Molí de Brotons i salt de la Tosca (Castellcir).

 

Molí de Brotons i salt de la Tosca.

    Aquesta meravella de la natura i de la mà de l'home la trobem a una alçada de 552,1 msnm a la vall de Marfà, dins el curs fluvial de la riera de Marfà en el terme municipal de Castellcir (Moianès). La riera de Marfà comença un xic més amunt amb la unió de la riera de Castellnou i el torrent de la Farga que fins allà a prop fa de termal entre Castellcir i Moià.

   Per anar-hi no és gaire difícil, recomano anar-hi a peu, ja que és una passejada força distreta d'un parell d'hores i mitja 

Plànol orientatiu.

mal contades entre anar i tornar, bé, tot depèn del temps que us pareu allà, més o menys són uns deu kilòmetres entre anar i tornar. Però si per qüestions de mobilitat no podeu caminar tant, s'hi pot arribar quasi amb cotxe, això sí, ha de ser un 4X4 o un SUB, el qual ens deixarà a més o menys un kilòmetre del nostre destí, ara us ho explico:

   Venint de Castellterçol per la carretera C-59, en arribar a Moià haurem de trencar a l'esquerra direcció cap a Calders per la carretera de Manresa (N-141c), a uns cinc-cents metres, en un semàfor, tornarem a trencar a l'esquerre cap al camí de les Creus, on si voleu anar a peu, podríeu deixar el vehicle ben aparcat. Seguirem des de la carretera uns cinc-cents cinquanta metres girant a l'esquerra pel camí de Vila-rassa el qual seguirem tot recte fins que es torna amb pista i s'endinsa cap a la boscúria. Passat un kilòmetre set-cents metres després d'haver fet unes voltes molt pronunciades, travessarem el torrent de Font Candelera i a uns cent cinquanta metres haurem de prendre el camí de Moià a Marfà que

Indicador del punt on ens trobem.

Senyal indicador davant el camí del salt.

ens surt per la dreta sense deixar-lo fins al punt on ens sortirà a la nostra esquerra el camí que baixa cap al salt i el molí, allà al costat mateix si anem amb cotxe hi ha un bon lloc per deixar-lo (punt GPS: N - 41º 47' 04.6''  E - 2º 04' 35.2''), fora de la pista perquè no destorbi. Un pic arribats allà, prendrem el camí que queda just al davant d'un pal indicador, anirem baixant acompanyats d'un fort aroma a farigola i romaní, tot el camp n'està ple. Més endavant veurem la masia i antic castell de Marfà i al seu costat la vella parròquia de Sant Pere de Marfà els quals presideixen des de dalt l'espadat la preciosa vall que porta el mateix nom.

Masia i antic castell de Marfà i al costat sant Pere de Marfà.

   Anirem seguint el camí acompanyats d'aquestes encisadores flaires i després d'uns quants revolts a la nostra dreta veurem el petit santuari de la Mare de Déu de la Tosca. Aquest temple del s. XVII edificat entre els anys 1632 i 1639, consta d'una sola nau rectangular coberta amb volta de canó, té una coberta a doble vessant i la façana culmina amb un

Santuari de la Mare de Déu de la Tosca.

Santuari de la Mare de Déu de la Tosca.

petit campanar de cadireta, trobem unes obertures a l'absis i a la façana un petit òcul damunt de la porta, també a la dreta un parell de finestretes. Aquesta església fou ampliada el mateix segle que es va edificar, en els anys 1668 i 1673 i

Interior del Santuari de la Mare de Déu de la Tosca.

fou remodelada de nou l'any 1914 moment en què s'inaugurà el nou altar i el cambril.  Diu que aquesta edificació possiblement substituí a un temple preexistent conegut per Santa Maria de les Illes, que en la documentació del s. XI es delimita prop de la mateixa riera.

   Abans de tombar cap al santuari, baixant el camí tot recte, surt un corriol que segueix la riera de Marfà amunt, el seguirem per sota el penya-segat i al final arribarem al preciós paratge del salt de la Tosca, si tenim sort i els dies anteriors hi ha hagut abundants pluges ens el trobarem així:

Salt de la Tosca i molí de Brotons.

   És un raconet força preciós, si us voleu arribar fins al molí, haureu de travessar la riera per sota la presa, si aquesta va plena és difícil de passar, vigileu i no us la jugueu, val més esperar que amainin les aigües i tornar un altre dia sense perill que l'aigua ens tombi i prendre mal.

Vista general del Salt de la Tosca, Molí de Brotons, presa i salt que hi ha a sota.

   Si hem pogut travessar la riera, trencarem cap a l'esquerre en direcció al molí, pujarem per la roca fins a trobar una esplanada que se situa sota una gran balma, allà, el primer que ens crida l'atenció és una pedra col·locada al mig del pla 

Pedra que trobem davant del Molí de Brotons.

Pedra en forma de menhir de 2,80 cm d'alçada.

en forma de menhir, si ho és o no, no ho sé (em vaig comunicar amb l'Ajuntament de Castellcir i amb el Consorci del Moianès i ningú em va saber donar raó del monòlit, diu que ja ho miraran), el cas és que hi és i al seu darrere podem veure una construcció semi troglodita que ocupa gran part d'aquesta balma que té uns set metres de fondària per seixanta de llarg, aquest edifici és el molí de Brotons.

Molí de Brotons des de l'altra llera de la riera de Marfà.

   Aquest vell molí era anomenat Molí de Brotons o dels Pilars, estant en funcionament i habitat des del 1608. S'hi molia principalment gra per fer farina i també fulla de roldor per fer tints. L'aigua del molí era recollida uns quants metres riu amunt, per això la resclosa, la bassa i el pou estaven situats a la part alta, per sobre del salt. Entrem per la porta i dins el

Obrador on es molia el gra.

Paret interior amb la resta de dues moles.

molí encara es poden veure un parell de moles, les quals es varen fer servir per aixecar una paret de mitjanera, entrem en un altra estança on es troba l'obrador el qual era apte per a dues moles, a terra hi observem un forat per on es davallava cap al catau on era situat el rodet.

Vista de l'obrador des del final de la balma.

Detall de l'obrador.

   Aquest molí entra en decadència per l'any 1850, ja que les rierades malmetien la casa, pel 1851 amb una d'aquestes la casa quedà inundada i finalment el vuit d'octubre de 1863 hi hagué una gran avinguda d'aigua dita "l'aiguat de Santa Reparada", la qual s'endugué la vida de les vuit persones que vivien dins el molí, fins i tot diuen que l'aigua s'emportà a un nadó dins del seu bressol riera avall. Des de llavors el molí resta abandonat.

Molí de Brotons, un dia després es nota la davallada de l'aigua.

   Després d'haver visitat el molí, tornem enrere a buscar el cotxe, sigui a la pista o al poble i per si voleu veure més clar el camí, us deixo amb una petita pel·lícula de l'últim tram de la sortida (des de la pista).

La pel·lícula i les fotos del damunt han estat preses els dies 18 i 19/10/2024.

Castell de Montesquiu (Montesquiu).

Castell de Montesquiu.

   Aquest preciós i ben conservat castell el trobem a 676,9 msnm dins el terme municipal de Montesquiu, poble que pertany a la subcomarca del Bisaura, comarca d'Osona i està a la província de Barcelona. Podríem dir que és el cor del parc natural que porta el mateix nom i és propietat de la Diputació de Barcelona.

   Per anar a visitar-lo no és gens difícil de trobar, ja que es troba al costat mateix del poble de Montesquiu. Si venim de Vic per la C-17, prendrem la sortida 81 de Sant Quirze de Besora, arribarem al semàfor i girarem a la dreta direcció Vidrà,

Plànol orientatiu.

passarem el pont sobre el riu Ter i seguidament trenquem a l'esquerre, passem el pas de nivell i tornem a trencar cap a l'esquerre cap a l'estació de tren, punt d'on surt el camí que puja al castell. Per contra, si venim de Ripoll haurem de prendre la sortida 85 de Montesquiu, travessar bona part del poble i tombar a l'esquerre pel carrer Santiago Rusiñol, passar el pont sobre el riu Ter i a l'esquerre ens sortirà el camí que puja al castell. Ambdós camins ens deixaran al pàrquing de la fortalesa que es troba al punt GPS: N - 42º 06' 42.9"  E - 2º 12' 45.2".

Entrada al recinte del castell de Montesquiu.

   Un pic ben deixat el vehicle ens dirigirem a l'entrada del recinte que dona a uns preciosos jardins dins els quals surt un camí que tot envoltant el castell ens portarà cap a la seva entrada. Cal saber que s'ha de demanar hora per visitar-lo, ja que tot es fa per visita guiada i amb un màxim de persones, per poder demanar visita podeu clicar ací i us sortirà la pàgina de contacte amb el castell.

Jardins i part posterior del castell.

   L'origen del castell de Montesquiu, possiblement, bé d'una torrassa de guàrdia dalt d'un turó boscos que s'aixeca sobre el riu Ter, la qual la va fer edificar el comte Guifré I dit el "pilós" al segle IX, però la primera documentació escrita no és fins al 1285 on figura com a casa fortificada. Aquesta "domus" estava infeudada per la família Conanglell, la qual degut segurament a un empenyorament que tenia la va vendre a Jaume de Besora per 2.600 sous l'any 1337. A partir d'aquí els

Porta del castell de Montesquiu.

Besora varen recuperar els drets sobre el castell i convertiren la "domus" en casal familiar. El 1390 el castell passà a Gilabert de Canet (senyor de Besora, Montesquiu i Canet (Maresme)), aquest era fill de la marquesa de Besora i d'Arnau de Canet. Gilabert participà defensant Catalunya en la invasió del comte d'Armanyac (1389-90), fou ambaixador de la reina Maria davant el comte de Foix, també va ser l'encarregat de la defensa del Berguedà i de l'Alt Urgell i l'any 1413 es 

Entrada al castell i escales que pugen al primer pis.

revoltà contra Ferran d'Antequera a favor de Jaume d'Urgell.  

   El llinatge dels Besora, pel fet que la seva descendència era tota de pubilles anava canviant contínuament de nom, el 1425 el castell passa als Peguera que el tingueren durant un segle. 

   Durant la guerra civil entre la generalitat i el rei Joan II (el Sense Fe) la domus va quedar bastant afectada per l'ocupació del castell pels pagesos l'any 1462. Acabada la guerra, el rei manà respectar els drets de Bernat de Peguera, senyor de Besora i Montesquiu i que la família no fos mai desposseïda dels seus drets sobre la casa i força de Montesquiu. 

Pallissa i masoveria del castell (s. XIX).

   La marquesa de Peguera es casà amb Ponç Descatllar i Móra, passant el castell del 1525 fins al 1760 als Descatllar. Dels Descatllar en podem ressaltar dos noms, en Lluís Descatllar i Desbac (1596-1645) i també en Narcís Descatllar i Sariera (1626-1707). En Lluís, tot i viure a Barcelona,

Capella de Santa Bàrbara, consagrada el 13 d'abril de 1642.

donar a la "domus" un aspecte més casteller, ampliant el sector nord-est i construint la capella que es troba al costat de l'entrada.

   En Joan II de Queralt i de Pinós (setè comte de Santa Coloma) el 1760 heretà el marquesat de Besora, es casà amb la rica hereua María Luisa de Silva i González de Castejón. L'any 1803 en morir Joan II els títols passaren al seu fill Joan III

Cadires de muntar a l'entrada del castell.

Escut dels Santa Coloma marquesos de Besora (s. XVIII).

de Queralt i Silva, cavaller del Toisó d'Or, senador i majordom d'Isabel II. En Joan III vengué el castell de Montesquiu a la família Safont, importants comerciants de Vic, enriquits pels subministraments a l'exèrcit. En Josep Safont i Lluc, el qual vivia a Madrid, hereta els negocis del seu pare, però en morir sense descendència el seu germà Jaume pel 1890 va vendre el castell de Montesquiu a l'Emili Juncadella i Oliva, fill de l'empresari tèxtil cotoner Jeroni Juncadella i Casanovas, el qual tenia una fàbrica de filats i teixits al carrer Riereta núm. 6 de Barcelona.

Un dels grans salons.

Gran saló amb un retrat d'Emili Juncadella i Vidal.

 

   L'Emili Juncadella i Oliva, el qual va fundar l'empresa Crèdit i Docks, fou membre de la junta del ferrocarril i mines de Sant Joan de les Abadesses, també del Foment del Treball i del Banc de Barcelona, entre els anys 1917 i 1920 va restaurar el castell, donant-li l'aparença actual, però tapant amb aquestes reformes les altres velles modificacions que hi hagué a la fortalesa, cal destacar les escales per pujar a la primera planta.  

Sala d'estar amb el retrat de Mercedes Juncadella i Vidal.

Gran menjador.

   Aquest gran empresari és esposa amb Concepció Vidal-Ribes i Torrents (cunyada de l'arquitecte modernista Enric Sagnier i Villavecchia) amb la que va tindre quatre fills, en Lluís, el qual mori pocs mesos després de néixer, la Maria que posteriorment es va fer monja, l'Emili i la Mercedes.

Menjador des de l'entrada al dormitori.

Dormitori.

   Dins aquest castell en aquella època s'hi celebraven grans festes i trobades, la família estava molt ben situada dins l'alta societat burgesa, per ací hi han passat reis, ministres, tota mena de gent famosa i de la "jet-set".

   L'Emili Juncadella i Vidal, gràcies a la bona situació econòmica familiar, es va poder dedicar a la muntanya, el col·leccionisme, la cacera, els viatges i a fer vida social; va ser un pioner amb l'excursionisme i fou el primer a pujar al massís de Maladeta el 1910, pertanyia al centre excursionista de Catalunya, al club alpí espanyol i al club alpí francès, també va ser un pioner amb l'esquí. A causa de les excursions s'aficiona a la fotografia, del que es conserva el seu llegat.

Sala amb estris i trofeus d'Emili Juncadella i Vidal.

Sala amb el retrat d'Emili Juncadella i Vidal.

Era un gran aventurer viatja a l'Àfrica, Índia i Indoxina, a part de recórrer la península Ibèrica i part d'Europa.

   L'Emili era catòlic practicant i de dretes. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'aficionà a la política, va ser el president del "circulo de Renovación Española" del barri de Sants, partit polític fundat l'any 1933 per Antonio Goicoechea i José Calvo Sotelo. Aquest acostament a la dreta el va posar al punt de mira dels republicans. En el moment que volgué anar cap a l'aeroport de Barcelona per fugir cap a Madrid, ja que es preveia una gran revolta la qual precediria al cop d'estat de Franco, el van fer presoner els batallons revolucionaris. Va ser acusat d'haver finançat l'UME (Unión Militar Española), després d'un judici, el varen declarar culpable i va ser afusellat en circumstàncies no aclarides el 29 de juliol de 1936. 

Campanar de la capella amb vistes al Bisaura.

Terrassa de la part del darrere del castell.

   Durant els fets de l'octubre de 1934 l'ajuntament va poder protegir les propietats dels Juncadella, però el quatre de setembre de 1936 foren confiscades i pels fets del maig de 1937 el castell va patir l'únic assalt que se li coneix.

   Mort l'Emili el castell passà a les mans de la seva germana Mercedes, que era la seva hereua universal, la qual el va continuar mantenint, fent festes i trobades d'alta societat fins al final dels seus dies. El 1971 mori na Mercedes deixant el castell com a llegat a la Diputació de Barcelona la qual és actualment la propietària del 80% de les terres del municipi.

Entrada del castell des del terrat de la capella.

   Ja ho heu vist, el castell de Montesquiu és un llegat de la nostra història que ha perdurat des d'èpoques medievals fins als nostres dies, el qual recomano molt visitar, ja que el guia que ens acompanya us explicarà moltes més coses, anècdotes, fets i podreu veure in situ tot sentint el parlar de les seves pedres un poquet de la història del nostre petit país. 

Les fotografies del damunt han estat realitzades el 21/08/2024.

Del "Vapor" a "Fontscalents" (Castellterçol - Castellcir).

Balma i mas d'Esplugues.

   En aquesta petita passejada que té un total de 5600 m entre anar i tornar, podrem veure un món de coses interessants tot vorejant la riera de Fontscalents. Per començar, ens haurem de dirigir cap a Castellterçol, on buscarem el polígon industrial del "Vapor", allà seguirem el carrer del Vapor fins a arribar a una glorieta on al seu costat trobarem un lloc per aparcar, just al punt GPS: N - 41º 45' 37.9"  E - 2º 07' 12.1". El que us prego és que no aparqueu en zones prohibides o en accessos de pas, hi ha persones que estan treballant allà i podríem destorbar. 

Plànol orientatiu.

   Un pic baixats del vehicle, tornarem enrere, tot seguint el carrer del Vapor fins a arribar davant del que era l'antiga fàbrica que dona nom al polígon, aquesta empresa es deia Roger-Dieste, però tothom la coneixia pel nom del "Vapor".

   Castellterçol de sempre havia tingut molta tradició tèxtil, tenia un potent gremi de paraires que va arribar al seu punt àlgid durant els segles XVII i XVIII, però a partir del s. XIX va entrar en decadència fins a tornar-se obsolet. A principis del

El que queda de la fàbrica del "Vapor", dues naus i la xemeneia.

s. XX aquesta tradició tèxtil tornà a rebrotar amb l'obertura de petites i mitjanes empreses d'aquest ram, una d'elles va ser la del "Vapor" la qual fou fundada entre l'any 1905 i el 1910, aquesta empresa familiar va anar creixent sota la direcció d'en Josep Roger i el seu gendre Joaquim Dieste, produïen sobretot jocs de llit, llençols i vànoves que es venien a Espanya i a l'estranger. Aquesta empresa anava a ple rendiment entre els anys 1950 i 1970, hi treballaven 70 persones,

Una de les naus i la xemeneia de la fàbrica del "Vapor".

fins que a finals del segle vint va plegar, enderrocant-se'n una bona part per fer l'actual polígon, ara d'ella sols queden dempeus dues naus i la xemeneia.

   Un pic arribats al davant de la fàbrica, trenquem a la dreta tot prenent el camí d'Esplugues, no hauran passat 200 metres que a la nostra esquerra se'ns obrirà un camí que entra cap al polígon, el prenem i seguim recte cap a la riera la qual travessarem per dirigir-nos cap al rentador de llana del Roquer. Passat el pont al nostre davant s'obre una balma on

Rentador de llana "El Roquer".

dins, flanquejat per dos murs de maçoneria de pedra i cobert per una volta de pedra de mig punt hi trobem el rentador de llana. Dins d'aquesta edificació trobem una taula de pedra d'uns sis metres una pica i un safareig articulat en angle d'uns deu metres fet de carreus amb les lloses inclinades, dins hi ha els dos canals de reg on es deixaven els coves de vímet

Safareig amb els canals de reg.

Interior del rentador de llana el "Roquer".

plens de llana bruta per rentar. Al fons hi ha unes escales que pugen cap a l'assecador, el qual està format per un terrat enrajolat. Se suposa que aquest rentador funciona entre els segles XVI i XIX quan la indústria tèxtil a Castellterçol anava a ple rendiment, però quan caigué el tèxtil va ser abandonat i les dones del poble el varen fer servir per rentar la roba fins

Escales que pugen dalt el "Roquer".

Lloc on s'assecava la llana.

que quedà en desús. L'any 2006 un grup de voluntaris el va restaurar. Cal esmenar també que és l'únic rentador de llana que tenim a Catalunya i un dels pocs que hi ha a Europa.

   Sortim del "Roquer" i tornem cap al camí de l'Espluga per continuar el passeig, al cap d'uns 300 metres ens surt un camí a la dreta que entra cap a una casa on hi ha unes corts i un descampat (cal Murri), el prenem i a uns 270 m a la que s'acaba el descampat on hi sol haver bestiar, a l'esquerra trobarem el pou de glaç de la Vinyota. Des del segle XVII fins al

Poua de glaç de la Vinyota.

segle XX la manufactura de gel adquirí gran rellevància a molts pobles, Castellterçol gràcies al seu clima i a la proximitat que tenia amb Barcelona durant els mesos de desembre a febrer omplia aquestes poues que es trobaven a la llera dels rius per després portar el gel amb carros a vendre cap a la capital. 

   Vista aquesta poua de glaç tornarem a buscar el camí que portàvem per continuar endavant, tot travessant el pont del Molí Nou i trencant cap a l'esquerre per anar a veure la poua de glaç del Vapor, la qual la trobarem a uns 200 m sempre

Poua de glaç del Vapor.

seguint a l'esquerre, aquesta poua va deixar de funcionar a la dècada dels trenta del s. XX perquè no pogueren competir amb l'electricitat ni amb les màquines de fer gel, dins el terme de Castellterçol encara es conserven unes vint-i-cinc poues catalogades de les quals una dotzena estan en bon estat de conservació.

   Després tornarem al camí de l'espluga un altre cop, tot caminant veurem des del camí el Molí Nou, aquest molí forma part de tot el seguici de molins fariners que trobem a la llera de la riera de Fontscalents, tots funcionaren a ple rendiment

El Molí Nou.

durant l'època preindustrial i tancaren amb la mecanització de les farineres. Aquest molí va ser l'últim a plegar, les riuades del 1962 van fer malbé la bassa, inundaren l'edifici i ja no es va molinar mai més.

   Passat el Molí Nou, al cap d'uns metres, entrarem dins el terme municipals de Castellcir i més endavant també des del camí a la nostra dreta veurem el Molí Vell.

El Molí Vell.

   Passats uns 250 m del Molí vell ja arribarem per fi a la balma de l'Espluga on trobarem una masia edificada dins d'ella. Aquesta edificació, encara que molt antiga, ja que el topònim "Esplugues" està documentat des del 1192 com a mas de Bernat d'Esplugues i la masia en concret està documentada des del 1408. La masia està edificada en diferents cossos i   

Mas d'Esplugues.

Mas d'Esplugues.

fases, remodelada uns quants cops com es pot veure en les dates que trobem en les pedres de les llindes, una de 1748 i l'altre de 1755, això demostra les importants variacions que sofrí durant el s. XVIII. L'edifici està fet amb murs de maçoneria de pedres sense desbastar lligades amb morter, menys els cossos dels cantons que són de pedra seca lligada

Detall, possible sortida de fums del mas.

Mas d'Esplugues.

amb fang. Els cossos en què està format el mas no presenten cap simetria en conjunt, però si individualment, n'hi ha que estan coberts i altres formant galeries o terrats, si observem, l'últim cos està obert per dalt i la roca es troba tota fumada, podria ser que ací hi hagués la sortida de fums de la llar de foc. El mas va ser abandonat per l'any 2002.

Pont romànic d'Esplugues.

   Al davant del mas d'Esplugues, trobem un pont romànic del s. XI que travessa la riera de Fontscalents, està fet amb pedres lleugerament acarades i lligades amb morter. Consta d'un sol arc de mig punt. Està pavimentat amb lloses de pedra planes i la barana també és de pedra, però diferent que la resta del pont. És de pas estret i preparat per camins de 

Pont d'Esplugues.

Pont d'Esplugues.

bast, pot ben bé estar vinculat a l'edat mitjana quan la gent que vivia per allà decidí d'edificar-lo per millorar les comunicacions del lloc.

   Sortim de l'espai d'Esplugues i seguim camí en direcció Castellcir, a la primera corba a la dreta, abans de prendre-la veurem un corriol que segueix recte, el prenem, la riera ens ha de quedar sempre a la nostra dreta, l'anem seguint sense deixar-lo, travessarem uns quants tancats amb fil elèctric pel bestiar, obriu-los, passeu, però sobretot torneu-los a tancar.   

Balma de Fontscalents amb la font, la taula i la verge de Fàtima.

Passats uns set-cents metres se'ns obrirà al nostre davant la balma de Fontscalents. En aquesta balma hi trobarem una font, una taula i excavat a la roca un petit nínxol on hi ha la imatge de la verge de Fàtima, també observem a la paret uns estants per posar llànties i flors, és com un petit santuari al natural. És un bon lloc per fer un mos i després tornar per on hem vingut.

Balma de Fontscalents.

Petit nínxol amb la verge de Fàtima.

  

   Pel qui vulgui caminar més, aquesta passejada la podríem allargar 1,7 km sortint del poble de Castellcir, deixant el cotxe a l'avinguda del Moianès, al costat d'un parc, just al punt GPS: N - 41º 45'54.3"  E - 2º 08' 49.3". Vosaltres mateixos, ara us deixo ací a sota una petita pel·lícula de la sortida:

Les fotografies i la pel·lícula del damunt han estat realitzades el 13, 27 i 30/09/2024.