En aquest bloc anirem visitant alguns llocs del nostre país: Catalunya, el que està ple d'indrets pintorescs i de gran bellesa,
tant natural com humana.
El Pic del vent és la part més alta de la muntanya del Farell amb 815,6 metres sobre el nivell del mar. El trobem dins el terme municipal de Caldes de Montbui a la comarca del Vallès Oriental a la província de Barcelona. El podríem situar entre el municipi de Caldes i el poblat de Sant Sebastià de Montmajor, la carretera que va a aquest últim travessa la muntanya del Farell.
Plànol orientatiu.
Per anar-hi a peu, surten camins de molts llocs, a dalt estant, vaig trobar a una noia que havia pujat corrent des de Sentmenat, a la web trobareu infinitat de camins que hi pugen, però pels que ja no puguin caminar tant, quasi si pot arribar amb cotxe fins dalt, ara us ho explico:
Assegut dalt el pic del vent contemplant les vistes.
Sortint de Caldes, prenem la carretera BV-1243 que passa pel costat del càmping "El Pasqualet" tot endinsant-se cap a la muntanya del Farell en direcció cap a Sant Sebastià de Montmajor, quan arribem al coll d'en Vila, que és el punt més alt que agafa la carretera dins el Farell, deixarem aquesta per endinsar-nos cap a la urbanització tot trencant a l'esquerre pel carrer Passeig de les Flors, anirem fent siga sagues fins a arribar al carrer Flor de Romaní el qual seguirem fis al final,
Vistes del Vallès i la Serralada Litoral mentre puguem a peu.
on trobarem una mena de rotonda i comença una pista, just al punt GPS: N - 41º 39' 12.7" E - 2º 07' 47.2". Ben deixat el cotxe, caminarem uns trenta metres per la pista i a la nostra dreta veurem que surt el camí cap al Pic del Vent tot passant pel costat d'unes antenes, més endavant passarem pel costat del que queda d'una creu que hi havia al costat del camí (esquerra) i als pocs metres ja coronarem el cim.
Cim del Pic del Vent.
Allà hi trobarem un banc per seure i contemplar les vistes, la senyera amb la placa de l'alçada en què ens trobem i un estel dels vents d'acer inoxidable per orientar-nos, també hi ha un antic vèrtex geodèsic espanyol del qual només en resta la base i és inutilitzable, ja que els avenços tecnològics han fet que aquests vèrtexs hagin quedat en desús. Per
Estel dels vents que trobem al cim.
Pessebre portat pels excursionistes.
cert, allà a dalt també hi vaig trobar en un cantó un pessebre que alguns excursionistes devien pujar en èpoques nadalenques.
Cal dir que aquest cim està inclòs dins el llistat dels 100 cims de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). El que sí que és veritat és que ací dalt a part del vent que hi sol fer, trobes una sensació de pau i llibertat, sembla que estiguis dalt del cel per la gran quantitat de vistes que s'albiren, quasi es veu tot el país.
Identificant llocs des de l'estel dels vents.
Cingles de Sant Sadurní.
El Montseny.
El Montcau.
Sant Llorenç del Munt.
El Canigó.
Ja ho veieu, en un dia clar es veuen des dels cims més propers als més llunyans, és una passada. I per si no us ha quedat prou clar la manera d'arribar-hi, us deixo amb la pel·lícula de la sortida:
Les fotografies i la pel·lícula del damunt han sigut preses el 24/01/2025.
Aquesta església la trobem dins d'un fondal de la Sauva Negre i al costat del pantà de Santa Marta des d'on comença el torrent de Santa Maria, encara que es trobi prop dels termes de Castellcir i Centelles el llogaret pertany al municipi de Balenyà. Per anar-hi no és massa senzill, encara que per on jo vaig passar es trobava tot més o menys asfaltat, es fa un
Plànol orientatiu.
xic enredat d'arribar-hi. Jo vaig sortir del poble de Centelles, per la carretera C-1413b, al punt on surt la pista asfaltada cap a Puigsagordi, passà pel costat del càmping, segui amunt cap a la urbanització i la via ferrada i anar seguint amunt tot passant boscúries fins a arribar al lloc, el que us recomano és seguir la ruta que us dona Google Maps o posar a un bon GPS les coordenades: N - 41º 47' 16.3" E - 2º 11' 36.4", aquestes us deixaran en una corba on es pot deixar el cotxe, just entre el pantà i la capella des d'on surt un corriol que ens porta a les runes. Com podreu veure el dia que hi vaig anar estava tot ben emboirat i això fa més dificultosa la troballa.
Mur de la nau meridional orientada a migjorn (vist des del costat de la pista).
Aquestes restes fan suposar que aquesta església d'un romànic tardà fos construïda entre el segle XII i el segle XIII, ja que la segona nau s'aixecà en el 1218 per ordre dels senyors que habitaven la vila de Cassoles. L'edifici consta d'una nau coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un presbiteri quadrat, el qual avui en dia es troba totalment esfondrat, per la qual cosa no és possible determinar la contemporaneïtat de l'obra. D'aquesta nau, pel cantó de tramuntana s'obri una capella, també coberta amb volta de canó de pedra. Posteriorment, com he dit abans, al cantó sud,
Nau principal (vista des de la porta al presbiteri).
Nau principal (vista des del presbiteri a la porta).
s'adossà una altra nau rectangular paral·lela a la nau principal, també coberta amb volta de canó que arrancà duna imposta aixamfranada, aquesta nau va fer substituir la porta d'entrada que es trobava a la part meridional per un altre que s'obrí a la façana de ponent, la qual actualment es troba esfondrada. Les dues naus es comuniquen mitjança a un arc de
Nau meridional del cantó de migjorn.
Capella del cantó de tramuntana.
mig punt de pedra, la ultima nau presenta una cornisa motllurada, punt des d'on arranca la volta de canó. L'aparell dels murs de la construcció és de carreus escairats i disposats en fileres regulars, malauradament els murs de llevant i ponent estan parcialment enderrocats, igual que la volta i d'altres parts interiors, per això tant de la seva cronologia relativa com d'altres aspectes avui en dia només se'n poden fer especulacions, ja que de cert no es pot dir res.
Porta que comunica les naus i finestra geminada.
Espitllera i cornisa motllurada de la nau de migjorn.
La il·luminació de l'edifici constava d'un parell de finestres geminades al mur sud de la nau principal, dues espitlleres obertes al mur sud de la nau meridional i d'una finestra oberta a la façana de ponent, també se suposa que en els cossos de llevant hi devien haver més punts d'entrada de llum.
Façana de llevant amb la porta principal.
Aquest indret ja és documentat des del s. X, per les afrontacions d'un alou, on hi havia la vila de Calcina i una església. El lloc de Calcina apareix el 1009 quan en Vidal, la seva muller Quíxol i el seu fill Joan donaren un alou situat dins la vila al monestir de Sant Benet de Bages. En uns altres documents del monestir, figura que en el 1030 els almoiners de la difunta Trudgards varen fer donació a en Bernat, fill d'aquesta, el lloc dit Calcina amb la condició que quan moris havia de
Paret exterior de la capella de tramuntana.
Entrada i lateral de tramuntana.
passar al monestir de Sant Benet, però un altre fill de la difunta, en Berenguer Ató, no cedí l'alou al monestir, fins que després de dues restitucions, una en el 1081 i l'altre el 1082 va haver de cedir i retornar al monestir aquest alou.
Aquesta església a partir de l'any 1121 és anomenada com a Santa Maria de Selva Negre (Silva Negre), segons diu un document localitzat al mas Espina de Collsuspina. Malgrat les donacions i restitucions el monestir de Sant Benet de Bages no hi exercia cap influencia sent Berenguer d'Ató i els seus descendents que residien a la vila de Càssoles els que
Capella lateral i presbiteri.
Presbiteri totalment esfondrat.
dominaven l'alou. A principis del s. XIII la pubilla Dolça de Càssoles es casà amb Bernat Alfanec de Muntanyola fent un dot a la capella de Santa Maria. Durant aquella època, a la capella hi havia una petita comunitat monàstica de donades que portava el rector Bernat de Grau. L'any 1241 l'església ja és anomenada com a Santa Maria Savall i compta amb una
Nau meridional del cantó de migjorn.
Nau meridional del cantó de migjorn.
gran quantitat de feligresos que assisteixen als seus oficis i molts d'ells es fan enterrar al seu cementiri, fins i tot els mateixos senyors de Càssoles s'hi varen fer enterrar en una tomba que varen fer construir en el 1218. També aquests senyors aconseguiren que el bisbe de Vic Sant Bernat Calbó dones una bona autonomia a l'església de Santa Maria en respecte a la parròquia de Santa Coloma Sasserra.
Vista de la nau meridional des del darrere.
A principis del s. XIV la família benefactora de Càssoles s'esvaí, igual que la comunitat monàstica que habitava Santa Maria, després fou la família dels Centelles la que protegí l'església amb donacions i béns. Després de la desaparició de la vida comunitària, només restà un sacerdot que hi anava a dir missa cada setmana. Tot això durà fins a l'any 1774 quan el benefici s'extingí i les rendes passaren al rector de Santa Coloma Sasserra, el qual només hi celebrava missa un cop cada quinze dies. Des de llavors entra en decadència i l'edifici s'anà degradant sense fer-s'hi cap reparació de les que manaven els bisbes en les seves visites pastorals, fins que l'any 1887 el bisbe de Vic, en Josep Morgades, hi va prohibir
Vista de l'església des del darrere.
el culte degut a la mala conservació i al perill que algú hi pogués prendre mal. Fins a mitjans del s. XX els masovers de la masia del costat l'hi van donar un ús agrícola. Si voltem pel costat de la capella, veurem les restes d'altres edificacions, podrien ser del cementiri i del habitatge de les donades.
Restes d'altres edificacions.
També dins la segona part del s. XX al seu costat s'hi va construir un pantà per abastir d'aigua la urbanització de Puigsagordi, però va ser insuficient. Aquest pantà he vist que ha rebut algun altre nom, com el de Santa Maria, però el que jo vaig trobar plantat a la seva tanca és el de Santa Marta.
Pantà de Santa Marta.
Rètol de la porta del recinte del pantà.
Un pic vist tot aquest conjunt, tornarem cap al cotxe i recularem per on hem vingut, el que sí que recomano es gaudir de les vistes que es veuen pel camí.
Des del camí, vistes de Sant Llorenç del Munt, el Montcau i Montserrat sortint dels núvols.
Les fotografies del damunt han sigut preses el 31/01/2025.
D'esquerre a dreta: Cova del Moro, Grau d'Escaletes i turó de les Onze Hores.
El gorg de les Donzelles el trobarem dins el curs fluvial del torrent de l'Ullar, dins el terme municipal de Bigues i Riells del Fai, just al costat del poble de Riells del Fai, el qual es troba a la comarca del Vallès Oriental (Barcelona). Com a nota curiosa us diré que per trobar-lo vaig trigar tres dies, a causa de les males condicions del camí.
Plànol orientatiu.
Per arribar al punt on hem de deixar el cotxe no és gens difícil, tant si venim de Bigues com si venim de Sant Feliu de Codines haurem de prendre la carretera BV-1483 en direcció Riells del Fai, travessarem el poble i seguirem pel camí de la Vall Blanca, passat el núm. 1 i abans d'arribar a l'última casa (sense número) hi ha un bon lloc per aparcar, just al punt GPS: N - 41º 42' 15.7'' E - 2º 12' 21.9''.
Punt on deixem el cotxe i d'on surt el corriol.
Primer dia:
Ben deixat el cotxe, a l'altre cantó del camí ens surt el corriol que haurem d'agafar, el prenem i amb un bon pendent es comença a enfilar, estem envoltats de matolls i pins petits, també observem uns romanís d'un parell de metres d'alçada, són realment gegantins. Per les clarianes gaudim tot pujant d'unes bones vistes del poble de Riells del Fai i a la llunyania
Turó de l'Ullar.
Turó de les Onze Hores.
es veu Sant Feliu de Codines i tots els cims dels Cingles de Bertí que ens envolten. Continuem pujant i ens trobem una cruïlla a l'esquerra es va cap a Sant Miquel del Fai, però nosaltres continuarem a la dreta, a les poques passes trobarem un senyal que restringeix el pas per aquest camí durant algunes èpoques de l'any, ja que per aquest sector i fan niu unes
Si us plau, feu cas de les senyals que trobeu pel camí, és pel be de tots.
àligues, cal respectar el senyal, però com que veig que no és època de restricció continuo endavant. El camí cada cop es torna més enredat, pedres pel mig, trencalls bruts, fins que més endavant, quasi a sota dels Suros queda totalment tallat per la malesa, és impossible continuar endavant llevat que portéssim un mall per desfer la malesa, només passa per allà el porc senglar, el qual ja hi ha deixat un forat que ho travessa.
El Barbot Negre.
Segon dia:
A la setmana següent hi vaig tornar per prendre un altre camí que diuen que hi ha per sota, vaig deixar el cotxe al mateix lloc i continua recte a peu pel carrer fins a arribar a una corba a la dreta d'on surt un camí a l'esquerra direcció a la Font Fresca i a la Vall de Ros (indicat), aquest camí va resseguint el torrent de Llòbrega, on al fons es troba el salt que porta el mateix nom, més endavant trobo una esllavissada de terra vermella que quasi tapa el camí, ho sortejo i continuo,
Forta esllavissada al costat del camí.
però passat tot això em trobo una pedra de grans dimensions a l'esquerre, enfront, el camí tot tapat per la malesa, salto per sobre la pedra per mirar si puc continuar, però tot està molt malament, és a dir que decideixo tornar enrere i desistir de trobar a les "donzelles".
Després, vaig anar a fer un glop al restaurant can Oliveras de Riells i allà al preguntar com es podia accedir al gorg, em vaig assabentar que els camins s'havien tallat perquè la gent passava fent cas omís del senyal de les aus i perjudicaven la cria de les poques rapinyaires que queden a la zona, manera: fer els camins inviables.
Tercer dia:
Al divendres següent vaig tornar per la zona deixant el vehicle al mateix lloc, ja que volia fer unes fotografies que em faltaven per acabar un reportatge, prengué el mateix camí del primer dia i en arribar al punt on vaig quedar tallat, davant
Albada al costat del turó de les onze hores.
del forat que deixen els senglars al seu pas pel mig de les bardisses, em vaig dir a mi mateix: "si hi passa el senglar, també hi passo jo", i així ho vaig fer, quasi a quatre grapes m'endinsà dins la malesa fins a sortir per l'altra banda on continuava el corriol, aquest estava mig confós pels matolls que el travessaven, a trossos més dret i a trossos més ajupit vaig anar continuant, fins que en el punt d'unió d'una muntanya amb l'altre, per a fi, pogué gaudir de l'anhelat gorg de les Donzelles:
Aquest petit, però preciós gorg, al igual que molts altres té la seva llegenda, la qual ara us explicaré:
L'hereu del mas Vilaplana s'enamorà de la reina de les donzelles o dones d'aigua del gorg de Vall-de-ros. Ella acceptà casar-s'hi amb la condició que no l'hi retrauria mai el seu origen dient-li "dona d'aigua i peu forcat". Es casaren i tingueren dues filles. L'hereu va anar uns dies al mercat. Mentrestant una bruixa va fer acostar una nuvolada de tempesta i la dona,
per salvar la collita, fa segar el blat encara tendre per un escamot de segadors que la bruixa havia fet venir. De cop la nuvolada s'esvaeix. Quan l'hereu torna pregunta qui ha fet segar el camp i enfadat amb la seva dona l'hi diu: "dona d'aigua i peu forcat". En dir això es va desfer l'encanteri i ella va haver de tornar al gorg d'on havia sortit. Les filles l'anaven a veure de tant en tant, i el pare penedit, els diu que s'hi llencin per retenir-la. Ho fan, però la dona d'aigua és la qui s'emporta les filles al fons del gorg.
Gaudint per a fi del gorg de les Donzelles.
A les persones que tinguin dificultat, no els recomano d'arribar-hi, ja que el camí no està bé gràcies als poca-soltes que no fan cas dels senyals i que per la seva culpa està tot impracticable.
Jo em pregunto, perquè som així?, perquè hem de malmetre tot allò per on passem?, a la fi ens fem mal a nosaltres mateixos. No és d'estranyar que tanquin camins, limitin camins i llocs per massificació, i més coses que ens prohibiran si continuem així.
Un bosc ben farcit de ...
El penúltim dia que vaig anar a buscar el gorg de les Donzelles, com que em va sobrar temps em vaig arribar fis a mig camí del Farell, allà hi ha una esplanada a la dreta per on surt una altra carretera que hi puja, vaig baixar del cotxe i amb menys de deu minuts vaig omplir una bossa de deixalles, tant costa recollir el que portem?, jo surto molt de pícnic a la muntanya, de vegades sols amb la dona i altres cops amb amics, o anem a zones de pícnic o bé en un descampat trèiem
les nostres taules i cadires i fem un bon àpat campestre, sempre portem bosses de deixalles al cotxe (no ocupa res) i ho deixem tot millor del que ho trobem, ja que molts cops recollim la porqueria que deixa altra gent. Molts cops com aquest em fa vergonya de veure l'estat deplorable que té el bosc per culpa de quatre brètols que ni tan sols saben el que es fan,
no s'adonen del mal que estan fent, però no tenen res al cap. Crec que caldria educar a tothom i des de ben menuts de cara a comportar-se amb el medi i amb els altres, abans quan jo era xic teníem a col·legi una assignatura específica per això i les persones eren més respectuoses amb tot. En definitiva, crec que hauríem de tirar enrere per poder seguir més i millor endavant. Però això de l'educació és tasca pels de dalt, en les seves mans està, jo seguiré la meva petita lluita per
... que així.
Millor així ...
fer un món i natura millor, espero que el que llegeixi aquestes línies també ho faci i eduqui als seus amb l'estimació i cura de la nostra mare natura.
Per si voleu anar al gorg, us deixo amb la petita pel·lícula que vaig fer:
Les fotografies i la pel·lícula del damunt han sigut presses el 08 i el 15/11/2024.
