El Gorg de les Donzelles, un lloc inaccessible (Bigues i Riells).

 

D'esquerre a dreta: Cova del Moro, Grau d'Escaletes i turó de les Onze Hores.

   El gorg de les Donzelles el trobarem dins el curs fluvial del torrent de l'Ullar, dins el terme municipal de Bigues i Riells del Fai, just al costat del poble de Riells del Fai, el qual es troba a la comarca del Vallès Oriental (Barcelona). Com a nota curiosa us diré que per trobar-lo vaig trigar tres dies, a causa de les males condicions del camí.

  

Plànol orientatiu.

   Per arribar al punt on hem de deixar el cotxe no és gens difícil, tant si venim de Bigues com si venim de Sant Feliu de Codines haurem de prendre la carretera BV-1483 en direcció Riells del Fai, travessarem el poble i seguirem pel camí de la Vall Blanca, passat el núm. 1 i abans d'arribar a l'última casa (sense número) hi ha un bon lloc per aparcar, just al punt GPS: N - 41º 42' 15.7''  E - 2º 12' 21.9''.

Punt on deixem el cotxe i d'on surt el corriol.

Primer dia:

   Ben deixat el cotxe, a l'altre cantó del camí ens surt el corriol que haurem d'agafar, el prenem i amb un bon pendent es comença a enfilar, estem envoltats de matolls i pins petits, també observem uns romanís d'un parell de metres d'alçada, són realment gegantins. Per les clarianes gaudim tot pujant d'unes bones vistes del poble de Riells del Fai i a la llunyania

Turó de l'Ullar.

Turó de les Onze Hores.

es veu Sant Feliu de Codines i tots els cims dels Cingles de Bertí que ens envolten. Continuem pujant i ens trobem una cruïlla a l'esquerra es va cap a Sant Miquel del Fai, però nosaltres continuarem a la dreta, a les poques passes trobarem un senyal que restringeix el pas per aquest camí durant algunes èpoques de l'any, ja que per aquest sector i fan niu unes 

Si us plau, feu cas de les senyals que trobeu pel camí, és pel be de tots.

àligues, cal respectar el senyal, però com que veig que no és època de restricció continuo endavant. El camí cada cop es torna més enredat, pedres pel mig, trencalls bruts, fins que més endavant, quasi a sota dels Suros queda totalment tallat per la malesa, és impossible continuar endavant llevat que portéssim un mall per desfer la malesa, només passa per allà el porc senglar, el qual ja hi ha deixat un forat que ho travessa.

El Barbot Negre.

Segon dia:

   A la setmana següent hi vaig tornar per prendre un altre camí que diuen que hi ha per sota, vaig deixar el cotxe al mateix lloc i continua recte a peu pel carrer fins a arribar a una corba a la dreta d'on surt un camí a l'esquerra direcció a la Font Fresca i a la Vall de Ros (indicat), aquest camí va resseguint el torrent de Llòbrega, on al fons es troba el salt que porta el mateix nom, més endavant trobo una esllavissada de terra vermella que quasi tapa el camí, ho sortejo i continuo,

Forta esllavissada al costat del camí.

però passat tot això em trobo una pedra de grans dimensions a l'esquerre, enfront, el camí tot tapat per la malesa, salto per sobre la pedra per mirar si puc continuar, però tot està molt malament, és a dir que decideixo tornar enrere i desistir de trobar a les "donzelles". 

   Després, vaig anar a fer un glop al restaurant can Oliveras de Riells i allà al preguntar com es podia accedir al gorg, em vaig assabentar que els camins s'havien tallat perquè la gent passava fent cas omís del senyal de les aus i perjudicaven la cria de les poques rapinyaires que queden a la zona, manera: fer els camins inviables.

Tercer dia:

   Al divendres següent vaig tornar per la zona deixant el vehicle al mateix lloc, ja que volia fer unes fotografies que em faltaven per acabar un reportatge, prengué el mateix camí del primer dia i en arribar al punt on vaig quedar tallat, davant 

Albada al costat del turó de les onze hores.

del forat que deixen els senglars al seu pas pel mig de les bardisses, em vaig dir a mi mateix: "si hi passa el senglar, també hi passo jo", i així ho vaig fer, quasi a quatre grapes m'endinsà dins la malesa fins a sortir per l'altra banda on continuava el corriol, aquest estava mig confós pels matolls que el travessaven, a trossos més dret i a trossos més ajupit vaig anar continuant, fins que en el punt d'unió d'una muntanya amb l'altre, per a fi, pogué gaudir de l'anhelat gorg de les Donzelles:

   Aquest petit, però preciós gorg, al igual que molts altres té la seva llegenda, la qual ara us explicaré:

   L'hereu del mas Vilaplana s'enamorà de la reina de les donzelles o dones d'aigua del gorg de Vall-de-ros. Ella acceptà casar-s'hi amb la condició que no l'hi retrauria mai el seu origen dient-li "dona d'aigua i peu forcat". Es casaren i tingueren dues filles. L'hereu va anar uns dies al mercat. Mentrestant una bruixa va fer acostar una nuvolada de tempesta i la dona,

per salvar la collita, fa segar el blat encara tendre per un escamot de segadors que la bruixa havia fet venir. De cop la nuvolada s'esvaeix. Quan l'hereu torna pregunta qui ha fet segar el camp i enfadat amb la seva dona l'hi diu: "dona d'aigua i peu forcat". En dir això es va desfer l'encanteri i ella va haver de tornar al gorg d'on havia sortit. Les filles l'anaven a veure de tant en tant, i el pare penedit, els diu que s'hi llencin per retenir-la. Ho fan, però la dona d'aigua és la qui s'emporta les filles al fons del gorg.

Gaudint per a fi del gorg de les Donzelles.

   A les persones que tinguin dificultat, no els recomano d'arribar-hi, ja que el camí no està bé gràcies als poca-soltes que no fan cas dels senyals i que per la seva culpa està tot impracticable.

   Jo em pregunto, perquè som així?, perquè hem de malmetre tot allò per on passem?, a la fi ens fem mal a nosaltres mateixos. No és d'estranyar que tanquin camins, limitin camins i llocs per massificació, i més coses que ens prohibiran si continuem així.

Un bosc ben farcit de ...

   El penúltim dia que vaig anar a buscar el gorg de les Donzelles, com que em va sobrar temps em vaig arribar fis a mig camí del Farell, allà hi ha una esplanada a la dreta per on surt una altra carretera que hi puja, vaig baixar del cotxe i amb menys de deu minuts vaig omplir una bossa de deixalles, tant costa recollir el que portem?, jo surto molt de pícnic a la muntanya, de vegades sols amb la dona i altres cops amb amics, o anem a zones de pícnic o bé en un descampat trèiem

les nostres taules i cadires i fem un bon àpat campestre, sempre portem bosses de deixalles al cotxe (no ocupa res) i ho deixem tot millor del que ho trobem, ja que molts cops recollim la porqueria que deixa altra gent. Molts cops com aquest em fa vergonya de veure l'estat deplorable que té el bosc per culpa de quatre brètols que ni tan sols saben el que es fan,

no s'adonen del mal que estan fent, però no tenen res al cap. Crec que caldria educar a tothom i des de ben menuts de cara a comportar-se amb el medi i amb els altres, abans quan jo era xic teníem a col·legi una assignatura específica per això i les persones eren més respectuoses amb tot. En definitiva, crec que hauríem de tirar enrere per poder seguir més i millor endavant. Però això de l'educació és tasca pels de dalt, en les seves mans està, jo seguiré la meva petita lluita per

... que així.

Millor així ...

fer un món i natura millor, espero que el que llegeixi aquestes línies també ho faci i eduqui als seus amb l'estimació i cura de la nostra mare natura.

   Per si voleu anar al gorg, us deixo amb la petita pel·lícula que vaig fer:

Les fotografies i la pel·lícula del damunt han sigut presses el 08 i el 15/11/2024.

Gorg i Font d'en Pèlags (Caldes de Montbui).

Placa que es va posar a finals de la dècada dels vuitanta del segle passat.

   Aquest petit llogaret el trobem en el turó del Pi de les Tres Branques dins el curs fluvial de la riera de Codonys, la qual neix sota el pic del Vent i travessa el Pascol. Tot això pertany al terme municipal de Caldes de Montbui que està a la comarca del Vallès Oriental, província de Barcelona.

   Per anar-hi no és gaire difícil, però sí un xic enredat, ara us en faré cinc cèntims.

Plànol orientatiu.

   Sortirem de l'aparcament de la zona esportiva de Caldes de Montbui (just al punt GPS: N - 41º 38' 13.1"  E - 2º 09' 28.7") en direcció cap a la plaça de Taunusstein per prendre el carrer de la Torre Roja i el camí de Sentmenat com si volguéssim anar a la Torre Roja, però passat un quilòmetre des de la plaça trobarem una cruïlla, a l'esquerra cap a Sentmenat i a la dreta per un camí més brut, cap al gorg d'en Pèlags, girarem doncs cap a la dreta. Passats uns cent cinquanta metres, haurem de prendre un camí que ens sortirà per l'esquerra direcció cap a la riera, aquest mes endavant

Tronc travessat al camí poc abans d'arribar a la font.

s'estreny prenent baixada i tot seguit travessarem la riera de Codonys. A partir d'ací el camí comença a pujar fins que trobem una canalització d'aigua que va cap a Caldes, allà trenquem a la dreta i anem seguint el camí amunt, sense fer cas de corriols que surtin a la dreta, sempre recta i més o menys a uns 250 o 300 metres passada la riera arribarem a la font del gorg d'en Pèlags. En arribar a la font ens trobarem amb una mena de plaça, a l'esquerre segueix el camí i enfront

Espai de la Font del Gorg d'en Pèlags.

trobem la font, aquesta antigament tan sols era una sortida d'aigua a la qual de vegades posaven un tub metàl·lic o de canya per poder recollir l'aigua. L'any 1980 hi havia un tub de ferro vell i rovellat, el qual estava taponat i l'aigua sobreseia pel costat. A finals d'aquesta dècada un grup de voluntaris forestals la va arranjar, deixant-la en bones condicions d'ús tot

Font del Gorg d'en Pèlags.

Font del Gorg d'en Pèlags

posant-hi una rajola commemorativa, però al cap de poc tornava a estar sense tub fix i amb la rajola trencada (el món està ple de brètols). Des del costat de la font, per on cau l'aigua, s'endevina a sota el gorg, però compta, és molt perillós d'abocar-s'hi. Si hi voleu baixar, hem de recular pel camí per on hem vingut fins a trobar un corriol que trenca a l'esquerre

Petit gorg passada la resclosa.

Petit gorg passada la resclosa.

tot seguint una vella canal d'aigua, la qual ens portarà fins a un punt de recollida d'aigua on es troba una minsa presa, passarem pel seu costat seguint corriol amunt fis a arribar a un petit i bonic gorg, el qual vorejarem i a l'altre canto ens enfilarem pel costat d'unes pedres, vigileu que aquest espai pot estar brut de bardisses, per sobre les pedres a l'esquerre

Cova del Gorg d'en Pèlags.

veurem una mena de cova, hem d'acostar-nos i tombar a la dreta, seguim uns metres més i ens posarem davant mateix del gorg d'en Pèlags. La formació d'aquest gorg es tracta d'un clot pregon en el llit del corrent de l'aigua on aquesta s'entolla o alenteix al seu curs format per la riera de Codonys. El "salt d'aigua" (que normalment és un regalim a no ser en

Gorg d'en Pèlags.

Gorg d'en Pèlags.

el moment de grans pluges) va des de dalt on hi ha la font fins baix el clot on trobem el gorg i al fons s'hi observa una cova, allà on pica el salt hi ha aproximadament un metre de fondària, sent el seu fons sorrós. Hi ha gran varietat de substrats litològics, el que fa que apareguin una gran varietat de comunitats vegetals. 

Gorg d'en Pèlags.

   Un pic vist el gorg tornarem sobres les nostres passes enrere, però en quant arribem a la cruïlla de camins que van l'un a Caldes i l'altre a Sentmenat seguirem recta direcció a aquest últim i a uns 130 metres, a la segona corba a l'esquerre ens surt un corriol que ens portarà a la font de les escales, un altre petit paratge que per la seva proximitat recomano veure. Un pic entrem al corriol, als pocs metres a l'esquerre veurem unes escales que són les que ens porten a la font, un pic a baix entendreu per què se'n diu així aquesta font.

Paratge de la Font de les Escales.

  Ara sí que un pic vista aquesta font continuem per un camí que surt pel seu davant (llevat que vulgueu pujar escales) el qual ens portarà cap al camí que du a Caldes de Montbui on hem deixat el vehicle.

   Per si no us ha quedat prou clara l'explicació, us deixo amb una petita pel·lícula on queda tot el camí ben contat:

Les fotos i la pel·lícula del damunt s'han enregistrat entre els dies 20/12/2024 i 10 i 17/01/2025.

Molí de Brotons i salt de la Tosca (Castellcir).

 

Molí de Brotons i salt de la Tosca.

    Aquesta meravella de la natura i de la mà de l'home la trobem a una alçada de 552,1 msnm a la vall de Marfà, dins el curs fluvial de la riera de Marfà en el terme municipal de Castellcir (Moianès). La riera de Marfà comença un xic més amunt amb la unió de la riera de Castellnou i el torrent de la Farga que fins allà a prop fa de termal entre Castellcir i Moià.

   Per anar-hi no és gaire difícil, recomano anar-hi a peu, ja que és una passejada força distreta d'un parell d'hores i mitja 

Plànol orientatiu.

mal contades entre anar i tornar, bé, tot depèn del temps que us pareu allà, més o menys són uns deu kilòmetres entre anar i tornar. Però si per qüestions de mobilitat no podeu caminar tant, s'hi pot arribar quasi amb cotxe, això sí, ha de ser un 4X4 o un SUB, el qual ens deixarà a més o menys un kilòmetre del nostre destí, ara us ho explico:

   Venint de Castellterçol per la carretera C-59, en arribar a Moià haurem de trencar a l'esquerra direcció cap a Calders per la carretera de Manresa (N-141c), a uns cinc-cents metres, en un semàfor, tornarem a trencar a l'esquerre cap al camí de les Creus, on si voleu anar a peu, podríeu deixar el vehicle ben aparcat. Seguirem des de la carretera uns cinc-cents cinquanta metres girant a l'esquerra pel camí de Vila-rassa el qual seguirem tot recte fins que es torna amb pista i s'endinsa cap a la boscúria. Passat un kilòmetre set-cents metres després d'haver fet unes voltes molt pronunciades, travessarem el torrent de Font Candelera i a uns cent cinquanta metres haurem de prendre el camí de Moià a Marfà que

Indicador del punt on ens trobem.

Senyal indicador davant el camí del salt.

ens surt per la dreta sense deixar-lo fins al punt on ens sortirà a la nostra esquerra el camí que baixa cap al salt i el molí, allà al costat mateix si anem amb cotxe hi ha un bon lloc per deixar-lo (punt GPS: N - 41º 47' 04.6''  E - 2º 04' 35.2''), fora de la pista perquè no destorbi. Un pic arribats allà, prendrem el camí que queda just al davant d'un pal indicador, anirem baixant acompanyats d'un fort aroma a farigola i romaní, tot el camp n'està ple. Més endavant veurem la masia i antic castell de Marfà i al seu costat la vella parròquia de Sant Pere de Marfà els quals presideixen des de dalt l'espadat la preciosa vall que porta el mateix nom.

Masia i antic castell de Marfà i al costat sant Pere de Marfà.

   Anirem seguint el camí acompanyats d'aquestes encisadores flaires i després d'uns quants revolts a la nostra dreta veurem el petit santuari de la Mare de Déu de la Tosca. Aquest temple del s. XVII edificat entre els anys 1632 i 1639, consta d'una sola nau rectangular coberta amb volta de canó, té una coberta a doble vessant i la façana culmina amb un

Santuari de la Mare de Déu de la Tosca.

Santuari de la Mare de Déu de la Tosca.

petit campanar de cadireta, trobem unes obertures a l'absis i a la façana un petit òcul damunt de la porta, també a la dreta un parell de finestretes. Aquesta església fou ampliada el mateix segle que es va edificar, en els anys 1668 i 1673 i

Interior del Santuari de la Mare de Déu de la Tosca.

fou remodelada de nou l'any 1914 moment en què s'inaugurà el nou altar i el cambril.  Diu que aquesta edificació possiblement substituí a un temple preexistent conegut per Santa Maria de les Illes, que en la documentació del s. XI es delimita prop de la mateixa riera.

   Abans de tombar cap al santuari, baixant el camí tot recte, surt un corriol que segueix la riera de Marfà amunt, el seguirem per sota el penya-segat i al final arribarem al preciós paratge del salt de la Tosca, si tenim sort i els dies anteriors hi ha hagut abundants pluges ens el trobarem així:

Salt de la Tosca i molí de Brotons.

   És un raconet força preciós, si us voleu arribar fins al molí, haureu de travessar la riera per sota la presa, si aquesta va plena és difícil de passar, vigileu i no us la jugueu, val més esperar que amainin les aigües i tornar un altre dia sense perill que l'aigua ens tombi i prendre mal.

Vista general del Salt de la Tosca, Molí de Brotons, presa i salt que hi ha a sota.

   Si hem pogut travessar la riera, trencarem cap a l'esquerre en direcció al molí, pujarem per la roca fins a trobar una esplanada que se situa sota una gran balma, allà, el primer que ens crida l'atenció és una pedra col·locada al mig del pla 

Pedra que trobem davant del Molí de Brotons.

Pedra en forma de menhir de 2,80 cm d'alçada.

en forma de menhir, si ho és o no, no ho sé (em vaig comunicar amb l'Ajuntament de Castellcir i amb el Consorci del Moianès i ningú em va saber donar raó del monòlit, diu que ja ho miraran), el cas és que hi és i al seu darrere podem veure una construcció semi troglodita que ocupa gran part d'aquesta balma que té uns set metres de fondària per seixanta de llarg, aquest edifici és el molí de Brotons.

Molí de Brotons des de l'altra llera de la riera de Marfà.

   Aquest vell molí era anomenat Molí de Brotons o dels Pilars, estant en funcionament i habitat des del 1608. S'hi molia principalment gra per fer farina i també fulla de roldor per fer tints. L'aigua del molí era recollida uns quants metres riu amunt, per això la resclosa, la bassa i el pou estaven situats a la part alta, per sobre del salt. Entrem per la porta i dins el

Obrador on es molia el gra.

Paret interior amb la resta de dues moles.

molí encara es poden veure un parell de moles, les quals es varen fer servir per aixecar una paret de mitjanera, entrem en un altra estança on es troba l'obrador el qual era apte per a dues moles, a terra hi observem un forat per on es davallava cap al catau on era situat el rodet.

Vista de l'obrador des del final de la balma.

Detall de l'obrador.

   Aquest molí entra en decadència per l'any 1850, ja que les rierades malmetien la casa, pel 1851 amb una d'aquestes la casa quedà inundada i finalment el vuit d'octubre de 1863 hi hagué una gran avinguda d'aigua dita "l'aiguat de Santa Reparada", la qual s'endugué la vida de les vuit persones que vivien dins el molí, fins i tot diuen que l'aigua s'emportà a un nadó dins del seu bressol riera avall. Des de llavors el molí resta abandonat.

Molí de Brotons, un dia després es nota la davallada de l'aigua.

   Després d'haver visitat el molí, tornem enrere a buscar el cotxe, sigui a la pista o al poble i per si voleu veure més clar el camí, us deixo amb una petita pel·lícula de l'últim tram de la sortida (des de la pista).

La pel·lícula i les fotos del damunt han estat preses els dies 18 i 19/10/2024.