En aquest bloc anirem visitant alguns llocs del nostre país: Catalunya, el que està ple d'indrets pintorescs i de gran bellesa,
tant natural com humana.
El molí de Llobateres el trobem a la llera del riu Tenes dins el terme municipal de Sant Quirze Safaja, comarca del Moianès, encara que fins al 2015 estava adscrit al Vallès Oriental.
Per anar-hi no és pas difícil, l'únic és que per deixar el cotxe no hi ha massa lloc, hi ha qui prefereix deixar el vehicle al poble de Sant Quirze Safaja o a una urbanització que hi ha per sobre i caminar una mica més, jo us ho explicaré tal com ho he fet jo:
Plànol orientatiu.
Sortim de Sant Feliu de Codines per la carretera C-59 direcció a Sant Quirze Safaja, a uns 3,3 quilòmetres prendrem el desviament a la dreta cap a Centelles i passats uns 2,9 quilòmetres més prendrem un camí que ens surt a la dreta i baixa cap a una urbanització on al final hi ha la depuradora de Sant Quirze Safaja, abans d'arribar-hi (passats 450 m) trobarem una cruïlla, per allà hem de deixar el cotxe, just al punt GPS: N - 41º 43' 05.7" E - 2º 10' 25.1". Ben deixat el vehicle, sobretot que no destorbi, ja que és zona de pas, tornarem a peu enrere pel camí que hem baixat uns trenta metres i prendrem un camí de terra que ens surt per l'esquerre avall, aquest ens portarà sense pèrdua al mateix davant del Molí de Llobateres.
Molí de Llobateres.
Aquest preciós molí fortificat del segle XIII situat a la llera dreta del riu Tenes, al principi rebia l'aigua d'una font que neix al seu costat, la font Tubal. Anys més tard, per augmentar la capacitat del molí es va construir riu amunt una presa en terrenys d'un veí (mas Torres), la qual més tard va produir problemes entre ells. L'any 1328 l'arrendava un tal Arnau Flequer, al s. XV va ser abandonat i a partir del 1486 s'hi instal·laren emfiteutes. També se'n fa esment en un capbreu el
Data del mas a la dovella central de la porta.
Bassa del Molí.
1549 junt amb el molí del Fai. Se suposa que el molí es va fortificar a causa del seu emplaçament, la frontera meridional del domini dels Centelles. Això fa pensar que la torre fos tant per defensar al molí com al territori. Conserva pràcticament tota la seva estructura inicial, com he dit abans, és el típic molí fortificat romànic i senyorial del segle XIII. La documentació d'aquest molí, parla de "molins", el que fa pensar que n'hi havia dos, es creu que el superior estava dins la torre i l'altra on ara hi ha el mas. Va estar en actiu fins a la dècada dels seixanta del s. XX, data en què s'abandonà, en l'actualitat per desgràcia es troba en estat ruïnós i la font Tubal tapada. Aquest molí també havia rebut els noms de: Centelles, de la Torre i de Fontubal.
Molí de Llobateres pel darrere.
Vist el Molí seguirem el nostre camí per un corriol que voreja l'edificació i s'endinsa cap a la boscúria tot prenent un xic de pujada, més endavant, a l'esquerre, ens trobarem amb el camí que passa per sobre del molí i empalma amb aquest. El riu, el portarem tota l'estona per la nostra esquerra, l'anirem seguint i al cap d'uns metres a la dreta del camí repenjat a
Indicador a la dreta del camí.
la malesa veurem l'indicador per baixar al Molí de Baix i a la cascada del gorg negre. A la nostra esquerra ens sortirà un petit i estret corriol, pel qual en aquell temps no es podria accedir amb carro, ja que és força estret, ho haurien de transportar tot a base d'animals de càrrega, el corriol baixa ben dret tot fent ziga-zagues fins a arribar a un petit prat on a
Entrada del Molí de Baix
Sala de la mola.
Escales que baixen a la sala de la mola.
Molí de Baix des del riu Tenes.
la nostra esquerra veiem el Molí de Baix. Per accedir al salt del gorg negre, haurem d'entrar i travessar el vell molí per dins, el qual malgrat estar en estat ruïnós hi ha parts que es conserven prou bé com el carcabà, la sala de la mola i la sortida d'aigua. Baixarem les escales que hi ha al seu interior i sortirem per la porta que dóna a la llera del riu.
Molí de baix des de dins el curs del riu Tenes.
Un pic posats dins el que és el cabal del riu Tenes, sempre i que es pugui perquè no hi baixi gaire aigua (siguem prudents), seguirem avall i ens situarem a sobre del salt del gorg Negre des d'on veurem quasi tota la magnitud d'aquest
Gorg Negre.
Gorg negre.
preciós gorg. Vist el gorg tornem sobres les nostres passes i amb precaució cap al molí, però la cosa no acaba ací, ja que per contes d'entrar al molí per marxar, seguirem uns cent metres amunt pel curs fluvial i ens trobarem al nostre davant amb el preciós gorg del Molí de Baix.
Gorg del Molí de Baix.
Gorg del Molí de Baix.
Gorg del Molí de Baix.
I ara sí, ja vist aquest últim gorg tornarem cap al cotxe tot repetint el camí a l'inrevés. Per si no us hagués quedat prou clar, us deixo amb una petita pel·lícula de la matinal.
Les fotografies i la pel·lícula del damunt han estat preses els dies 05/04/2024 i el 12/04/ 2024.
Pardines des del camí que va al veïnat de Puigsac amb el Puigmal de fons.
Pardines és un municipi del Ripollès que es troba a uns cinc kilòmetres de Ribes de Freser, el trobem situat al principi de la vall del Segadell, riu que neix als Plans de Pòrtoles sota la Collada Verda i travessa el municipi de llevant a ponent. Aquesta vall es troba tancada al nord pels vessants de Puig Cornador (1800 msnm), Puig Cerverís (2208 msnm), Puig de Mont-roig (1991 msnm) i la Serra de Pòrtoles, pel sud la tanquen el Taga (2039,9 msnm) i la Serra Cavallera.
Vista del Taga des del poble.
Aquest municipi es troba disseminat entre el poble principal que és Pardines amb una alçada que varia entre els 1225 i els 1270 msnm, i sis veïnats més: l'Orri (1126 msnm), Pujalt (1230 msnm), Llavanera (1150 msnm), Puigsac (1265 msnm), Vilaró (1158 msnm) i Boixatera (1424 msnm).
Diu que el nom de Pardines ve de "pardina", pot ser perquè aquesta vall fou zona de pastures, però els etimologistes diuen que s'ha de veure l'origen en el nom de "parietinas" que vol dir runes d'un edifici, bé, això deixem-ho per gent experta, el cas és que es tracta d'un poble tradicionalment ramader i pel que fa a agricultura se sembra principalment cereals i farratge. També cal esmenar que durant una època s'extragué antimoni en les mines del Serrat de la Guilla, les quals es troben per sobre del cementiri i ara estan en desús.
Poble de Pardines.
Pardines ja és esmenat el 18 d'abril del 938 en el testament d'una monja de Sant Joan de les Abadesses i també en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell. Fou possessió dels vescomtes de Cerdanya i dels senyors de Sales, del monestir del Canigó i dels comtes de Barcelona. Des dels temps de Guifré el Pilós fou administrativament i políticament del comtat de Cerdanya.
Antiga muralla de Pardines, es poden observar les espitlleres a la paret.
En morir Bernat Guillem I entre els anys 1117 i 1118, la Cerdanya, per tant, també Pardines, entraren a formar part dels territoris del compte Berenguer III de Barcelona. Amb el testament de Jaume I, l'any 1276 la Cerdanya se separa de la corona Catalanoaragonesa passant al regne de Mallorca amb el regnat del rei Jaume II, però l'any 1292 el comtat de la
Torre de defensa aixecada sobre l'absis romànic de l'església.
Cerdanya es va tornar a reintegrar a la corona Catalanoaragonesa i els conflictes entre aquesta i el regne mallorquí obligaren a fortificar Pardines. A principis del segle XIV aprofitant l'absis romànic de l'església hi aixecaren a sobre una torre de defensa i guaita, a partir de les parets de l'església es començà a construir una muralla, la qual estava flanquejada per quatre torres i envoltava el nucli antic del poble. El 1690 les tropes franceses de Lluís XIV les van derruir, quedant només el que veiem al llarg del carrer Major i a la plaça del Pedró.
Església de Sant Esteve de Pardines (façana).
L'església de Sant Esteve de Pardines és d'origen romànic, del que es conserva l'absis, la finestra doble esqueixada i les mènsules. A causa de les intervencions que hi ha hagut en el transcurs dels anys en l'actualitat es troba molt variada, per dir que ha canviat fins i tot la seva orientació original. La torre de defensa que es va edificar el segle XIV damunt de l'absis ara és el campanar al qual se li va afegir un rellotge. En els anys 1427 i 1428 hi hagué uns forts terratrèmols als Pirineus, se suposa que devien afectar a l'estructura del temple. En el segle XVIII va ser quan hi va haver la remodelació
Església de Sant Esteve (absis romànic i campanar).
Església de Sant Esteve (lateral).
més gran, ara hi ha una única nau central amb tres arcs torals i tres capelles laterals obertes amb arcs de mig punt a banda i banda de l'església, una semi-cupula cobreix l'absis de l'altar. L'orientació de l'església és de nord-sud mentre que l'antiga romànica era de llevant a ponent. Com a nota curiosa, a l'ajuntament del poble es conserva el dit "Antic llibre de Pardines", amb tapes de pergamí té 222 fulls manuscrits a dues cares amb actes des de l'any 1665 fins al 1939, encara que el seu ordre cronològic estigui totalment esbarriat per l'aprofitament de pàgines i la seva lectura una mica impossible no deixa de ser força interessant.
Font de cal Ferrer.
Font de la Plaça.
Però al poble no tot és història i arquitectura, val molt la pena de passejar pels seus carrers i deixar-nos portar pel seu encant. Al carrer Major hi trobem la font de cal Ferrer amb una aigua fresquíssima i natural, està ubicada dins de dues arcades al costat d'un abeurador pel bestiar. També trobem una altra font a la plaça de l'ajuntament, és la font de la Plaça. Al costat del campanar de l'església, baixen unes escales que ens porten cap als safaretjos del poble, els quals encara es fan servir i reben l'aigua de la font de cal Ferrer.
Safareig amb la bogada estesa.
Safareig amb el campanar al fons.
Carrer de la Font.
Cal Ferrer.
Us podria posar infinitat de fotografies de bonics racons del poble però, no acabaríem mai, millor que aneu a veure-ho. Abans de deixar el tema cal dir que dins el terme municipal de pardines hi ha altres llocs d'interès, com visitar els seus veïnats i arribar-se fins a l'estany del Tarter tot passant per l'Església romànica de Santa Magdalena de Puigsac o de Pardines els quals ja els vaig anomenar al bloc de l'Orri Vell.
Pardines pujant des de Ribes.
Les fotografies del damunt han estat preses el 24/07/2014 - 09/10/2019 - 16/03/2024.
El castell de Sant Martí el trobem dalt del turó anomenat l'Agullola de Sant Martí, a una alçada de 857,9 msnm dins el terme municipal de Sant Martí de Centelles a la comarca d'Osona.
Per arribar-hi només haurem de caminar uns nou-cents metres més o menys, això sí, tot pujada, però el paisatge i les
Plaça on deixarem el cotxe.
vistes que gaudirem en el camí valen força la pena. Tant si venim de Sant Feliu de Codines, Moià o Centelles per la carretera C-1413b, haurem d'entrar dins del poble de Sant Martí de Centelles i dirigir-nos a la plaça que hi ha al costat de l'església, passada la font de Sant Martí, pels que porteu GPS, les coordinades són: N - 41º 45' 55.0" E - 2º 12' 15.4".
Plànol orientatiu.
Un pic ben deixat el cotxe a la plaça, prendrem el carrer que va cap al darrere de l'església i només passar la primera casa (caseta de les Comes) ens sortirà un camí per l'esquerre que s'enfila tot dret amunt pel mig de la boscúria, el prenem i passats uns dos o tres-cents metres tot sortint del bosc trobarem una mena de barana feta de cable metàl·lic la
Camí que puja cap al castell.
qual ens ajudarà a assolir el camí que planeja a mitjana altura del cingle i que va pujant suaument cap al castell. S'ha de vigilar amb el pendent a la dreta on hi ha l'estimberi, encara que tot el camí està protegit amb el cable que ens serveix de
Vistes del poble tot pujant des del camí.
barana, però no s'ha de fer el ximplet, ja que podria sortir cara la broma. Passada una mitja hora després d'haver deixat el cotxe, a la fi arribem als peus del castell, just on hi havia hagut el pont llevadís, allà ja veiem un advertiment de prohibició de pas, el castell està amb molt males condicions i amb perill d'esfondrament, és molt perillós passejar per allà
Arribant al castell de Sant Martí.
i molt més entrar-hi, des de fora es veu una gran roca del capdamunt del castell a punt de despendre's, si t'enganxa a sota, no ho expliques, val més fer cas dels senyals de prohibició. De tota manera, podem voltar per allà sense entrar-hi i veure encara algunes de les restes que hi ha per fora, però sobre tot feu cas dels senyals.
Vista des del camí del castell de Sant Martí.
D'aquest castell ja se'n troben dades escrites des del segle IX, va ser en la consagració de l'església de Sant Martí del Congost feta pel bisbe Gotmar de Vic l'any 898 on s'esmena el topònim "Kastro Sancti Estephani", això vol dir que la seva edificació va ser molt abans, ja que el castell ja es trobava en ple rendiment i sotes la jurisdicció dels comtes d'Osona. En un primer moment el castell s'anomenava de Sant Esteve perquè la capella romànica que hi havia dins les
Vista del Castell de Sant Martí des del pont llevadís.
seves muralles estava dedicada a aquest sant, però pels vols del segle XIII en arribar la família Centelles el 1242 va canviar l'advocació del sant per la de Santa Maria, quedant sant Esteve de copatró amb Sant Joan i el castell prengué definitivament el nom de la família Centelles a partir del 1247. El primer Centelles que està documentat com a senyor del castell fou en Bernat II de Centelles (1242), però molt abans, l'any 1041 consta documentat un tal Guadall I que prengué el cognom d'una vila situada als peus del castell, just on ara hi ha la parròquia de Sant Martí de Centelles. També consta
Abeurador per a cavalleries situat al costat de la muralla passat el pont llevadís.
el testament d'un Centelles datat l'any 1211 en el qual demana ser enterrat dins la capella del castell, això fa suposar que la família ja el senyorejava. Aquesta família ajudar als reis catalans participant en les seves empreses amb les armes. Tanmateix, Pere el cerimoniós va tindre com a majordom a Gilabert de Centelles. Les notícies documentals del castell van lligades als esdeveniments d'aquesta família i a la seva política d'ampliació patrimonial, mitjançant diversos enllaços matrimonials i actuant com agents de la casa Montcada mentre aquests estaven fora de Catalunya. Més endavant la castlania passà als Bell-lloc, Peguera, Tagamanent i Montbui, però els Centelles mai varen perdre el domini jurisdiccional.
Punt fins on es pot arribar, pujar més amunt ja està prohibit.
A principis del segle XV els senyors de Centelles abandonaren el castell per traslladar-se a la vila de Santa Coloma de Vinyoles (l'actual Centelles). El castell participa en el conflicte bèl·lic anomenat "Guerra Civil Catalana" (1462-1472), entre la Generalitat i el rei Joan II. L'any 1464 una part sobirana del castell fou enderrocada per una bombarda de l'exèrcit del rei. Després de patir un llarg setge capitulà el 1465, en aquell temps el rei dels catalans era Pere IV, dit el Conestable de Portugal, aquest manà reparar el castell i ampliar les fortificacions.
Muralla interior del castell (foto d'arxiu).
Capella de Sant Esteve (foto d'arxiu).
L'any 1599 el rei Felip III creà el comtat de Centelles per la Família. Durant la Guerra dels Segadors (1640-1655), el castell fou punt de reunió de tropes diverses vegades. Al principi de la guerra de Successió (1705), va ser un punt on els miquelets vigatans partidaris de l'arxiduc Carles van bloquejar les tropes filipistes del virrei Velasco, ací va ser on va començar la decadència de la fortalesa. En el segle XIX la deterioració del castell ja va prendre un caire més elevat, ja que en la Guerra del Francès (1809), el general Saint-Cyr va ocupar Centelles i el castell, del qual se'n va volar una bona
Castell de Sant Martí de Centelles.
part. Durant les guerres Carlines el castell fou un cau des d'on les partides atacaven a les poblacions veïnes i un d'aquests escamots volaren moltes de les parets interiors del castell. A finals del segle XIX els Centelles varen traslladar les peces de valor que encara quedaven en el castell a altres casals propietat de la família, quedant així el castell abandonat i espoliat.
Vist el castell tornarem cap al cotxe, bé per on hem vingut (és més bonic) o per un corriol que baixa tot dret muntanya avall cap als dipòsits d'aigua del poble. Però quan estiguem a baix al costat del cotxe, no ens costa res d'arribar-nos fins
Església de Sant Martí de Centelles i al seu costat la cripta dels barons de Centelles.
al davant de l'església de Sant Martí de Centelles que ja existia el 1031, encara que l'edifici actual sigui del segle XVII i on al seu costat es troba la cripta neogòtica dels comtes de Centelles, la qual fou construïda el 1897 per traslladar les restes dels barons de Centelles que estaven enterrats a la capella del castell.
Per si voleu veure la ruta més clara, us deixo amb la petita pel·lícula de l'excursió:
Les fotografies i la pel·lícula del damunt (excepte les d'arxiu) han estat preses el 19/04/2024.
Del davant al darrere: Caserna dels Carabiners, el Semàfor i la Torre del llac.
El delta del Llobregat està situat entre el massís del Garraf-Ordal, el turó de Montjuïc, la serra de Collserola arribant també fins al congost de Sant Andreu de la barca, en total ocupa una extensió d'uns 98 km². Dins d'aquest delta, el qual és el segon sistema deltaic més important a Catalunya després del delta de l'Ebre, hi trobem un espai natural a la seva desembocadura que comprèn una extensió 926,9 Ha.
En aquest capítol ens dedicarem a visitar la part on hi va haver més intervenció humana dins d'aquest espai natural, la qual es troba dins el terme municipal del Prat de Llobregat a la comarca del Baix Llobregat.
Plànol orientatiu.
Per arribar-hi és senzill, però pel que ve de fora un xic enredat degut a la proximitat a Barcelona i als seus serveis, però miraré de fer-vos-en cinc cèntims: venint per la B-250 entrem al Prat de Llobregat pel carrer "Onze de Setembre" fins a arribar a la rotonda que fa cantonada amb els carrers "Coronel Sanfeliu" i "Carretera de la Platja", prenem aquest últim en direcció a la Platja del Prat, passarem pel costat del cementiri Sud del Prat, després a uns cinc-cents metres trobarem una altra rotonda on prendrem la segona sortida tot girant cap a l'esquerre i a uns dos-cents metres a la dreta veurem l'entrada al pàrquing on haurem de deixar el cotxe, just al punt GPS: N - 41º 18' 31.7" E - 2º 06' 44.8".
Entrada al pàrquing de l'espai natural del delta del Llobregat.
Un pic ben deixat el cotxe dins el pàrquing, sortirem en direcció cap al camí de la Bunyola, el qual va paral·lel al canal de la dreta del Llobregat (aquest camí ens quedarà sortint del pàrquing a l'esquerre). Aquest passeig és força ample, està
Canal de la dreta del Llobregat.
flanquejat per canyissars a banda i banda, de tant en tant ens trobem amb fileres de plataners al costat dret del camí, els quals ens donen bona ombra en dies assolellats, sentim el cant dels ocells, alguna au ens passa per sobre amb tota la parsimònia i sense cap por. A la dreta, darrera dels canyissars, per alguna clariana, podem veure els horts i els camps de
Camí de la Bunyola.
les anomenades escarxofes del Prat, sembla un passeig força tranquil, però pot ser cada minut o menys aquesta tranquil·litat es veu esvaïda pel tro sorollós dels avions que s'enlairen al veí aeroport del Prat tot passant pel nostre damunt, alguns passen tan a prop que sembla que els hagis d'agafar. Farem uns mil-set-cents metres rectes i planers per
Aeronau sortint de l'aeroport del Prat, vista presa des del mirador de la Bunyola.
aquest passeig fins a quasi a arribar a la platja, lloc on el camí es bifurca, primer ens arribarem fins a la torre-mirador de la Bunyola que ens queda a pocs metres a l'esquerre, pujarem dalt de la torre des d'on s'albiren magnífiques vistes del delta, l'aeroport, Montjuïc, Tibidabo, etc.
Vistes de la desembocadura del Llobregat.
Torre-mirador de la Bunyola.
Un pic sortim del mirador de la Bunyola, tornem cap a la cruïlla i seguim recte com si anéssim a l'aeroport, a uns 200 m a l'esquerre del camí ens trobarem amb l'antiga caserna de carabiners. Aquest cos va ser creat el 9 de març de 1829 pel rei Ferran VII amb el nom de "Real Cuerpo de Carabineros de Costas y Fronteras" i al cap de pocs anys, el 1833 passà a
Caserna dels Carabiners.
anomenar-se Carabiners de la Reial Hisenda, depenent del ministeri d'hisenda, en dependre d'aquest ministeri fa que entressin en decadència i que en el 1842 quedes desacreditat i inoperant. Aquell mateix any s'encomanà al mariscal de camp Martín José Iriarte l'organització del "Cuerpo de Carabineros del Reino" per substituir als de la "Real Hacienda".
Ala nord de la caserna.
Interior de les dependències.
Aquest cos va vindre ací al prat just un any després de ser creat, just el 1830, per guardar la costa, rescatar els naufragis i primordialment per vigilar el contraban, principalment el del tabac. Els carabiners al principi varen ser allotjats dins del nucli urbà del Prat de Llobregat fins que s'edificà la caserna. Aquesta edificació va ser construïda en dues fases,
Habitacle de l'ala central (construcció del 1844).
Corredor entre l'ala central i l'ala sud (construcció del 1926_27).
la primera es va dur a terme l'any 1844 i constava només de la part dreta i central de l'ala central (la que dóna al camí) i la resta és construir més tard, entre els anys 1926 i 1927. Durant el cop militar del 1936 els carabiners es varen mantenir fidels a la república i en acabar la Guerra Civil Espanyola el cos va ser dissolt i des del 1939 fins al 1970 l'edifici va ser ocupat per la guàrdia civil quedant després la caserna en desús i abandó.
El mirador del Semàfor.
Sortirem de la caserna i caminarem uns 230 m més fins a arribar a la passarel·la que ens portarà cap a l'edifici del Semàfor. Aquest edifici fou construït l'any 1887 a la zona coneguda com l'albufera, un espai ple de vegetació i zones inundables. La missió d'aquest mas conegut amb el nom de "Semàforo del Rio Llobregat" era la de regular el trànsit marítim per la costa i evitar accidents, també recuperaven víctimes, estris i embarcacions naufragades. Això s'aconseguia
Vistes de Montjuïc i el Tibidabo des de dalt del Semàfor.
Façana principal del Semàfor.
mitgenca de la instal·lació d'uns semàfors dotats d'uns telègrafs òptics, que seguint un codi preestablert, permetien la comunicació amb els vaixells que passaven per la costa. El Semàfor, a més, també es comunicava amb el castell de Montjuïc gràcies a un telègraf de banderes.
El semàfor des de la platja amb una entrada lateral.
Estant de la Magarola i la Torre del Llac al fons.
Aquest edifici per ser protegit de les crescudes del mar, s'hagueren de pujar els terrenys uns tres metres sobres el nivell del mar. Aquest edifici de planta rectangular també disposava d'una cisterna interior que recollia l'aigua de la pluja i un mirador central a la seva part superior.
Mirador del Semàfor.
Estany de la Magarola i al fons la Torre del Llac.
Dels primers treballadors que es té constància daten del 1897, els quals vivien en unes condicions sanitàries molt precàries, patint de paludisme molt sovint, malaltia molt típica a la zona del delta del Llobregat.
Un pic vist tot això, tornarem sobres les nostres passes cap al cotxe, havent gaudit d'una bona matinal. I si amb l'escrit no en teniu prou, us deixo amb una petita pel·lícula de la passejada:
Les fotografies i la pel·lícula del damunt han estat preses el 24/05/2024.
