Son (Alt Àneu).

Son des del camí de Jou.

   El poble de Son el trobem a 1387,8 msnm dins el terme municipal de l'Alt Àneu a la comarca del Pallars Sobirà.

   Aquest poble antigament era anomenat "Son del Pi", però en unir-se l'any 1970 amb els pobles de València d'Àneu, Sorpe i Isil per formar el nou municipi de l'Alt Àneu es quedà amb el nom de Son.

Plànol orientatiu.

   Son, ja és esmenat en l'Acta de Consagració de la seu d'Urgell l'any 839, però aquesta cronologia està molt discutida. El poble torna a ser esmenat l'any 1076, junt amb l'església de "Sancti Iusti". Per aquella època era domini dels comtes de Pallars, després de Pallars Sobirà, més tard passà als marquesos de Pallars i ducs de Cardona i per últim als ducs de

Casa en ruïnes i al darrere el campanar romànic de Son.

Medinaceli, els quals en foren senyors fins al final de l'Antic Règim.  A partir de les disposicions de la Constitució de Cadis, el municipi fou creat l'any 1812 i es mantingué independentment fins a la seva incorporació a l'Alt Àneu com he dit abans.

Carrer Major.

Carrer Major cantonada amb el carrer de les Eres.

   

   Encara que no consti oficialment a cap lloc, la cultura popular i el boca a boca (el qual ha quedat reflectit en alguns escrits) diu que l'antic terme de Son tenia un enclavament dins el terme de Tredòs, es tracta de la Muntanya de la Cendrosa de Son, amb 2410 msnm, al nord del circ de Saboredo i dels estanys de Pigadèr, entre els rius de Ruda i d'Aigoamòtx. Segons la dita popular es deia: "Mentre lo món sia món, la Cenrosa serà de Son".

Casa del carrer Major.

Carrer de Sant Pere.

    L'antic municipi de Son, tenia una extensió de 27,07 km² dels 217,76 que té ara amb el municipi complet, aquest antic municipi era el segon més gran dels que formaren l'Alt Àneu.

Sant Pere de l'Abadia.

Sant Pere de l'Abadia.

   El poble de Son és l'únic nucli habitat de l'antic terme, dins aquest, s'hi troben algunes bordes, el centre Mont Natura Pirineus a les Planes de Son i també el refugi del Pla de la Font, al qual podem arribar prenent la carretera de Son a Jou i a 3,1 km trencarem a la dreta per una pista de terra que continuarem durant uns 7,6 km arribant al pàrquing del Pla de la Font que ens quedarà a la dreta, des d'allà haurem de seguir a peu i a uns 500 m arribarem al refugi. Ací estan, ja val molt la pena acabant-se d'arribar fins al mirador de Fogueruix, total el tenim a uns 15 min del refugi, només hem de travessar tot el Pla de la Font fis a arribar al penya-segat on es troba el mirador, des d'aquell punt a part de meravelloses vistes podrem veure Espot sota nostra. 

Refugi del Pla de la Font (2015 msnm).

Vistes des del mirador de Fogueruix (2110 msnm).

   El poble es força bonic, manté el tipisme de poble ramader d'alta muntanya, passejar pels seus tranquils carrers es força relaxant. Son, comptava amb tres esglésies romàniques, una era la desapareguda Mare de Déu de Bellero, la qual patí un ensorrament entre els anys 1958 i 1960 quedant pràcticament en runes, a l'abril de l'any 1974 per fer-hi passar el nou camí a les Planes es va acabar d'enderrocar, quedant com a únic vestigi una pica d'aigua que varen conservar uns 

Pica d'aigua, única peça que queda de l'església de la Mare de Déu de Bellero.

veïns del poble i que ara es pot veure dins l'església de Sant Just i Sant Pastor. Un altre de força curiosa és la de Sant Pere de l'Abadia la qual encara que conserva l'absis i tota la seva estructura exterior, per dins està totalment modificada com si fos una casa, aquest edifici durant molts anys fou l'escola, residència de mestres, ajuntament, rectoria i a l'últim terç del segle XX passà a ser un habitatge particular. 

Església romànica de Sant Just i Sant Pastor de Son.

   Però l'església més important és la que trobem en entrar al poble, la de Sant Just i Sant Pastor, una bellesa del romànic dins les valls d'Àneu. Aquest temple fou construït entre els segles XI i XII, apareixent citat per primer cop l'any 1076 en una donació dels alous de Son a Santa Maria de la Seu i l'any 1998 va ser declarada bé cultural d'interès nacional. L'Església consta d'una sola nau amb l'afegiment posterior de les capelles laterals i la sagristia. Aquesta nau està capçada per un absis semicircular amb decoració llombarda, arcuacions i lesenes, essent il·luminat per tres finestres repartides desigualment. L'entrada principal consta d'una porta amb arc de mig punt sota un porxo a la façana de migdia. 

Cementiri, torre-comunidor i església de Son.

    El campanar pot ser que sigui la peça més destacada d'aquesta construcció, consta de planta quadrada i quatre nivells amb escala interior, cada nivell està separat per arcuacions llombardes amb lesenes als costats. Les finestres del primer nivell són d'esqueixada recta, les del segon geminades i les del tercer i quart triforades. Les columnes de les finestres són cilíndriques amb capitells mensuliformes. El campanar és coronat amb una teulada de pissarra amb una agulla força alta. 

Retaule gòtic de Son.

   A l'interior del temple podem veure un retaule gòtic del s. XV del mestre de Son i d'en Pere Espallargues el qual consta de 23 peces que representen diferents escenes religioses, inclòs el martiri dels Sants Just i Pastor. Al voltant del retaule, a la paret est troben unes pintures murals dels segles XVI i XVII que representen diversos personatges religiosos com les virtuts, el crist ressuscitat, els quatre evangelistes i el pare etern entre d'altres. Aquestes pintures varen ser descobertes en unes restauracions l'any 1992.

Representació de les virtuts.

Pintures murals s. XVI i XVII.

Part de la pintura mural del sostre representant el pare etern.

Pintures murals trobades sota el cor.

   També sota del cor trobem unes altres pintures, que encara que no tan definides com les del presbiteri també cal esmenar. Ja que ens trobem sota mateix del cor, podem accedir-hi per unes escales i des de dalt tindrem una altra visió de l'església.

Cor.

Presbiteri des del cor.

   A part del retaule i les pintures, dins l'església es conserven altres peces d'art força interessants, al baptisteri hi ha una pica baptismal rodona decorada amb motius geomètrics i vegetals, recolzada sobre tres peus també decorats amb elements geomètrics, també hi trobem una pica rectangular d'oli decorada amb figures humanes i un cavall. Fora del baptisteri en trobem un altre d'oli de dos cossos, decorada amb lleons una àliga i un xai.

Pica d'oli.

Pica baptismal.

.

 

   En sortir de l'església, però dins del seu recinte, a l'esquerre es troba el cementiri i a la nostra dreta al costat de la porta del tancat veiem el que avui és conegut com a torre de les hores o comunidor, el qual està construït sobre la torre de defensa de Son, també d'època romànica. Els dos primers metres d'aquesta edificació corresponen a la torre romànica, que era de planta circular. La resta de la construcció és de base quadrada, encara que per l'exterior es vegi arrodonida per adaptar-se a la inicial. Diuen que des d'aquest comunidor s'exorcitzaven les tempestes.

Entrada al recinte de l'església amb la torre de les hores o comunidor de Son.

     Si seguiu pel camí de Jou, a un quilòmetre del poble en una corba, a l'esquerre torbareu un lloc per aparcar, des d'allà tindreu una preciosa panoràmica de les Valls d'Àneu.

Vista de les Valls d'Àneu.

   Per acabar, cal dir que a finals de l'any 2023 al costat de l'església s'ha instal·lat un plànol interactiu que us guiarà pel poble tot indicant uns punts on trobareu uns codis QR que per mitjançar del telèfon mòbil els podreu escanejar i obtenir informació sobre sis temes que tenen a veure amb el poble: 1) el conjunt monumental, 2) el romànic, 3) el món rural, 4) la casa pirinenca, 5) festes i tradicions, 6) el món energia.

Les fotos del damunt han estat preses el 03/08/2023.

Castell de Solius (Santa Cristina d'Aro).

Entrada del castell de Solius (foto presa des de l'interior del castell).

   El castell de Solius el trobem dins l'entitat de població de Solius, la qual pertany al municipi de Santa Cristina d'Aro, comarca del Baix Empordà, província de Girona.

   Per anar a aquest curiós castell primer haurem d'arribar a l'església barroca de Santa Agnès de Solius, edifici barroc del

Santa Agnès de Solius, i monestir cistercenc de Santa Maria de Solius.

s. XVIII, el qual es troba al costat del monestir cistercenc de Santa Maria de Solius on hi ha una plaça amb molt espai per poder deixar el vehicle, just al punt GPS: N - 41º 48' 52.0"  E - 2º 57' 43.0". Un pic ben deixat el cotxe, tornarem a peu un tros enrere fins a trobar un desviament cap a la dreta, aquest camí ens adreçarà cap a una urbanització que travessarem

Plànol orientatiu.

pel mig. Seguirem pel carrer principal tot deixant un desviament a la dreta, més endavant el camí es bifurca, nosaltres anem cap a l'esquerre i a uns 200 metres ens sortirà un corriol a la dreta, el prenem i no el deixem fins a arribar al peu del castell. Arribarem a una esplanada plena de pins i alzines i cap a l'esquerre trobarem l'entrada a la fortalesa.

Part de la muralla i entrada al recinte del castell de Solius (foto presa des de l'exterior del castell).

   D'aquest castell situat dalt d'una penya escarpada en queden pocs vestigis, una part es va reedificar amb motiu de les guerres del s. XIX. En una paret fortificada es conserva una porta d'arc rebaixat que dóna accés a un petit pati d'on surten unes escales, la majoria d'elles estan picades directament a la pedra, a la dreta en trobem unes que pugen cap a la muralla i enfront unes altres que es dirigeixen a dalt del castell, a la part sobirana, tot pujant per les escales observem uns forats rodons els quals servien per posar estructures de fusta i així tancar l'accés al recinte. També a mitja muntanya es conserva una cisterna feta de pedra, la qual està mig tapada per la boscúria.        

Escales esculpides a la pedra que pugen cap a la part sobirana i la torre.

   El castell de Solius o també dit en l'antiguitat castell de la Roca, és un castell d'època medieval, sent bastit entre els segles XII i XIII. El 1057 Ramon Berenguer I i la seva esposa Almodis, esmenten que Ramon Seniofred d'Olius tenia un alou en propietat a Solius i per posar fi a les disputes pels límits territorials, aquest es compromet davant dels comtes a no tenir cap castell ni torre sense el seu permís, això vol dir que per aquells temps no hi havia cap fortificació a la zona, és a dir que el castell de Solius era una casa normal, però en perill de guerra es transformava en fortalesa.

Escales que pugen cap a la torre.

Escales que pugen per la dreta a la muralla.

   El castell de la Roca s'esmena per primer cop l'any 1208. El 1210 era possessió d'Arnau de Creixell, bisbe de Girona, que en el seu testament del 1214 en parla com el "meum castrum integro de Ruppe". Per raons econòmiques el seu successor el permutà al sagristà Guillem de Montgrí, això incomodà al monestir de Sant Feliu de Guíxols el qual inicià un procés judicial que no es resolgué fins al 1394 a favor de la sagristia major de la catedral de Girona, aconseguint dominar tot el terme des de la riera de Ridaura fins al mar fins al s. XIX.

Arribant al recinte sobirà.

Vista de la muralla des de baix.

   Durant la Guerra Civil Catalana, el 1462 el castell cobrava impostos als ramaders que portaven bestiar cap a la capital catalana, cosa que va ajudar a formar un conflicte per la indignació dels pagesos remences el 1467. El castell també apareix documentat en un document del 1485 quan se n'apoderà Miquel Safont de Cassà de la Selva en plena Guerra dels Remences. Durant aquesta guerra el castell va anar canviant de mans, i entre d'altres, s'hi va mantenir un escamot de cent pagesos a les ordres de Narcís Goxat de Llambilles.

Petita muralla de la part alta del castell.

   Al final d'aquests conflictes el castell tornà als seus propietaris i amb el temps va anar perdent importància a causa del seu difícil manteniment. L'any 1830 en plena època Carlina, el propietari de can Dalmau (finca veïna) hi va fer obres que són les restes que es conserven fins ara.

D'esquerre a dreta: can Dalmau, Turò de l'Home (280 msnm), Pedralta i el Montclar (343 msnm).

   Un pic arribem a dalt del castell, ens trobem amb les restes de la torre i casa envoltades per un pati des d'on s'albiren espectaculars vistes de la rodalia, entre la que destaquem la penya on es troba la Cova dels Moros o del Forn on hi ha una cova picada a la roca que hom creu d'origen prehistòric.

Penya on es troba la Cova dels Moros o del Forn.

   A causa de la poca solidesa de les últimes obres, la part que quedava al sud-est, va ser enderrocada per una forta tramuntana que bufà el nou de setembre de 1969, però encara en podem veure les restes.

També des de dalt del castell vistes de Santa Cristina d'Aro i Platja d'Aro.

   Vist això i amb molta cura de no caure ni malmetre res tornem a baixar fins a la porta el castell i d'allà a l'esplanada de pins i alzines, per tornar al cotxe podem fer-ho per on hem vingut o directament més de pressa per un corriol que s'intueix en direcció nord, passant pel costat de les primeres cases de la urbanització i deixant-nos al carrer que entra a ella, tot havent fet una petita ruta circular.

Església de Santa Agnès i monestir de Santa Maria de Solius amb els camps que els envolten.

   Ja res més, ara us deixo amb una petita pel·lícula de la visita del castell de Solius.

Les fotografies i la pel·lícula del damunt han estat preses el 08/05/2023.

 

Riera de Rupit, entre el Molí Rodó i el salt de Sabaters (Rupit).

Salt de sota el salt del Molí Rodó.

   En aquest bloc visitarem un llogaret realment idíl·lic i prego al qui ho vagi a veure el respecti, ja que l'entorn és summament fràgil.

   Fa anys, justament el 19 de març de l'any 2011 vaig descobrir al costat dret del camí que baixa cap al salt de Sallent el preciós Salt del Molí Rodó o Rodor (com surt a l'ICGC), abans si baixava des d'aquest camí per un discret corriolet que et deixava a la mateixa gorga. L'any 2016 hi vaig tornar a anar, però el petit corriol ja havia desaparegut, només vaig poder prendre des del camí un parell de fotografies d'un altre salt que no es corresponia a aquell al que feia anys vaig baixar, això em va fer rodar el cap i em pregunta a mi mateix: hi haurà més salts?...

Foto presa el 28 de maig del 2016.

   Passaren uns quants anys més i un bon amic, en Jóse (amb el qual compartim moltes sortides junts amb les dones) em va dir que sobre el Salt dels Sabaters l'hi havien dit que hi havia més salts i gorgs, ben segur que eren els que jo vaig fotografiar.

   Doncs un bon dia les dues parelles ens encaminarem cap allà, per fer més via, vàrem deixar el cotxe al pàrquing que hi ha passat Sant Joan de Fàbregues, just al punt GPS: N - 42º 00' 32.6"  E - 2º 28' 19.1" i a peu travessarem la riera de Rupit fis a arribar davant del salt de Sabaters. Un pic allà, vàrem veure que no hi havia cap camí i optarem per grimpar 

En Jóse i jo abans de començar a grimpar pel costat del salt de Sabaters.

pel cantó esquerre del salt cap amunt, és un tros bastant feixuc, però en arribar a dalt semblà com si haguéssim arribat al paradís, quanta bellesa junta, no hi ha paraules per expressar el que es veu:

   Salvem aquest preciós gorg tot grimpant per la seva esquerra, i amb molt de compte, perquè anant carregat amb les cambres podria ser fàcil donar-te una bona remullada, és a dir seny i precaució. Un pic som a dalt d'aquest altre saltiró, un altre meravella per la vista, això és preciós:

   Podríem dir que hem arribat al paradís, al nostre davant ens ha aparegut un gran gorg i al fons uns salts, els mateixos que vaig veure l'any 2016 des de dalt del camí.

Salt de sota el salt del Molí Rodó.

   Just ací dalt es troba el salt del Molí Rodó, però grimpar més ja pot ser més perillós, val més que ens quedem ací gaudint d'aquest espectacle natural amb tota la pau del món, només escoltant la remuga de l'aigua i el cantar dels ocells.

   Vist tot aquest bé de deu i gaudit de la pau que ens dóna la Natura, tornarem sobres les nostres passes amb molt de compte i vigilant de no malmetre res cap a baix del salt de Sabaters, on ens esperen les nostres mullers per buscar un espai per anar a dinar i continuar gaudint plenament de la natura.

El grup de l'excursió, d'esquerra a dreta:
Josep (jo), Pilar (la meva esposa), Montse i Jóse (els nostres companys de fatigues).

*Si bé ús i fixeu, he posat "Jóse" per contes de José perquè al meu amic l'hi diem així.

Les fotografies del damunt han estat preses el 28/05/2016 i el 24/05/2021.