Castell de Castellcir, o de la Popa (Castellcir).

 

En plena tardor al fons dalt del seu turó el castell de Castellcir o també dit de la Popa.

   Aquest vell castell ben carregat d'història el trobem dalt d'un penyal a 851,9 msnm dins del terme municipal de Castellcir a la comarca del Moianès.

Plànol orientatiu.

   Per anar-hi no és gens difícil, ho podem fer de diverses maneres, una pot ser des del poble de Castellcir, seran uns 3,8 km (pel camí més curt, més o menys una hora), també podem seguir per la pista amb el cotxe com si anéssim a l'església de Sant Andreu de Castellcir i abans d'arribar, a l'esquerre prendre la pista que va cap a ca l'Antoja i passada la

Sant Andreu de Castellcir.

masia, un xic més endavant, deixar el cotxe abans d'arribar a una tanca que barra el pas a un camí que surt per la dreta, més o menys al punt GPS: N - 41º 46' 03.3"  E - 2º 09' 49.4". Ben deixat el vehicle que no destorbi el pas seguirem pel camí de la dreta tot passant la barrera metàl·lica, aquest empren un xic de baixada cap a la riera. Just abans d'arribar a la riera, per l'esquerre surt un corriol que s'enfila cap a uns camps, si el continuem anant amb compta de no trepitjar cap

La Torrassa dels Moros traient el cap per l'arbreda vista des del castell de Castellcir.

sembrat al cap d'uns 100 m arribarem a la Torrassa dels Moros, aquesta torre romànica hi ha qui diu que podria ser del castell del Tenes (anomenat abans que el de Castellcir), altres diuen que la situació d'aquest castell podria estar a les runes del Turó de Vilacís, també es diu que era una torre de guaita per comunicar-se els dos castells o segons diu la llegenda per guardar una entrada secreta que portava al castell de Castellcir i a més sota la torre hi ha enterrat un xai d'or, el qual mai s'ha trobat, vaja, que n'hi ha per tots els gustos, el cas és que la torre està allà. 

La Torrassa dels Moros.

La Torrassa dels Moros.

   Tornem al camí principal seguint uns 300 m més i a l'esquerre se'ns obre un pedregar per on observem unes fites fetes amb pedres, les seguim cap a l'esquerre tot pujant pel pedregar, ben aviat ens faran prendre un corriol que s'introdueix cap dins la boscúria i ja només l'haurem de seguir, passarem per una portella de ferro (tornem-la a tancar) i més endavant ens trobarem amb un filat electrificat que dona a un camí, però nosaltres seguirem amunt pel corriol i a uns 180

Arribem a les escales que pugen cap a la porta de la fortalesa.

m ja trobarem les escales que ens duen a la porta principal del castell de Castellcir.

   Aquest castell edificat dalt d'un penyal en forma de cul de vaixell (per això en diuen "de la Popa") no té fonaments, està edificat directament sobre la roca. Es va mantenir en prou bon estat fins a mitjans del segle XX, ja que una part estava habitada i en l'altra hi havia les corts del bestiar, un pic fou abandonat entra en decadència i en aquests moments està en

Porta principal adovellada.

Sala d'entrada en el cos principal.

greu perill de ruïna i esfondrament si és que no s'hi fa res per evitar-ho. La fortalesa ocupa una àrea de 570 m² repartits en una fortalesa de planta i dos pisos, el pla on està edificat el castell té uns 100 m de llargària per un màxim de 7 m d'amplada, això fa que la construcció sigui allargassada. L'accés al castell està situat al sector nord-oest del cos principal on es troba una porta adovellada amb un arc de mig punt que dona a una sala rectangular coberta amb volta de canó, al fons s'obren tres espitlleres i a cada banda una porta, la que dona al sud-oest porta a una sala d'uns 10 m de llargària on

interior de la cisterna.

Sala del sud-oest.

trobem una cisterna possiblement molt posterior al castell primitiu. La porta que dona al nord-est donava a una sala d'uns 9 metres de longitud, però només en queden els basaments de les parets on podem veure una sagetera. Si continuem caminant en aquesta direcció a part d'altres dependències al final del penyal, on s'acaba la roca, trobem una capella és la

Dependències de la part nord-est-

Porta de sortida a la sala del nord-est.

de Sant Martí de la Roca, d'aquesta capella se'n té esment des del 1229 quan rep a través del testament de Guillema de Castellcir unes donacions. Cal que quedi clar que tot el que hi ha al damunt de la roca és la part sobirana del castell, sent la part jussana tot el que queda a sota.

   Aquest castell apareix documentalment l'any 1014 en uns documents de Sant Benet del Bages amb la forma de Castellcirvio, encara que se sap de la seva anterior existència però amb el nom de castell del Tenes, del qual en tenim les primeres notícies l'any 923 (s. X). A partir del 1020 s'abandona tota la denominació antiga i comencen a sorgir les noves

Capella de Sant Martí de la Roca.

Dependències de la part sud-oest.

variants: Castello-cirvi, Castro-cirvi o Castro Cervi, noms que amb el pas del temps acabarien amb Castell Cir o l'actual Castellcir.

   A principis del segle XI apareixia la dinastia dels Castellcir, el més conegut de la qual fou en Gerard de Castellcir que en l'any 1032 dotava l'església nova de Sant Andreu de Castellcir. El seu fill Guillem Gerard l'any 1070 tornava al monestir de Sant Benet de Bages unes possessions dels termes de Castellcir i Castellterçol que el seu pare havia obtingut de forma fraudulenta. Al segle XII entre els anys 1113 i 1120 Bertran de Castellcir es lliga amb el monestir de Santa Maria de

Contrafort amb talús que aguanta el gran roc.

Façana del sud-est del castell.

l'Estany, fent-li donacions i cedint l'alt domini del castell, d'aquesta manera se'n reconeixien com a vassalls, però, per altra banda, guardaven per ells tot el domini de les terres i rendes del castell. L'any 1228 Bernat de Castrociro renova la dependència amb l'Estany i el 1269 consta en un document que Castellcir pertany a l'Estany. En aquells moments Gilabert de Castellcir militava a favor dels Montcada i aquests estaven enemistats amb el bisbe de Vic i els enfrontaments amb l'església eren constants, segurament, per culpa d'això les tropes del rei Jaume II el Just varen assaltar el castell de

Part de la façana nord-oest.

Protobaluard del sud-oest (s. XIV-XV).

Castellcir enderrocant la torre mestra. El 1299 consta que Gilabert de Castellcir resta excomunicat per l'assassinat d'un canonge de Vic, un altre clergue i les ferides causades a un tercer. La rivalitat entre els Castellcir i l'església havien arribat a un punt màxim. Pel 1300 Roger i Gilabert de Castellcir restauraren el castell, més tard els Montcada varen fer les paus amb el bisbat de Vic, però seguidament els Castellcir entraren en conflicte amb els seus veïns els Centelles, es diu que fou a causa dels abusos comesos per Gilabert i els seus dos fills a la dona i filla d'Emeric de Centelles. El juny de

Vista de la Capella des de la part jussana del nord-est.

Dependències jussanes del sud-oest (s. XIV-XV).

1337 els Centelles assetjaren Castellcir i finalment el 1349 era presa a Gilabert de Castellcir la seva jurisdicció sobre el castell i el terme. El llinatge de Castellcir s'extingí a causa de la pesta negra. El 1363 Gilabert de Centelles el comprava al rei per 3000 sous, però ben aviat el va vendre als Bell-lloc. El 1383 l'infant Joan el tornava a vendre per 3000 sous a Ramon de Planella que servia a l'infant com armer. Fins al 1942 va seguir la mateixa dinastia (encara que amb títols diferents), fins que en Salvador de Vilallonga i Càrcer Marques de Castellvell ho va vendre a l'Enric Torelló i Cendra. 

Vista des del cantó del sud-oest la part sobirana del castell.

   Ja que hi som posats, també caldria esmenar la llegenda que pesa sobres el castell, diu que:

"El senyor del castell, en litigi amb el rector de la parròquia perquè el recriminava el seu comportament, l'hi disparà amb una ballesta des del castell mentre l'altre deia missa, quedant mort a l'acte. Penedit del que va fer, marxà en pelegrinatge cap a Roma, on el Papa el va absoldre, però ell a canvi havia de construir una església dins del seu terme com la de Sant Jaume, però en un lloc no visible des del castell". Aquesta església fou la de Sant Andreu de Castellcir.

   També trobem una variant d'aquesta llegenda, ja que altres diuen que el càstig al senyor de Castellcir fou fer-lo anar mig nu a totes les esglésies on va cometre els seus crims per confessar-se públicament i havent de construir després nous temples.

Típica vista del castell de "la Popa" amb la capella de Sant Martí de la Roca dalt del penyal.

   Bé, doncs després de donar la volta al castell i de poder gaudir de les precioses vistes que s'albiren des d'allà a dalt tornarem cap al cotxe, o bé per on hem vingut o pel camí que surt pel cantó del nord-est del castell (la part oposada de per on hem vingut), que s'ajunta amb l'altre al punt on hem començat a trobar les fites per prendre el corriol.

   Per si ho voleu veure més clar us deixo amb la petita pel·lícula que vaig fer aquell dia:

Les imatges i pel·lícula del damunt han estat preses l'11/09/2024, 25/04 i 23/05/2025.

Naixement del riu Tenes (Castellcir).

Confluència entre la riera de Castellcir i el torrent del Bosc, punt on neix el riu Tenes.

   El riu Tenes neix dins el terme municipal de Castellcir a la comarca del Moianès, el llogaret, ara ben amagat, el trobem sota una petita cascada en la confluència de la riera de Castellcir, la qual es forma al "Pas de la Tuna" per la unió dels torrents de la Sauva Negre i de la Penyora, i el torrent del Bosc que neix a l'extrem sud-oest del camp de les Perera al municipi de Sant Martí de Centelles.

Plànol orientatiu.

   Per anar a veure aquest naixement no és gaire difícil, ens haurem de desplaçar fins al municipi de Castellcir per la carretera BV-1310, entrarem pel carrer Major fins a arribar a una petita rotonda on es troba el casal del poble, allà trencarem a la dreta per l'avinguda de Sant Quirze fins a arribar a l'altura del número disset on deixarem ben aparcat el cotxe, just al punt GPS: N - 41º 45' 27.5"  E - 2º 09' 01.0". D'aquell punt ens surt un carrer per l'esquerra que ben aviat es

Des del camí, al fons del prat es veu l'església romànica de Sant Andreu de Castellcir.

transformarà amb pista forestal, l'anem seguint a peu, és tot baixada i boscúria, si tenim sort pot ser que veiem algun cabirol i unes bones vistes de l'església de Sant Andreu de Castellcir, passat poc més d'un kilòmetre trobarem un altre camí que ens sortirà per l'esquerre, el qual haurem d'agafar. Trencarem doncs pel nou camí, als pocs metres passarem al

Masia de "La Codina".

costat d'una bassa i més endavant per sota la masia de "La Codina" la qual data del s. XIII encara que no en quedi cap vestigi de l'època, se suposa que es diu així perquè està edificada sobre una roca codina. Més endavant, trencarem per un corriol que ens surt a la dreta, aquest ens portarà cap a la masia de "La Vileta" la qual també data del s. XIII, un xic més avall, prendrem un altre camí cap a l'esquerre, en direcció cap a la riera de Castellcir, passarem per la casa nova de

La Vileta Nova.

Masia de la Vileta amb Sant Andreu de Castellcir al fons.

la Vileta i més endavant passarem pel costat de la bassa del Molí del Bosc que ens quedarà a la nostra esquerra igual que el molí. Aquest vell molí fou edificat entre els segles XVII i XVIII i tingué importants modificacions dins el segle XIX, és un dels molts molins que es troben a la llera d'aquest riu a causa de l'aprofitament de la força de l'aigua per fer moure

Bassa del Molí del Bosc.

El Molí del Bosc.

les seves moles. Vist el molí haurem de travessar una tanca gran de ferro pel bestiar (a la zona hi ha ramats de vaques deixades anar, compta), sobretot tornem-la a tancar, seguidament trobem un pas inundable per on passa la riera de Castellcir, si aquesta va plena millor portar unes botes d'aigua per travessar, si no ens haurem de descalçar, passat aquest tram se'ns obren unes pastures per banda i banda, però aviat entrarem dins la boscúria, a uns dos-cents metres d'haver travessat la riera, ens sortirà per la dreta un camí, el prenem i anem vorejant la riera, al cap d'uns dos-cents vint metres més intuirem que a la nostra dreta ens surt un corriol que baixa cap a la riera, si el seguim arribarem al final al que

Restes del Molí del Mig del Bosc.

Interior del Molí del Mig del Bosc.

queda del "Molí del Mig del Bosc", d'aquesta edificació en queda poc, només he vist restes de la bassa, entrada i sortida d'aigua i l'obrador. Tornarem a pujar fins al camí principal i continuarem la marxa, com podeu veure, amb poc tros ja hem passat per dos molins, és de suposar que el cabal d'aigua d'abans era molt superior i continuo que el que hi ha ara. Passats uns quatre-cents cinquanta metres travessarem un filat ramader i al nostre davant ens trobarem amb el Molí Nou

Part de sota del Molí Nou del Bosc.

Molí Nou del Bosc al costat del torrent del Bosc.

del Bosc, vaja que amb menys d'un kilòmetre haurem passat pel costat de tres molins. Del Molí Nou del Bosc se'n tenen referències escrites des del punt en què va ser habitat, el 1791, és un edifici de tres plantes que en l'actualitat es troba mig enderrocat i menjat per la vegetació, les dues plantes superiors eren l'habitatge del moliner i la planta de sota (la més ben conservada) està distribuïda en tres sales, a un cantó hi trobem la cisterna, a l'altra banda una mena d'habitacle i al 

Arcs de l'obrador.

Obrador.

  

mig l'obrador. Les dues sales laterals estan cobertes amb volta de mig punt, però a l'obrador es veuen dues pilastres centrals adossades a la paret d'on arrenquen dues voltes de pedra de mig punt.

   Pel darrere del molí, on podem veure uns contraforts a la paret i la sortida d'aigua que dona al torrent del Bosc, ens surt un corriol que serà el que ens portarà al punt on neix el riu Tenes, és tan sols a pocs metres del molí on hi ha el vèrtex on s'ajunta la riera de Castellcir amb el torrent del Bosc.

Confluència de la riera de Castellcir amb el torrent del Bosc, punt on neix el riu Tenes.

   Vist el naixement i la petita, però bonica cascada que hi ha a uns metres riu amunt del començament del riu Tenes dins el curs de la riera de Castellcir, tornarem sobres les nostres passes fins on hi ha la bassa del molí, allà, a la nostra esquerra ens queda el riu i de l'altra llera surt el caminet que prendrem per fer la nostra ruta circular i també aprendre un

 

Cascada de la riera de Castellcir (des de dalt).

Cascada de la riera de Castellcir (des de baix).

altre camí per vindre-hi, no fos cas que algun cop ens en trobéssim algun tallat pels ramats de vaques (jo m'hi he trobat). Travessarem doncs la riera i prendrem aquell camí que s'endinsa cap a la boscúria sense deixar-lo per res, a uns nou-cents metres passarem pel costat d'una mena de magatzem i al cap d'uns cinquanta metres més arribarem a la masia de

Masia de can Sants.

can Sants, on poc abans d'arribar, a la dreta en veurem la font, aquesta casa ja era esmenada l'any 1666, seguirem pel camí principal a l'esquerre i anirem continuant fins a trobar el punt per on ens desviarem el primer cop, d'allà tot és bufar i fer ampolles fins a arribar al vehicle que hem deixat al poble de Castellcir.

   Per si voleu més detalls de la caminada, us deixo la pel·lícula ací sota:

Les imatges del damunt i la pel·lícula han estat realitzades els dies 28/03, 04 i 11/04/2025.

  

Molí de Brotons i salt de la Tosca (Castellcir).

 

Molí de Brotons i salt de la Tosca.

    Aquesta meravella de la natura i de la mà de l'home la trobem a una alçada de 552,1 msnm a la vall de Marfà, dins el curs fluvial de la riera de Marfà en el terme municipal de Castellcir (Moianès). La riera de Marfà comença un xic més amunt amb la unió de la riera de Castellnou i el torrent de la Farga que fins allà a prop fa de termal entre Castellcir i Moià.

   Per anar-hi no és gaire difícil, recomano anar-hi a peu, ja que és una passejada força distreta d'un parell d'hores i mitja 

Plànol orientatiu.

mal contades entre anar i tornar, bé, tot depèn del temps que us pareu allà, més o menys són uns deu kilòmetres entre anar i tornar. Però si per qüestions de mobilitat no podeu caminar tant, s'hi pot arribar quasi amb cotxe, això sí, ha de ser un 4X4 o un SUB, el qual ens deixarà a més o menys un kilòmetre del nostre destí, ara us ho explico:

   Venint de Castellterçol per la carretera C-59, en arribar a Moià haurem de trencar a l'esquerra direcció cap a Calders per la carretera de Manresa (N-141c), a uns cinc-cents metres, en un semàfor, tornarem a trencar a l'esquerre cap al camí de les Creus, on si voleu anar a peu, podríeu deixar el vehicle ben aparcat. Seguirem des de la carretera uns cinc-cents cinquanta metres girant a l'esquerra pel camí de Vila-rassa el qual seguirem tot recte fins que es torna amb pista i s'endinsa cap a la boscúria. Passat un kilòmetre set-cents metres després d'haver fet unes voltes molt pronunciades, travessarem el torrent de Font Candelera i a uns cent cinquanta metres haurem de prendre el camí de Moià a Marfà que

Indicador del punt on ens trobem.

Senyal indicador davant el camí del salt.

ens surt per la dreta sense deixar-lo fins al punt on ens sortirà a la nostra esquerra el camí que baixa cap al salt i el molí, allà al costat mateix si anem amb cotxe hi ha un bon lloc per deixar-lo (punt GPS: N - 41º 47' 04.6''  E - 2º 04' 35.2''), fora de la pista perquè no destorbi. Un pic arribats allà, prendrem el camí que queda just al davant d'un pal indicador, anirem baixant acompanyats d'un fort aroma a farigola i romaní, tot el camp n'està ple. Més endavant veurem la masia i antic castell de Marfà i al seu costat la vella parròquia de Sant Pere de Marfà els quals presideixen des de dalt l'espadat la preciosa vall que porta el mateix nom.

Masia i antic castell de Marfà i al costat sant Pere de Marfà.

   Anirem seguint el camí acompanyats d'aquestes encisadores flaires i després d'uns quants revolts a la nostra dreta veurem el petit santuari de la Mare de Déu de la Tosca. Aquest temple del s. XVII edificat entre els anys 1632 i 1639, consta d'una sola nau rectangular coberta amb volta de canó, té una coberta a doble vessant i la façana culmina amb un

Santuari de la Mare de Déu de la Tosca.

Santuari de la Mare de Déu de la Tosca.

petit campanar de cadireta, trobem unes obertures a l'absis i a la façana un petit òcul damunt de la porta, també a la dreta un parell de finestretes. Aquesta església fou ampliada el mateix segle que es va edificar, en els anys 1668 i 1673 i

Interior del Santuari de la Mare de Déu de la Tosca.

fou remodelada de nou l'any 1914 moment en què s'inaugurà el nou altar i el cambril.  Diu que aquesta edificació possiblement substituí a un temple preexistent conegut per Santa Maria de les Illes, que en la documentació del s. XI es delimita prop de la mateixa riera.

   Abans de tombar cap al santuari, baixant el camí tot recte, surt un corriol que segueix la riera de Marfà amunt, el seguirem per sota el penya-segat i al final arribarem al preciós paratge del salt de la Tosca, si tenim sort i els dies anteriors hi ha hagut abundants pluges ens el trobarem així:

Salt de la Tosca i molí de Brotons.

   És un raconet força preciós, si us voleu arribar fins al molí, haureu de travessar la riera per sota la presa, si aquesta va plena és difícil de passar, vigileu i no us la jugueu, val més esperar que amainin les aigües i tornar un altre dia sense perill que l'aigua ens tombi i prendre mal.

Vista general del Salt de la Tosca, Molí de Brotons, presa i salt que hi ha a sota.

   Si hem pogut travessar la riera, trencarem cap a l'esquerre en direcció al molí, pujarem per la roca fins a trobar una esplanada que se situa sota una gran balma, allà, el primer que ens crida l'atenció és una pedra col·locada al mig del pla 

Pedra que trobem davant del Molí de Brotons.

Pedra en forma de menhir de 2,80 cm d'alçada.

en forma de menhir, si ho és o no, no ho sé (em vaig comunicar amb l'Ajuntament de Castellcir i amb el Consorci del Moianès i ningú em va saber donar raó del monòlit, diu que ja ho miraran), el cas és que hi és i al seu darrere podem veure una construcció semi troglodita que ocupa gran part d'aquesta balma que té uns set metres de fondària per seixanta de llarg, aquest edifici és el molí de Brotons.

Molí de Brotons des de l'altra llera de la riera de Marfà.

   Aquest vell molí era anomenat Molí de Brotons o dels Pilars, estant en funcionament i habitat des del 1608. S'hi molia principalment gra per fer farina i també fulla de roldor per fer tints. L'aigua del molí era recollida uns quants metres riu amunt, per això la resclosa, la bassa i el pou estaven situats a la part alta, per sobre del salt. Entrem per la porta i dins el

Obrador on es molia el gra.

Paret interior amb la resta de dues moles.

molí encara es poden veure un parell de moles, les quals es varen fer servir per aixecar una paret de mitjanera, entrem en un altra estança on es troba l'obrador el qual era apte per a dues moles, a terra hi observem un forat per on es davallava cap al catau on era situat el rodet.

Vista de l'obrador des del final de la balma.

Detall de l'obrador.

   Aquest molí entra en decadència per l'any 1850, ja que les rierades malmetien la casa, pel 1851 amb una d'aquestes la casa quedà inundada i finalment el vuit d'octubre de 1863 hi hagué una gran avinguda d'aigua dita "l'aiguat de Santa Reparada", la qual s'endugué la vida de les vuit persones que vivien dins el molí, fins i tot diuen que l'aigua s'emportà a un nadó dins del seu bressol riera avall. Des de llavors el molí resta abandonat.

Molí de Brotons, un dia després es nota la davallada de l'aigua.

   Després d'haver visitat el molí, tornem enrere a buscar el cotxe, sigui a la pista o al poble i per si voleu veure més clar el camí, us deixo amb una petita pel·lícula de l'últim tram de la sortida (des de la pista).

La pel·lícula i les fotos del damunt han estat preses els dies 18 i 19/10/2024.