Sant Sebastià de Montmajor (Vallés Oriental)

Vista de Sant Sebastià de Montmajor des de el Farell

   Sant Sebastià de Montmajor, situat entre les muntanyes de Gallifa i el Farell, és un petit poblet de pocs habitants que pertany al municipi de Caldes de Montbui, els nuclis de cases es troben disposats en tres turons, els tres serrats.

Sant Sebastià de Montmajor

   El nucli de població més antic es troba en una fondalada tot baixant del Farell (venint amb punt de partida des de Caldes de Montbui en el punt GPS: N - 41º 39' 50.5''  E - 2º 07' 08.4''), escassament deu cases distribuïdes en un carrer, el de Santa Maria, que forma un angle recte, començant o acabant, depèn de per on si entra, pel darrera de l'església o per la plaça d'aquesta on en la seva part interior hi ha la rectoria on actualment trobem un restaurant dit "La Rectoria", especialitzats en la cuina tradicional i casolana. A la part més elevada d'aquest serrat i tocant amb l'església hi ha el seu petit cementiri.

Carrer de Santa Maria

Escales que pugen a la rectoria

Carrer de Santa Maria

                                      

   En el camí comú de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç Savall, s'arriba al poble per l'anomenada "Baixada del Rellotge", actualment només és una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi havia un rellotge que se sentia perfectament des del nucli principal i des de tots els serrats quan tocava les hores.

Un rellotge en mig del bosc

   L'alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065 i el 1098 pertanyia al monestir de Sant Cugat. En els primers temps de repoblació algunes parcel·les es varen donar a l'orde de Sant Benet, amb aquest ordre es varen formar parròquies com aquesta i al seu vol petits nuclis de població.

Vista del poble des de el darrera de l'església

   El 1216 el bisbe de Barcelona confirma la donació d'aquesta parròquia a l'església de Caldes de Montbui i el 1868 va ser declarada parròquia independent i l'hi agregaren algunes cases de Gallifa.

Façana i cementiri

   L'església romànica del s. XI, consta d'una sola nau de volta de canó amb un gran absis quadrangular, el transsepte presenta dues absidioles semicirculars, al creuer hi ha el campanar de planta quadrada amb dos pisos de finestres a cada cara. 

Façana

Absis central, campanar i absidiola

Campanar en el creuer

    Com a nota curiosa, aquest temple va ser pres com a exemple de l'art romànic català, reproduint-se dins del "Poble Espanyol" de Barcelona amb motiu de l'Exposició Universal que va tindre lloc en la nostre capital entre els anys 1928 i 1929.   

Frescos renaixentistes

   Dins d'aquest temple a més d'uns frescos renaixentistes dels quals no se sap l'autor i d'una talla de fusta pintada de l'artista Sebastià Badia, podem trobar unes pintures al fresc situades a l'absis, pintades pel pintor Antoni Vila Arrufat amb unes innovadores tècniques inventades per ell per tal de millorar la qualitat i la lluminositat dels pigments en el fresc tradicional, aquesta obra té un gran valor artístic i és reconeguda per historiadors i crítics d'art, cal dir que en Vila Arrufat, va fer servir de models per la seva obra a alguns dels habitants del poble.

Cal dir que si algú els vol veure, els Dissabtes i Diumenges els que porten el restaurant de "La Rectoria" obren l'església per tot-hom que vulgui admirar tant l'art romànic com les pintures, només es prega una mica d'urbanitat.

Frescos de Antoni Vila Arrufat i al mig Sant Sebastià de fusta de Sebastià Badia

   Doncs bé, un poble que es veu amb un parell de voltes però amb gran quantitat i qualitat d'art i paisatge, petit i al mateix temps gran.

                       

Les fotografies del damunt han estat preses els dies: 18/03 i 13/04/2014

El Tagamanent (Valles Oriental)

Tagamanent desde el Pla de la Calma

   Aquest cim pertany al terme municipal del poble que porta el seu mateix nom, s'aixeca a 1056 metres d'altura a l'extrem occidental del Pla de la Calma, al bell mig del parc natural del Montseny i al costat de la vall del riu Congost, tot envoltat d'alzinars i rouredes.

   Per arribar-hi, sortirem des de dins del poble de Tagamanent direcció "La Calma", travessarem dos cops l'autovia de Vic per sota fins a agafar una pista que ens farà pujar per salvar el desnivell d'uns 700 m que ens separen del collet de Sant Martí on deixarem el cotxe, més o menys en el punt GPS: N-41º 44' 52.7''  E-2º 17' 54.9'', d'ací continuarem a peu pel corriol que surt al costat de la pista tot envoltat de roures i alzines, a la poca estona arribarem al seu penyal on hi

Camí de pujada del collet de sant Martí al cim.

havia hagut un castell, ja esmenat en l'any 945 i que consta en la llista dels castells Ausonencs empenyorats per la comtessa Ermessenda al seu fill Berenguer. Més endavant, Tagamanent encapçala la llista d'aquests castells donats en dot pel comte Ramon Berenguer III a la seva filla Maria Roderic, l'octubre de 1107, en casar-se amb el comte Bernat III de Besalú. Tanmateix des que el rei va tenir el domini directe el s. XIII, hom el va considerar inclòs a la vegueria del Vallès. A partir del s. XVI desaparegué la informació del castell i suposadament entra en decadència i posteriorment en runes.

   Però en arribar al cim podem veure les restes de l'església de Santa Maria de Tagamanent, que ja es esmenada el 993

Santa Maria de Tagamanent

quan el comte Borrell II l'he concedí uns alous situats al Congost. Després del terratrèmol de Catalunya de 1448, va ser reconstruïda i des del s. XVI figura com a parròquia, al llarg d'aquest segle, es varen fer petites obres de manteniment a l'edifici, però del 1578 al 1619 la remodelació va ser més dràstica, fent unes reformes més notables, afegint dues naus laterals i la capella del Roser, el campanar d'espadanya s'elimina, construint-se un de planta quadrada i refent-se la coberta; és a dir que del Romanic només en resten una part dels murs de la nau central coberta amb volta de canó. Al s. XIX és abandonada i cap al 1940 el seu parroquianatge es traslladat a Santa Eugènia del Congost.

Façana

Porta principal

Interior i altar

                                        
 













 

   L'any 1974 compra els terrenys la Diputació de Barcelona i el 1984 s'inicia la primera recerca arqueològica, parant i reprenent les recerques suposo que per motius econòmics, en el 2013 es varen trobar les restes de la sala comtal del castell de Tagamanent i a l'hora d'escriure aquestes lletres s'està en procés de reconstrucció per la Diputació.

Obres de restauració

Darrera de l'església

Detall de la dreta del temple

    El Tagamanent és un lloc de fàcil accés on tot-hom hi pot pujar, als que els agrada caminar poden fer-ho des de qualsevol indret i allà es pot iniciar un bon recorregut pel Pla de la Calma, on es gaudeixen de precioses vistes, fins a enllaçar amb la carretera que va de Santa Maria de Palautordera fins a Seva (BV-5301) a Collformic. Us deixo doncs amb aquesta vista del dit "Baluard del Vallès" des del Pla de la calma:

El castell i església del Tagamanent 

Les Fotografies del damunt han estat preses els dies 15/04/2013 i 18/03/2014

El Salt de la Coromina i Sant Miquel de Castelló (Garrotxa)

   El salt de la Coromina és un dels sis salts que ens podem trobar a la cinglera de Falgars, està alimentat per la riera de la Faja que a l'arribar als cingles cau espectacular-ment des de uns 750 m d'alçada.

Salt de la Coromina des de Falgars d'en Bas

   La seva caiguda esglaonada també forma una preciosa cua de cavall la que podem gaudir millor després de dies de pluja, ja que a l'igual que totes les rieres que vénen de la serra de Cabrera són curtes i amb poc cabal, però aquesta és de les que potser aguantin més l'aigua.

Part de dalt del salt

Salt sencer

   A causa de la seva alçada hi ha molts esportistes experimentats que la baixen amb corda de dalt a baix, una gran experiència, jo no ho faria pas, em conformo en admirar-lo.

Detall del salt de la Coromina

    Per poder admirar aquesta meravella de la natura, cal anar al Poble de Falgars d'en Bas, del que si venim de Barcelona, hi anirem passant per Rupit, no feu cas del GPS i aneu pels Hostalets d'en Bas des d'on surt una pista que puja fins dalt, és privada i està tallada amb una cadena, jo ja m'hi he trobat i vaig haver de recular, de tota manera us deixo les coordinades GPS del poble: N-42º 05' 09.4''  E-2º 26' 20.7'', però repeteixo, aneu-hi per Rupit si veniu de Barcelona.

Falgars d'en Bas

   El poble de Falgars d'en Bas, està situat a sobre mateix dels Hostalets d'en Bas, a la serra de sant Miquel i a 954 m d'alçada.

Façana de l'església de sant Pere

Darrera de l'esglesia de sant Pere

 

   Petit poble amb "quatre" cases del que podem destacar la seva església de sant Pere, inicialment romànica però restaurada en el s. XVI, en el s. XVII era parròquia de Vic, però jurisdicció dels vescomtes de Bas, depenent directament del castell Castelló de Bas.

   Prop del poble, a una mitja hora a peu, podem visitar l'església de sant Miquel de Castelló:

Vista de sant Miquel de Castelló amb els Pirineus al fons desde Falgars

   Aquesta església era la capella de l'antic Castelló d'en Bas, edifici d'origen romànic que consta d'una sola nau coberta amb volta de canó, s'enlaira a 980 m sobre un contrafort del serrat de sant Miquel dintre de la serra dels Llancers, a les últimes estivacións del NE de la serra del Collsacabra.

Ermita de sant Miquel de Castelló

   Quan arribem davant d'ella i ens hi acostem, clavat a la porta podem llegir en una placa la gran història que es va viure en aquest lloc, diu així:

   "Amic visitant:

                            Et trobes a un lloc que través dels segles ha estat un poblat reducte Ibèric Ausocereta. Més tard possiblement un temple Roma dedicat a Mercuri. Després "oratorum" Visigòtic sota l'advocació de sant Miquel. Durant la marca hispànica lloc fortificat de reduïdes dimensions per defensar la frontera. Més tard fou possessió dels vescomtes de Besalú amb el nom de "Castro Castilionis" que foren anomenats també vescomtes de Bas essent llur residència fins que baixaren al castell palau del Maiol. Des de a aleshores fou ocupat per un "Castlà" que el tenia pels vescomtes. En el s. XV fou concedit pel rei Joan II a Francesc de Verntallat cabdill dels Remences, anomenant-se Castelló d'en Bas. Fou assetjat i conquistat pels francesos i més tard alliberat pels pagesos patriotes a la guerra de la independència. Canvia de mans a la guerra Carlista i secreix les conseqüències dels fets del 1936. Finalment reconstruït pel grup excursionista i esportiu Gironí l'any 1972".

   Des de 1974 està habilitat com a refugi de muntanya amb capacitat per 20 persones, per entrar-hi cal posar-se en contacte amb el Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEIEG).

 

   Com podeu veure una excursioneta força fructífera, amb un dia un salt d'aigua i una miqueta d'història del nostre país: Catalunya.

.

Les fotografies del damunt han estat preses el 08/03/2014

Monells, Cruïlles i Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà)

   Aquests tres pobles es varen unir l'any 1973 tenint com a centre administratiu i l'ajuntament a Cruïlles, tots tres amb restes medievals formen un conjunt històric que val la pena de visitar.

   Començarem pel que primer ens trobem venint de la Bisbal de l'Empordà:

Cruïlles:

Campanar i torre de l'homenatge

   Venint de la Bisbal per la carretera GI-664 a uns dos kilòmetres ens trobem amb aquest preciós poble capital dels tres abans esmenats, des de lluny ja veiem els seus dos baluards que sobresurten pel damunt de les taulades: la parròquia de Santa Eulàlia de Cruïlles i la torre de l'homenatge del seu antic castell, aquesta última és una edificació romànica dels segles XI - XII que compta amb una alçada de 22,5 metres.

    Als afores del poble, desviant-se de la carretera, veiem el monestir benedictí de sant Miquel de Cruïlles, edificat al segle XI, l'any 1485 va ser saquejat pels remences i l'any 1592 va començar la seva decadència. Dins del monestir s'hi

Sant Miquel de Cruïlles

trobaren valuosos objectes que ara estan al museu de Girona, un dels més destacats és la Majestat de Cruïlles, prototip de les majestats coronades, ja que la majoria que s'han trobat a Catalunya són posteriors a aquesta.

   Retornem a la carretera GI-664 en direcció cap a Caça de la Selva i a pocs kilòmetres arribem a:

Sant Sadurní de l'Heura:

Sant Sadurní de l'Heura

   Petit poblet amb carrers vells i entranyables pels quals es pot passejar tranquil·lament, en aquest poble podem

destacar la seva església, ja citada l'any 978 i coneguda antigament com a Sant Sadurní de Salzet, gran edificació construïda principal-ment entre el 1773 i el 1777 però en la que encara hi queden indicis del romànic com el campanar

Església de Sant Sadurní de l'Heura

vell de mig-dia, de planta quadrada i 20 m d'alçada; se sospita que hages format part de les defenses del desaparegut castell de Sant Sadurní.

Església de Sant Sadurní de l'Heura

   Seguim la nostra ruta cap al últim poble, deixem la GI-664 just abans d'entrar a Sant Sadurní agafant el desviament cap a:

Monells:

Plaça Jaume I

   Espectacular poble ple d'arcades i porxos travessat pel riu Risec que encisa a qualsevol aficionat a la fotografia per la quantitat de vistes que es troben dins d'ell.

Plaça Jaume I

Plaça Jaume I

   Aquest poble es formà al voltant del seu antic castell del qual només en resten part de les seves muralles i pertanyia als vescomtes de Bas.

Plaça del Oli

    El mercat de Monells havia sigut de gran rellevància a l'època medieval, per axó el rei Jaume I l'any 1234 l'hi donà una mesura perquè servis de patró per poder mesurar els cereals pel bisbat de Girona, aquesta mesura la podem trobar a la plaça que porta el nom del monarca.

Mesura donada per el rei Jaume I

   Des de la plaça surten infinitat de carrerons plens d'encant per explorar, us convido a seguir-los, cada recó val veritable-ment la pena ...

Les fotos del damunt han sigut preses:
Cruïlles, 26/02/2011 - Sant Sadurní de l'Heura, 09/09/2012 - Monells, 19/05/2013.