que he intentat fer en aquest bloc és un petit apunt sobre aquesta preciosa església romànica de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, però el millor és anar a visitar-la i fer la visita guiada, per anar-hi i rebre més informació us recomano que cliqueu l'enllaç del Centre del Romànic de la Vall de Boí, allà hi trobareu tota la informació que preciseu.

Les fotografies del damunt han estat preses el 31/07/2018.