En aquest bloc anirem visitant alguns llocs del nostre país: Catalunya, el que està ple d'indrets pintorescs i de gran bellesa,
tant natural com humana.
Aquest salt de la riera de Merlès, igual que la majoria, és la part de la conca fluvial que s'aprofita per fer la resclosa d'un molí, en aquest cas del molí fariner de Danyans del qual ara queda poc més de la planta baixa, el que fou el casal del moliner.
Salt del Molí de Danyans
De la situació d'aquesta conca fluvial ja en vàrem parlar al primer capítol de la riera de Merlès, no cal que allargui més aquest escrit innecessàriament, qui vulgui saber més pot clicar en aquest enllaç. Aquest salt queda un xic més avall que
Planell de localització.
el de la Farga, és a dir que haurem de passar pel seu costat i si volem aprofitar el dia, els podem veure tots dos. Per arribar-hi, sortint de Ripoll - Les Llosses per la carretera C-26, passats uns 300 m del quilòmetre 175 trobarem a la nostra esquerra l'edifici de l'Hostalet, que en temps anteriors havia sigut una fonda i ara és una casa rural, del seu costat surt la
Planell orientatiu.
pista forestal que hem de prendre, tombem a l'esquerre i amb precaució ens endinsem cap a la boscúria, passats uns 550 m arribarem al Pla del Llimosell que ens queda al costat de la riera de Merlès on també hi ha la font de Sant Jordi, seguim endavant i passats uns 750 m del Pla del Llimosell trobem un desviament a l'esquerra que va al Mas Danyans (casa rural), seguim recte sense desviar-nos i a uns 250 m trobarem a la dreta un espai per aparcar el cotxe. Pel qui porti GPS les coordinades són: N - 42º 08' 21.5'' E - 2º 03' 16.4''. Deixem el vehicle ben aparcat i tornem cap enrere, com si
Salt del Molí de Danyans.
volguéssim tornar cap a l'Hostalet, a uns 150 m a l'esquerre en una corba veurem que surt un corriol cap avall, només hem de seguir-lo, arribarem a un punt en què cal baixar una paret de roca d'un parell de metres d'alçada, aquest és el parany que ens posa la natura per arribar, però amb l'ajut d'un arbre que hi ha a sota podrem superar el parany, baixem i veiem un corriol que segueix per l'esquerre però als pocs metres queda tallat, hem de passar per una mena de portal que
Salt del Molí de Danyans.
hi ha a la dreta el qual dóna a una llosa de pedra que segueix la riera des d'on podrem admirar el salt, és un raconet força bonic.
Un pic vist el salt, ja només ens queda que tornar enrere i grimpar la paret de roca que hem baixat abans, prendre un altre cop el corriol fins al camí i d'allà al cotxe, com podreu comprovar és un lloc meravellós, net i tranquil, deixem-lo com l'hem trobat.
Salt del Molí de Danyans.
Les fotografies del damunt han estat preses el 03/02/2020.
De la riera de Merlès ja hem esmenat un parell de llocs amb anterioritat, és a dir que no cal repetir el seu origen, ja que ho trobareu tot en el bloc del primer capítol.
Aquest cop ens desplaçarem riu amunt, dins el terme municipal de les Llosses, anirem a veure el salt del molí de la Farga.
Salt del Molí de la Farga.
Per arribar a aquest llogaret, s'hi pot anar des de diferents indrets, però he triat el més pròxim a una carretera asfaltada per haver de fer el menys recorregut per pista forestal possible. Partint de Ripoll - Les Llosses per la carretera C-26 a uns
Planell de situació.
300 m després d'haver passat el senyal del quilòmetre 175, a l'esquerra trobarem "L'Hostalet" (actualment casa rural) des d'on surt la pista forestal que hem de prendre, en compte tombem i ens introduïm a la boscúria, passats uns 550 m se'ns obre una gran clariana, a la dreta ens queda la riera de Merlès i a l'esquerra un prat tot tancat dit el Pla del Llimosell, just
Planell orientatiu.
ací en un cantó que no destorbi deixarem el cotxe. Pels que porteu GPS les coordinades són: N - 42º 08' 52.2'' E - 2º 03' 19.5''. Baixem del vehicle i ens dirigim cap a la riera, allà, al costat del camí que la creua pot ser que
Font de Sant Jordi (1966)
amb sort encara puguem veure la font de Sant Jordi. Deixeu que m'explani una mica, perquè ací jo hi havia vingut a estiuejar de petit, era l'any 1965-66 i a la tarda anàvem tot passejant des del "Cobert de Puigcercós" fins a la font de Sant Jordi, era un paratge meravellós, en el Pla del Llimosell hi havia uns pins altíssims, per la riera l'aigua baixava molt clara, semblava un cristall i la font en un voral del prat a tocar de la riera ens brindava aigua per ajudar a passar el pa amb xocolata que portàvem per berenar, en acabat repreníem altre cop el camí cap al "Cobert de Puigcercós" on ens esperava una dutxa i un sopar força casolà, quins temps...
Però bé, deixem les històries de la vora del foc i anem al que anàvem que és trobar el salt del molí de la Farga, si us adoneu, al costat del que queda de la font baixa un camí que creua la riera, aquest condueix al vell molí de la Farga, molí fariner que encara estava operatiu a mitjans del s. XX i actualment és un refugi de muntanya. Nosaltres seguirem a peu pel camí principal, el que porta cap al vell Cobert de Puigcercós, hem d'estar a l'aguait amb la barana de fusta que hi ha a la dreta del camí, al segon "pas" que trobem pel
Salt del Molí de la Farga.
que hi surt un corriol és el que hem de prendre per baixar cap a la riera i allà trobarem el salt. Compte perquè l'últim tram del corriol és força dret i s'ha de grimpar una mica, però no és res que no es pugui fer.
Salt del Molí de la Farga.
Ja un pic vist, només ens queda que tornar cap al cotxe sobres les nostres passes i en arribar a la font si encara hi és, fer un glop de la seva fresca aigua mentre berenem un pa amb xocolata. I no us oblideu de respectar l'entorn i deixar-ho tot millor del que ho trobeu.
Salt del Molí de la Farga.
Les fotografies del damunt han estat preses el 03/02/2020.
El salt de la Roca Gironella es troba a la conca fluvial del riu Rossinyol, dins el terme municipal de Sant Quirze Safaja a la comarca del Moianès. Aquest lloc de gran bellesa queda situat a llevant de la Roca Gironella que és la que l'hi dóna el nom.
Planell orientatiu.
Per arribar-hi es força fàcil, partint de Sant Feliu de Codines prenem la carretera BV-1485 en direcció a Sant Miquel del Fai, un pic arribem al desviament de l'entrada al pàrquing del recinte, hem de seguir endavant direcció Centelles, sense desviar-nos, passats uns 1200 m d'aquest punt veurem un camí que ens surt cap a la dreta i un lloc per aparcar a l'esquerra, ja hem arribat. Pels que porteu GPS les coordinades són: N - 41º 43' 27.1'' E - 2º 11' 29.8''. Deixant el vehicle bé perquè no destorbi el pas, recularem a peu uns 100 m enrere i a l'esquerre trobarem un petit descampat que dóna al precipici, podríem dir que aquest lloc és un mirador perfecte per veure el salt.
Salt de la Roca Gironella des del "mirador".
Des del "mirador" surt una mena de corriol avall que va tombant cap a l'esquerra direcció al salt, si el seguim ens portarà cap a la Balma de la Roca Gironella i més endavant cap a sota mateix del salt, però molta precaució al qui hi vulgui anar, una patinada mal donada i ets a baix.
Balma i salt de la Roca Gironella (si observeu, al fons a la dreta hi ha gent).
Aquest dia anava amb el meu amic José María Velasco (el qual es veu a la foto del damunt d'aquestes línies) i mentre jo m'encantava fent fotos de la balma ell la va travessar fent aquest parell de fotografies que deixo sota aquestes línies:
Foto des de dins la balma quasi sota el saltant (foto de J.Mª Velasco).
Vista del salt des de l'altre cantó de la balma,
al fons la Roca Gironella (foto de JMª Velasco).
Si seguíssim el camí que travessa la balma, aniríem a parar al camí que surt del lloc on hem aparcat el cotxe, el qual passa per sobre el salt. Vist això ja només ens queda que tornar sobres les nostres passes cap al cotxe mirant de no deixar rastre ni deixalles, hem de respectar la natura.
Salt i balma de la Roca Gironella amb el meu amic dins.
Abans d'acabar vull dir-vos que és recomanable visitar el salt després d'uns bons dies de pluges, si el salt del Rossinyol no cau, no cal que seguim més amunt, ja que ambdós estan a la mateixa conca fluvial.
També podem fer un recorregut a peu més llarg, si sortim de Riells del Fai o de la Font de la Pineda i prenem el camí que puja cap a Sant Miquel del Fai tal com explico en el capítol de "El Salt del Tenes", i d'ací empalmem amb el que segueix amunt direcció Centelles. D'aquesta manera amb una excursió podrem gaudir de tres bonics salts d'aigua de la nostra estimada terra: Catalunya.
La Vall de Núria amb el seu estany baixant de la "Creu d'en Riba".
La vall de Núria és una vall pirinenca dins el terme municipal de Queralbs que es pertany a la comarca del Ripollès (província de Girona). Es troba a una altitud de 1964 msnm i està situada en el punt en què conflueixen tres valls: a ponent la vall de Finestrelles, al nord la vall d'Eina i a llevant la de les Molleres que tanmateix està formada per la de Noucreus i la de Noufonts.
Pista d'esquí i al fons la vall de Finestrelles.
En aquesta vall neix el riu Núria amb la confluència dels torrents de Finestrelles, de la coma d'Eina i del de Noufonts, just en l'estany de Núria, a partir d'ací va baixant fins al veïnat de Daió de baix (Queralbs) on desembossa al riu Freser.
Per anar a aquest preciós paratge no hi ha carreteres que hi arribin, el seu accés només pot ser a peu sortint del poble de Queralbs o bé prenent el tren cremallera que surt de Ribes de Freser. Aquest tren cremallera i el de Montserrat
Estació de Ribes-Enllaç.
Locomotora elèctrica i vagó originals de 1930.
són els únics trens d'aquestes característiques que hi ha actualment en la península Ibèrica, als Pirineus només n'hi ha dos, aquest i un altre als Pirineus Atlàntics (França). Des de lloc, només el sols fet de pujar al tren fent el seu recorregut de 12,5 quilòmetres amb el desnivell que hi ha fins a Núria d'uns 1059 m ja és tota una atracció. A causa de l'afluència
Cremallera entrant a la vall pel costat del llac.
Nous models de tren.
més gran de peregrins al monestir i també a què cada cop pujava més gent a practicar l'esport de l'esquí, l'any 1917 es va començar a parlar de fer un accés de carretera o de ferrocarril fins a la vall, ja que a hom l'hi costava fer un trajecte a peu des de Queralbs de tres a quatre hores a peu fins a arribar a la vall. Així doncs, la línia de ferrocarril Ribes-Núria es va començar a construir en maig de l'any 1928 emprant en algunes ocasions més de mil obrers i fou inaugurada el 22 de març de 1931.
Vista de part del recorregut del cremallera abans d'arribar a la vall, a la dreta
s'intueix el camí per pujar a peu.
Quan arribem a la Vall de Núria, tant si ho fem a peu com si pugem amb el cremallera notarem una sensació de pau en un lloc on regna el silenci i gairebé només se sent el cantar dels ocells, un pic a dalt, podem fer un grapat d'activitats tant
Entrada a la vall a peu pel coll de la Creu d'en Riba (Creu d'en Riba a primer terme a l'esquerre).
en l'estiu com en l'hivern: a part de practicar l'esquí, hi ha un parc lúdic per la canalla, passejades i excursions a cavall, remar en caiac pel llac, etc., però pot ser, el més típic és anar a veure el santuari que data de l'any 1911 on trobarem la
Talla romànica de la Verge de Núria.
Interior del Santuari.
talla romànica de la verge de Núria i per acabar de completar la visita al seu interior posarem el cap dins de l'olla mentre toquem la campana. Aquest ritual de posar el cap dins l'olla i tocar la campana ve de fa molt temps, diuen que les dones
Posant el cap a l'olla.
Posant el cap a l'olla i repicant campanes.
que no eren fèrtils i volien tindre fills, posant el cap dins l'olla i tocant la campana tindrien tants fills com tocs fes la campana, és a dir, compte a l'hora de repicar la campana, ja que ràpid faríem família nombrosa, diu que a alguna l'hi va anar bé, d'ací a la devoció a la fertilitat de l'olla.
Si bé ens hi fixem, l'escut de Núria està compost per una creu, una olla i una campana, tot bé de la llegenda de sant Gil: diu que aquest bisbe de Nimes nascut a Atenes, entre els anys 700 i 703 vivia com a ermità en una cova de vall de Núria, allà evangelitzava als pastors que tenien cura dels ramats d'aquelles muntanyes, els hi feia el menjar amb aquella olla i per avisar de l'hora de l'àpat feia sonar la campana, a estones lliures mentre resava anava tallant una creu i la imatge de la verge de Núria, arribaren temps de la invasió musulmana i el sant va haver de sortir per cames deixant tot el que tenia amagat (l'olla, la creu, la campana i la imatge de la verge). Passaren els anys i l'any 1072, Amadeu, un home de Damasc que havia vist en somnis un àngel el qual l'hi demanà que anés a Núria, edifiques una capella en honor a la verge i busques les relíquies de Sant Gil que estaven senyalades per una roca blanca, aquest bon home així ho va fer i amb l'ajut dels pastors, que sabien de l'existència de sant Gil, edificaren una capella que també els servia per guarir-se de les inclemències del temps, però les
Ermita de Sant Gil.
relíquies no les varen trobar i al cap d'un temps Amadeu marxar. Passaren uns anys de la marxa d'Amadeu, un dia els pastors observaren a un brau de pèl vermell com remugava mentre copejava amb la peülla una roca, ells s'ho varen prendre com un senyal i de pressa prengueren les seves eines i començaren a excavar la roca fins a fer-li un forat d'on sortir una resplendor, era el de la verge, al seu costat hi havia la creu, la campana i l'olla, sense dubtar ho varen portar a
Interior de l'ermita de Sant Gil.
Lloc on diuen que es va trobar la verge.
la capella on des de llavors es venera la verge de Núria. Diu que l'any 1615 en el lloc on va ser trobada la verge s'edificà l'ermita que està dedicada a Sant Gil, al costat del llac i ben a prop del camí que bé del coll d'en Riba cap al santuari.
Santuari de Núria amb el torrent de Finestrelles a primer terme.
Santuari de Núria amb el seu campanar.
L'edifici del santuari actual, va ser projectat per l'arquitecte Calixte Freixa el 1883 i com he dit abans inaugurat en el 1911, però l'obra no va ser acabada fins al 1946 que és quan s'acabà la façana neoromànica amb el campanar i la porta d'entrada. De tota manera, les dades històriques més antigues que tenim del santuari a part de la troballa del peregrí Amadeu pel 1072, és que per aquelles contrades en el 1162 hi havia un hospital per refugi de vianants i pastors, amb una capella dedicada a Santa Maria. L'any 1428 a causa d'un gran terratrèmol va quedar tot enderrocat, tant l'hospital com la capella, però en l'any 1449 començaren unes obres de reconstrucció les quals s'anaren ampliant en el 1640 i en el 1648. En el 1728 s'hi afegiren un cambril a la capella i ja res més fins al començament de l'obra actual.
Santuari de Núria i adossats als cantons els edificis d'equipaments, alberg i hotel restaurant.
Quan sortim del Santuari veiem un parell d'edificis adossats a les seves parets, els quals s'aixecaren poc després de ser inaugurat el santuari, són l'alberg i l'hotel restaurant. En aquest hotel, just en la cambra 202, es va redactar el que seria l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, ratificat en les urnes el 02 d'agost del mateix any i aprovat en les corts el 09 de setembre de 1932.
Davant de l'estació del cremallera surt un telefèric que puja cap a l'alberg del Pic de l'Àliga, lloc on podem pujar i després baixar tot seguint el "viacrucis" monumental acabat en l'any 1963. Des d'allà gaudirem d'unes bones vistes de la vall.
Vista de la vall des de la presa.
Una altra opció que tenim és anar a fer la volta al llac a peu i arribar-nos fins al mirador de la Creu d'en Riba tot passant per la font de Sant Gil que sempre treu l'aigua molt fresca, des del mirador gaudirem d'unes espectaculars vistes.
Font de Sant Gil.
Vista de la vall arribant al mirador de la Creu d'en Riba.
A l'hivern, el paisatge canvia radicalment, és el temps de practicar els esports d'aquesta temporada i la vall ens brinda actualment 11 pistes d'esquí alpí, 3 circuits de raquetes, 4 pistes per a trineus i moltes més opcions per gaudir de la neu
El meu pare amb els seus vells esquís (aproximadament 1940).
Esquiador de la dècada de 1940.
dins d'aquesta estupenda l'estació d'esquí en aquesta època.
Tot això s'ha anat fent al llarg dels anys gràcies a aquells intrèpids pioners que abans d'haver-hi el cremallera feien hores de camí a peu, carregats amb la motxilla i els esquís a l'esquena per poder gaudir de l'esquí a la vall de Núria.
Com podeu veure per ací a dalt hi ha molt a veure i a fer, de ben segur que amb un dia no ens ho acabem, després per baixar, com vulgueu, a peu o amb cremallera, o potser ens hi quedem a passar dies?...
Vall, Santuari i estany de Núria.
... de tota manera us deixo amb un curt vídeo d'uns set minuts explicant tot el que hem fet avui:
Les fotografies i el vídeo del damunt han estat presos el 23/08/2019.
Vulpellac amb la torre del campanar i la del castell sortint pel damunt de les taulades del poble.
Vulpellac és un poble medieval el qual el seu nucli antic en l'octubre de l'any 2009 fou declarat com a bé cultural d'interés nacional. Aquest nucli de població que fins al 1977 fou un poble independent, pertany al municipi de Forallac juntament amb els pobles de Fonteta i Peratallada.
Per arribar-hi és força fàcil, sortint de Palafrugell direcció La Bisbal de l'Empordà per la carretera c-66, abans d'entrar en aquest últim trobem una rotonda en la qual haurem de prendre la segona sortida i seguidament entrarem dins del poble, ara mateix a l'entrada trobarem un pàrquing on deixar el cotxe (coordinades GPS. N - 41º 57' 30.2'' E - 3º 03' 21.7'').
Després de passar pel davant de l'ajuntament entrem al nucli urbà.
Deixem el vehicle i seguim pel carrer tot passant pel davant de l'ajuntament, als pocs metres ja entrem dins el casc del poble arribant a la "Plaça Llarga" on començarem a trobar vestigis medievals. Per l'any 894 dins del comtat d'Empúries ja era esmenat un lloc dit Volpeyliacho, i en els anys 904 i 911 apareix en llurs documents com a Vulpiliaco.
Part de la muralla i absis de l'església.
Torre del castell amb porta d'entrada al recinte murallat.
A la banda de llevant, on ens trobem, veiem al costat de l'església una part de llenç el qual conserva les espitlleres i tot seguit la torre-portal, aquesta és de base quadrada amb un portal angular, axó vol dir que la sortida de la zona murallada es feia per dues portes que estaven en la torre. Entrem dins la torre per la porta amb arc capalçat i veiem que dins està coberta amb volta de canó, sortim per l'altre portal i ens anem endinsant pels estrets i pintorescs carrers del nucli antic.
Carrer de la Torre mirant cap al portal interior de la torre.
Interior de la torre mirant cap al carrer de la Torre.
Enfilem pel carrer de la Torre, passem de llarg el carrer de Sant Antoni (que ens queda a la dreta) i arribem al final, llavors tombem a la dreta per un carreró i l'anem seguint fins a arribar a una plaça on trobem un vell pou, la travessem avall i anem a parar al carrer de Sant Antoni, aquest poble és com un petit laberint de carrers i carrerons. Quan prenem el
Vell pou en mig d'una plaça.
Pintoresc carrer del nucli antic.
carrer de Sant Antoni, tombem a l'esquerra i als pocs metres entrem al carrer de Santa Basilissa tombant també a l'esquerra fins a arribar al carrer de Sant Joan on a l'igual tornarem a trencar cap a l'esquerre, seguim endavant i just al davant del camí del Pi veurem una torre cilíndrica del castell que està entremig de dues cases, aquesta torre junt amb la quadrada i la muralla, és a dir, tota la fortificació està datada entre els segles XIII i XIV. Seguim endavant pel carrer de
Torre cilíndrica entremig de dues cases al sud-oest del poble
Sant Joan i a uns vuitanta metres, en arribar a la plaça del Forn ens trobarem davant del Palau del Castell, aquest encara conserva una bona part de l'estructura del s. XIV amb moltes reformes efectuades el s. XVI que afectaren la distribució interior i la decoració, pel 1725 patí una altra renovació i més tard l'edifici es convertí en casa de pagès. El castell és una edificació de dues plantes, que juntament amb l'església formen un petit pati interior, la torre mestra, la més gran del castell, és de planta rectangular i data del s. XIV, té molt poques obertures i va ser aixecada sobre les restes d'una altra torre més antiga.
Palau i església del castell.
Sobres aquest castell hi pesa una llegenda, tot bé d'una inscripció que va fer escriure en Miquel Sarriera en el 1533 a una finestra renaixentista: "Ego sum pecavi" (Jo sóc el que vaig pecar).
Diu que per la proximitat d'aquest castell amb el de Cruïlles hi havia entre els dos senyors una estreta amistat i molt sovint es visitaven. El senyor de Cruïlles havia anat al darrere de l'esposa d'en Miquel abans que aquest és cases amb ella i com que aquesta mai el va correspondre ell va escampar diversos rumors difamatoris de fets impropis d'una dama tan formal i casta com era ella. Amb el temps aquests rumors varen arribar a les orelles d'en Miquel Sarriera el qual entra en ira i gelosia, tancà a la seva esposa a la torre de càstig fent-la torturar per després emparedar-la viva a la cambra de la torre. Al cap d'uns anys en Miquel s'adona de la falsedat d'aquells fets que el senyor de Cruïlles, el seu "amic" havia posat sobres la seva esposa, ple de ràbia el va fer agafar empresonant-lo fins a la mort. El senyor de Sarriera ara torturat pel que va fer va consultar amb el seu confessor i aquest l'hi aconsellà que anés a Roma a explicar-li tot al Papa i així aconseguir el perdó pels horribles crims que havia fet. El baró així ho va fer i en retornar al castell va actuar com un home nou, amable i senzill, tot el contrari de com actuava abans, llavors va ordenar fer una rapida reforma al castell i un dia aparegué gravat a l'escut de la baronia que presideix el pati d'armes aquelles paraules que hem esmenat abans.
Creu de terme, torre major del palau i església.
Palau, Església i creu de terme.
Al costat del palau, quasi tocant a la torre major, trobem l'església de Sant Julià i Santa Basilissa de Vulpellac, la qual en temps anteriors havia sigut la capella del castell, però en l'actualitat estan separats ambdós per una tanca de ferro. L'edifici actual del s. XVI està edificat sobres un altre possiblement romànic, consta d'una sola nau amb contraforts exteriors i coronada per un absis, la coberta és de teula a dos vessants. Al centre de la façana hi trobem una petita rosassa i a sobre un inacabat campanar de paret del qual hi ha els pilars, el campanar és de base quadrada i molt allargassat. L'interior està cobert amb volta de creueria i en algunes impostes encara hi figura l'escut dels Sarriera.
Interior de l'església de Sant Julià i Santa Basilissa de Vulpellac.
Doncs bé, un pic vist això podem fer un vol tranquil pel poble que a part de tot el que us he explicat té altres racons força pintorescs i tranquils, a més als afores es troben masies força boniques.
Carrer amb arcades.
Campanar i muralla des de la plaça llarga.
Si voleu seguir la mateixa ruta que he fet jo per dins del poble, sota aquestes línies us deixo amb ella, des de l'ajuntament fins a l'església:
Planell orientatiu.
Les fotografies del damunt han estat preses el 10/08/2018 i l'11/01/2020.
